Joan Surroca i el decreixement

“El decreixement és una teoria econòmica que proposa que tots vigilem de no caure en el consumisme. No ha d’afectar a tot el món igual: els països que estan empobrits i en vies de desenvolupament és lògic que puguin aconseguir un benestar mínim. El decreixement és una proposta que afecta sobretot a les grans empremtes que cauen en la desmesura”. Així és com defineix Joan Surroca, historiador i educador, les teories del decreixement que va conèixer l’any 2006 de la mà de l’economista francès Serge Latouche.

Després d’aprofundir-hi i fer un seguit de conferències, l’any 2009 Surroca va escriure el llibre “Com salvar-nos amb el planeta”. Segons Surroca, el llibre “té una voluntat pedagògica, és un llibre de difusió perquè el llegeixi el gran públic, però alhora és un llibre per reunir-se en grup i discutir”. Per això, al final de cada capítol incorpora preguntes que interpel·len el lector. “Jo sempre procuro xarbotar, quan faig xerrades no dic allò que penso que la gent pensa, sinó qüestions amb què possiblement l’auditori no hi estarà d’acord. I si aquelles persones són com cal, entraran més o menys en crisis que els faran progressar”, diu convençut.

Va escriure el llibre l’any 2009 i ara, al cap de 12 anys, ha decidit tornar a editar-lo. Per què?

Aquest llibre, contràriament al que passa amb altres obres que queden passades de moda, malauradament ara té més vigència que aleshores. Vaig pensar que era necessari fer la revisió -perquè algunes dades havien quedat desfasades- en aquest moment, perquè precisament la gent es fa preguntes i s’interpel·la sobre el canvi climàtic. N’han sentit a parlar i veuen que és una realitat i no un engany. A mi l’any 2009 quan el vaig editar em deien que això era una cosa forassenyada, que jo era un exagerat. Però ara, fora dels negacionistes purs, l’altra gent admet que alguna cosa s’ha de fer.

La pandèmia ha fet que la gent sigui més conscient del canvi climàtic?

La pandèmia no deixa de ser una dada més que ens demostra que l’acció de les persones té una incidència sobre el canvi climàtic. Perquè, desenganyem-nos de la idea que els canvis climàtics s’han succeït al llarg de la història. Sí, hi ha hagut períodes amb més calor i amb més fred, però ara està més que demostrat que l’actual canvi climàtic és provocat en bona part per l’acció de les persones, perquè el que fem és maltractar la terra. No la conservem, quan arriba el final d’estiu més o menys, ja ens hem gastat tot el que hauríem de gastar a finals d’any. I això és una bola que cada vegada és més grossa. I si no hi posem remei de manera molt ràpida, el canvi climàtic causarà grans estralls: produirà pujades del nivell del mar, inhabilitat per viure a segons quins països del tròpic, etc. i així podem caure en una situació caòtica de moltes migracions i  guerres enceses. És un panorama delicat.

Jo sempre procuro xarbotar i si aquelles persones són com cal, entraran més o menys en crisis que els faran progressar

Diu que hi hem de “posar remei de manera molt ràpida”, hi serem a temps?

De temps n’hi ha. El que passa és que la història ens demostra que la condició humana és molt cobdiciosa i només procura per l’avui sense tenir presents les properes generacions. O té present el seu propi país

sense veure la solidaritat que hi ha d’haver per altres països. I com que ens costa molt ser generosos de veritat, jo no sóc gens optimista. 0Sent realista, a mi em sembla que només canviarem d’actitud quan els estralls seran tan evidents que llavors correm-hi tots a veure si ho arreglem. I el capitalisme és un sistema criminal, perquè esperarà fins i tot a fer negocis amb aquestes conseqüències negatives del canvi climàtic. Si algunes cases, les que estan més a la costa,m desapareixen, imagina’t quin negoci es presenta per la construcció o per fabricar tota una sèrie d’estris. El capitalisme sempre troba feina a base que es fan malbé els productes que ha ofert.

Què caldria per canviar aquest panorama?

