En un passat no gaire llunyà qualsevol invent era rebut amb recel per la societat. Quan, de tant en tant, apareixia alguna innovació, de seguida sorgien persones crítiques envers la novetat per una o altra raó. Eren els que avui dia s’anomenen neòfobs -del grec néos (nou) i fobos (por). El meu avi matern n’era un, i dels més radicals; sospitava de tota novetat, i mentre visqué a casa seva no hi entrà ni el telèfon, ni la cuina de butà, ni la nevera, ni el cotxe… Quan, poc abans de morir, els meus oncles compraren la televisió contra el seu parer, el meu avi passava davant la pantalla sense mirar-se-la i tan de pressa com li permetien les seves adolorides cames.
En dos moments clau de la història dels últims cinc segles, els de la invenció de la impremta i del ferrocarril, sorgiren molts neòfobs. Vist des dels nostres dies, ens costa d’entendre que hi hagués persones que s’oposessin a aquells dos invents tan importants. Però n’hi hagué, i alguns eren intel·lectuals que ens han deixat la seva opinió sobre les màquines que revolucionaren el món del llibre i el món de les comunicacions terrestres.
Alemanya, 1440. Johannes Gutenberg comença a experimentar en una màquina d’imprimir. I què imprimia, l’aparell? La Bíblia, naturalment, el llibre més llegit llavors. El ritme d’impressió s’accelerà, la màquina cada vegada feia més feina de la que podia fer el copista més ràpid. Però, ai las!, no tothom creia que la impremta fos un progrés. Alguns intel·lectuals atacaren l’invent. Angelo Poliziano, un humanista italià, digué: “Les idees més estúpides poden imprimir-se en mil exemplars i escampar-se per tot el món”. I tenia raó. Per a l’Església, que exercia un estricte control ideològic, la impremta era un invent subversiu, gairebé satànic, així que aviat confeccionà un Index librorum prohibitorum. I encara hi havia els puristes, per als quals la impremta reproduiria centenars, milers de vegades les errates. I els nostàlgics dels còdexs, els llibres fets a mà per amanuenses religiosos o laics, sovint embellits amb miniatures molt acolorides que eren autèntiques obres d’art.
Anglaterra, 15 de setembre de 1830. Circula el primer tren de passatgers entre Manchester i Liverpool. Molta gent es concentra en el punt de partida de la sorollosa màquina inventada per Georges Stephenson. Quan aquesta començà a moure’s, de les boques del públic sorgeixen crits d’admiració, però també d’ensurt, de pànic fins i tot. Era la primera vegada que veien un vehicle tan llarg tirat per una màquina en lloc de cavalls. A partir d’aquell dia i durant alguns anys, abundaren les opinions a favor i en contra del ferrocarril, tant a Anglaterra com al continent. Una colla d’escriptors, artistes, intel·lectuals i polítics qualificaren l’invent d’infernal. Preguntaren a l’inventor què passaria quan una vaca es parés enmig de la via o quan el tren travessés un túnel. Asseguraren que les dones malparirien, que les vaques no produirien llet i les gallines no pondrien ous, que les guspires de la locomotora incendiarien les cases i els boscos de la vora de les vies, que el fum mataria els ocells… Quan era jove, l’escriptor francès Gustave Flaubert féu una llista de les desgràcies de la civilització moderna; encapçalava la relació el ferrocarril. Evidentment, no tothom va veure amb bons ulls la substitució de la tracció de sang per la de vapor.
La por al ferrocarril es feu extensiva al vaixell de vapor. L’any 1835, l’historiador britànic Thomas Carlyle envià una carta al poeta nord-americà Ralph Waldo Emerson on deia: “amb el tren, el vaixell de vapor i la impremta, la nostra vida s’ha convertit en una massa monstruosa”. Tres segles llargs després de la invenció de la impremta encara hi havia gent -un erudit, ves per on- que en recelava.
Quan començaren a circular els primers automòbils, a finals del segle XIX, també s’alçaren veus contra aquell invent. A França, sobretot en àrees rurals, els automobilistes a vegades trobaven troncs d’arbres o enormes pedres a les vies més transitades que els obstaculitzaven el pas. En un dels seus relats, l’escriptor rus Aleksandr Soljenitsin descriu el cotxe com si fos un monstre mitològic, mentre que fa un elogi dels cavalls, rucs i camells, els animals de tir tradicionals a les vastes extensions estepàries de Rússia.
A la mateixa època, les primeres projeccions cinematogràfiques també van fer alçar els espectadors dels seus seients. El 1895, a París, els germans Lumière projectaren Arrivée du train en gare de la Ciotat. Molts assistents a la projecció van creure que l’enorme locomotora era de debò i actuaren en conseqüència. O sigui, fugint cuita-corrents del local. Fins i tot l’escriptor rus Màxim Gorki tingué un ensurt quan, el 1896, en contemplà la primera projecció pública.
Després de dos segles de constants novetats científiques i tècniques, ja no ens espanta cap innovació. Fins i tot la gent més gran sap manipular un mòbil i treure’n un bon rendiment – si cal, amb l’ajuda d’algun net o neta, és clar. Només les nostres mascotes tenen por de les novetats. Mireu, si no, com es mira un gat o un gos un robot aspirador quan aquest neteja tots els racons de casa nostra. Però temps al temps. Segurament també veuran el robot com un membre més de la família humana amb la qual conviuen i li faran festes per veure si en treuen una carantoina.
