La Fundació Lluís Espinal edita mensualment una col·lecció de quaderns amb el nom de Cristianisme i Justícia. El número 155, corresponent al juliol d’enguany, porta un títol demolidor: “La propietat privada: és un robatori?” Dic que és demolidor perquè, com podeu justament suposar, encara que sigui una pregunta, inicia una argumentació, que acabarà en una resposta afirmativa, contundent, lúcida i ben fonamentada.
L’autor dels llibrets (el número 156 es titula “Cap a una visió cristiana de la propietat”) és Demetrio Velasco Criado, catedràtic de Pensament Polític de la Universitat de Deusto, membre del Consell de Direcció de “Iglesia Viva” i membre de Justícia i Pau.
Com que em resulta impossible de fer un resum per transmetre la força impetuosa de l’exposició, em limito a copiar-ne la presentació i un dels textos annexos, que, per la seva senzillesa i claredat, fa impossible qualsevol rèplica. La meva intenció és, doncs, remoure la somnolència i convidar-vos a llegir els dos llibrets, que trobareu, en versió digital, a www.fespinal.com. Per altra banda, penso que és el millor i més oportú diagnòstic de la tan potinejada crisi actual i l’única medecina que pot posar-hi remei.
“EI dret a la propietat privada, tal com s’exerceix i es legitima avui dia en les nostres societats, és un escàndol que atempta contra la raó moral i contra la fe cristiana. EI fet que es pugui ser propietari de recursos il·limitats, sense grans traves legals ni morals, reflecteix la “dialèctica criminal” que regeix el nostre món, en uns temps en què una gran part de la seva població no disposa del necessari per a viure. I si aquesta situació és realment greu, ho és encara més la legitimació ideològica que se’n fa, que pretén de presentar-la com a normal i, fins i tot, com a raonable.
¿Com és possible que, al llarg dels segles, s’hagi afirmat sense gaires remordiments que el dret a la propietat privada és un dret natural i sagrat, al qual se subordinen i del qual depenen tots els altres drets humans, per més fonamentals que siguin? Amb aquest quadern es pretén d’explicitar la laboriosa construcció ideològica que s’amaga darrere de la “naturalització” i de la “sacralització” del dret burgès a la propietat privada.
L’obscenitat i el desastre inhumà del món en què vivim se’ns revelen com a fruits no pas de la fatalitat ni simplement de la culpabilitat de les víctimes, sinó d’una ideologia desfiguradora de la realitat que serveix per justificar la injustícia i la rapacitat. La propietat no és un robatori, sinó un “existencial humà”. Però aquest tret tan humà ha esdevingut mil vegades un robatori gràcies a una ideologia que partia tant de l’absolutesa amb què s’afirma l’ésser humà en la modernitat i en la seva capacitat de domini, com dels discursos legitimadors del propietarisme. Deslegitimar aquesta ideologia és una de les tasques més importants i més urgents, amb la vista posada a trobar nous camins més ètics. Però aquesta tasca no està essent fàcil”.
“Quan les coses són comunes no hi ha lluites, sinó que tot és pau. Però tan bon
punt algú procura d’apropiar-se-les entra en joc la rivalitat, com si la pròpia naturalesa protestés perquè, havent-nos ajuntat Déu, siguem d’on siguem, ens entossudim a dividir-nos i a separar-nos per la propietat i per les fredes paraules teu i meu. Llavors arriben els disgustos i les lluites, que no es donen allà on les coses són de tots i per a tots”.
S. Joan Crisòstom, Homilia XII sobre la primera carta a Timoteu, 4