Hi ha gent que es pensa que això es resoldrà amb petites accions individuals, que estan molt bé, però no arreglen el problema. Per arreglar aquestes qüestions, hauríem de passar a un altre tipus de cultura, una cultura que no sigui aquesta del capitalisme. Quan dic capitalisme vull dir el capitalisme neoliberal. És a dir, sempre hi ha hagut mercat, des d’èpoques molt reculades l’intercanvi és propi de la humanitat. Però una cosa és un sistema econòmic amb mercat i una altra, un sistema econòmic de mercat, en què el més important és el mercat.

El capitalisme és un sistema criminal, perquè esperarà fins i tot a fer negocis amb les conseqüències negatives del canvi climàtic

I a quin tipus de cultura hauríem de passar?

Des de la dècada dels 80 més o menys, s’estan produint canvis geopolítics i de comunicació, per exemple amb Internet, que fan que hàgim passat d’una societat compartimentada a una altra de planetària. I ens hem d’espavilar per fer prevenció en qüestions claus com la demografia: com atendrem les grans migracions que ens esperen pel canvi climàtic? Com afectaran tots aquests canvis en l’economia? I tot això requeriria que sobretot els polítics no s’entretinguessin a barallar-se entre ells o fer petits retocs que no solucionen res. Haurien de ser conscients que estem en un canvi de cultura i no valen els retocs. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat, s’han d’impulsar valors que ara estan en desús com la solidaritat, fer veure a la gent que el més important és aprovar la vida. El gran examen el tenim el dia que ens morim: estàs content amb la vida que has fet? Has aportat alguna cosa al món? Has donat un cop de mà a qui ho necessitava? I aquest examen es pot aprovar o suspendre. I alhora, també hem de saber respondre si la nostra vida, malgrat tot, ha estat una oportunitat per gaudir-la, o si ha estat un fracàs i hem estat sempre empipant els altres. La solidaritat comença per tu mateix: si tu no estàs bé amb tu mateix, no podràs donar res de bo als altres. 

M’ha parlat molt del capitalisme, al llibre diu que caurà per si sol, com?

Jo estic esperançat que vindrà un moment que la societat es regularà amb un estat que tingui un fort pes d’àrbitre. Ara, els estats-nacions que van sortir fa un centenar d’anys no fan aquest paper, perquè se’ls han menjat les grans corporacions i institucions, que són més fortes i fan que les lleis les afavoreixin. Però vindrà un moment, sigui per violència -que jo no ho voldria, però pot ser- o per revoltes de ves a saber quin tipus, que farà que caigui el poder de tota aquesta gent. Per no caure en un sistema comunista -que ja s’ha vist que amb la manca de llibertats no satisfà a la majoria de gent- ens hem de moure cap a un sistema econòmic de llibertats, hem de combinar els efectes benèfics de la llibertat i els efectes benèfics dels sistemes que aspiren a una més forta igualtat. Llibertat i justícia s’han d’intentar equilibrar perquè si afavorim la llibertat, hi ha el perill que trontolli tot altre cop. Per això,penso que el capitalisme tal com el coneixem ara caurà, sol o amb uns moments de revoltes que facin que aquests que acumulen poder l’hagin de deixar anar.

El més important és aprovar la vida, el gran examen el tenim el dia que ens morim


Sovint li diuen que és utòpic. Quina seria per vostè la societat utòpica?

Hi ha utopies bones i utopies dolentes. Una utopia dolenta seria imaginar-se un tipus de societat que ja es veu que no és possible, perquè els humans som limitats i tenim defectes i errors propis de l’ésser humà. Voler imaginar una societat -com ja al segle XIX, abans de Marx, s’imaginaven els socialistes utòpics- d’igualtat absoluta entre els humans, és un error. Ara també hi ha gent que d’alguna manera cau en aquest error de pensar que tot ha de ser perfecte, i si l’organització social no és perfecta, la rebutgen. Volen el millor sense adonar-se que a vegades el millor és enemic del bo. I val més aspirar al bo possible que no a un millor utòpic, perquè és impossible. En canvi, aspirar a una utopia bona seria aspirar a uns objectius difícils però realitzables si la gent tingués un comportament equiparable a les persones que actualment ja estan sensibles i fan el que han de fer, que són moltes. Són gent educada que sap somriure, que sap fer companyia, que sap escoltar, que si fa un negoci serà correcte.

