Analitzem, per exemple, els fets relacionats amb el reconeixement internacional de la selecció de Catalunya d’hoquei patins, ja que la Federació Catalana de Patinatge ha estat capdavantera en els últims anys en aquesta lluita. Cal recordar que l’hoquei patins és un esport amb una forta tradició a Catalunya. El nombre de llicències a la Federació Catalana de Patinatge només és superada pel futbol i pel bàsquet. En determinades zones de la nostra geografia com Osona, l’Anoia, el Baix Camp o el Penedès, l’hoquei patins és l´esport de base per excel·lència. També és l’esport que ha aconseguit a Catalunya més títols internacionals ja que pel que fa a clubs, el FC Barcelona, l’HC Igualada, el Reus Deportiu o el CP Voltregà, entre d’altres, han guanyat diverses vegades la copa d’Europa. A Barcelona capital, diversos col·legis, com la Salle Bonanova, Sant Joan o el Claret, són referents històrics en aquest esport. Així mateix, l’hoquei patins és l’esport d’equip que ha donat més campionats mundials i europeus a la selecció espanyola, formada, en la majoria d’ocasions, per jugadors exclusivament catalans.

És per això que, quan la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) la primavera de 2004 a Miami va aprovar per unanimitat l’ingrés provisional de Catalunya com a membre de ple dret, l’alegria va ser immensa en la família de l’hoquei català, i va permetre que Catalunya -la primera potència mundial en aquest esport- disputés per primera vegada, i de forma oficial, el mundial B d’hoquei patins a Macau (Xina) que va guanyar de forma brillant derrotant en la final la selecció d’Anglaterra. Era un reconeixement a l’hoquei català, i era una sort per a aquest esport -ja que hi entrava una nova potència esportiva, juntament amb Portugal, Itàlia, Argentina i la mateixa Espanya- i també era un signe de normalitat democràtica. Cal recordar que hi va haver celebracions per la victòria a diversos llocs de Catalunya, i també a la plaça de Sant Jaume de Barcelona amb la rebuda significativa als campions al Palau de la Generalitat pel president Maragall, pel conseller Niubó i per diferents personalitats polítiques. Faltava, però, la ratificació definitiva de l’ingrés de Catalunya com a federació de ple dret a l’Assemblea General de la FIRS a Fresno (Califòrnia) del mes de novembre de 2004. A partir d’aquell moment la Federación Española de Patinaje i les més altes instàncies esportives de l’Estat van començar a moure’s diplomàticament per aconseguir rectificar aquella decisió. I ho van aconseguir. El Tribunal d’Arbitratge Esportiu de Lausana (TAS), a causa d’aquestes significatives irregularitats, va haver d’intervenir i va obligar -en un fet sense precedents en aquest esport- a repetir l’Assemblea, i a Roma, el 24 de novembre de 2005, es va perdre la votació després que les delegacions dels diferents països rebessin, una altra vegada, pressions espanyoles molt fortes per votar en contra de la Federació Catalana de Patinatge. Roma va anul·lar la decisió que s’havia pres a Fresno.

Hi va haver un lògic desencís en els aficionats a aquest esport i en la societat civil més sensibilitzada. Però va quedar clar que la feina de la representació esportiva de Catalunya com a selecció nacional diferenciada havia de ser també responsabilitat de la nostra classe política, i malauradament els nostres representants polítics amb poca valentia i nul·la vocació varen mostrar una absoluta inhibició en els moments essencials de les negociacions definitives.

No n’hi ha prou amb la satisfacció pel reconeixement de la Federació Catalana de Corfbol -primera federació admesa oficialment al si de la seva federació internacional – o que hi hagi selecccions catalanes de pitch and put, de curses de muntanya o de futbol sala, o que s’hagi donat merescudament el “I Premi Lluís Companys” a Ramon Basiana, president de la Federació Catalana de Patinatge, per la seva important tasca, però amb poc suport real. La veritat és que la societat catalana vol seleccions nacionals i és sobirana. I és per això que aquesta negativa a la selecció catalana d’hoquei patins va ser un entrebanc, dolorós, però transitori. Malgrat això, es va continuar treballant, i posteriorment es rebia la notícia que la Federació Catalana de Patinatge havia estat admesa el desembre de 2006 com a entitat adherida a la Confederación Sud-americana de Patinaje, situació que comportava que Catalunya podria competir oficialment als tornejos d’aquell àmbit a partir de l’any 2008, basant-se en aquesta imaginativa i poc convencional iniciativa aconseguida. Per tant, la selecció d’hoquei patins de Catalunya podrà disputar campionats oficials amb seleccions sud-americanes d’un nivell i potencial contrastats com Argentina, Xile o el Brasil.

Evidentment, queda molt camí per recórrer, i encara hi ha molta feina a fer, tant en l’hoquei patins com en els altres esports. Que Catalunya tingui seleccions nacionals homologades internacionalment respon a una sensibilitat profunda. Però si continua havent-hi voluntat i constància, seriositat i bon art, fermesa i valentia, el somni de l’oficialitat internacional de les seleccions esportives catalanes es pot aconseguir, ja que com havia dit el filòsof Séneca: “el temps descobreix sempre la veritat”.

Nota : Algunes de les dades d’aquest article estan tretes de dues publicacions del Setmanari L’Independent de Gràcia  (13 de gener de 2006 i 15 de desembre de 2006).