Em podria posar un exemple de societat utòpica bona?

Ara ha sortit una tendència econòmica que es diu del “Bé Comú”, que seria una societat en què no es qüestiona l’existència de les empreses, però sí que es procura que a cada empresa hi hagi uns mecanismes d’intervenció per part dels treballadors en els guanys, l’ecologia, la publicitat i tota una sèrie de paràmetres. Jo hi crec molt en això. És una utopia, sí, però absolutament realitzable. Hi ha empresaris d’aquí Catalunya que ja hi estan col·laborant. Al segle XXI, la civilització i la cultura ens han fet veure que hem d’anar pel diàleg i el pacte per modificar tot allò que no funciona. I això és una utopia moderada, però eficaç perquè és realista. Jo no vull un món perfecte, perquè tampoc vull ser perfecte. A mi m’agrada viure dins d’aquestes imperfeccions humanes que fan que ens comprenguem i comprenguem els altres, amb voluntat d’elevar-nos com a persones a través d’all,ò que ens fa pujar espiritualment. L’espiritualitat no va lligada forçosament a una manifestació religiosa, sinó que es poden tenir experiències espirituals amb qüestions que van més enllà del dia a dia: escoltant música, mirant un paisatge determinat, prenent un cafè en un lloc màgic, etc. Això que et fa sentir aquest moment sublim ho hem de multiplicar. I multiplicar també les persones amb capacitat per sentir-les, perquè hi ha gent que no està gens preparada per sentir-ho.

Jo no vull un món perfecte, perquè tampoc vull ser perfecte, a mi m’agrada viure dins d’aquestes imperfeccions humanes

La cultura del treball en què estem immersos també ens fa perdre aquests petits plaers.

És clar. El treball és una nova forma d’esclavitud molt ben pensada pel capitalisme, en el sentit més dolent, perquè fa treballar a tothom. Les dones amb les seves reivindicacions no es van adonar que amb aquesta igualtat han caigut en els errors de l’home i ara treballen tots excessivament. La veritable revolució de les dones hauria d’haver estat feminista i social alhora. Si els homes treballaven vuit hores fora de casa, doncs que cada un treballés quatre hores, i les feines de la llar, l’educació dels fills i l’atenció a la gent gran, repartir-les. Però al capitalisme això no li interessa, perquè com més treballa la gent, més diners té i més pot caure en el consumisme. I com més hores fa, menys hores té per preparar-se per allò que el farà gaudir d’una manera espiritual: llegir un llibre, escoltar música, viatjar i conèixer altres territoris, etc. El treball anul·la les possibilitats de gaudir d’això, perquè quan arriba el cap de setmana, la gent està tan cansada que el que li ve bé és fer una activitat que el desconnecti. Van a futbol, practiquen un esport, etc. però són activitats que difícilment eleven. S’ha de donar peu a l’equilibri, tenir temps per fer coses però també per millorar com a persona.

Quin és el futur de les teories del decreixement?

Si tenim tot això present, crec jo que el decreixement s’anirà obrint pas perquè inspirarà els programes polítics com ja passa. Però com que és un canvi cultural ens costa. I ens hem d’espavilar perquè tot s’accelera: el primer gran canvi de la humanitat va durar centenars de milers d’anys; el segon, deu mil anys; el tercer, mil; i aquesta nova manera de fer potser només en durarà cent. I d’aquí a cent anys, segurament s’entrarà en una crisi més forta que posarà en qüestió tot el que s’ha fet fins ara. I això és fantàstic: poder ser protagonistes d’aquests canvis socials. Hem de participar positivament i anar sembrant llavors. Encara que sembli inútil, no hi ha res inútil, de cada llavor que sembrem a la vida, tinguem la certesa que en neix una flor.

Convidat de “Filosofía a l’Àgora”