La Resclosa és una estructura imponent, una construcció històrica, tota de pedra, que reté les aigües del Ter per derivar-ne part del cabal cap al rec del Molí que rega el Tamariuà. Anar-hi tot passejant sota la gratificant arbreda de plàtans alts i vigorosos del carrer del Riu ha estat sempre un plaer.
Sortim de la plaça de Quintana i Combis avall pel carrer del Riu Ter, un dels amples de la vila perquè va néixer més enllà de les antigues muralles.
A la primera cantonada, per la dreta, hi ha les restes del rec de les Monges, avui sec i en desús, que abans era part de l’antiga branca de Sentmenat que procedia de la resclosa de Colomers i regava els termes de Verges, d’Ullà i de Torroella. El canal travessa per sota el carrer i reapareix a la nostra esquerra ple d’aigua -per simular com era abans- en una construcció recta, allargassada, protegida contra vents i pluja, molt ben dissenyada per a una funció avui desapareguda: safareig públic. La gent gran hi recorda encara nombroses colles de dones, a banda i banda de canal, atonyinant amb pales de fusta pilons de roba ensabonada al cim de lloses de pedra amples i allisades, mentre deixaven anar alegres xerrameques, cridòries i riallades.
Seguim endavant pel carrer del Riu. A l’esquerra, la desapareguda horta d’en Pelegrí, avui aparcament municipal; a la dreta, fruiterars que també havien estat hortes.
Continuem en direcció al Ter tot recte per sota de la gratificant arbreda de plàtans alts i vigorosos. Una d’aquelles arbredes d’antany, amples i fresques, protegien amb la seva ombra quilòmetres i quilòmetres de carreteres, quan anar a Verges en carro o en tartana (tric – trac), sota un túnel de branques de plàtan, era un viatge de plaer, durés el que durés.
El carrer, ara ja camí, continua recte i passa per damunt d’un canal d’aigua força ample i cabalós, el rec del Molí. En una de les baranes del pont llegim: “Reinando D. Alfonso XII“; en l’altra: “Ayuntamiento año 1879″. El rec del Molí ve de la Resclosa, va paral·lel al Ter, i és un autèntic bé de Déu per a les terres que travessa i rega, el Tamariuà.
Ja veiem el Ter. Aquí hi ha un bon espai sota el brancam d’uns pollancres alts i ferms, on anys enrere era freqüent que s’hi deixés caure un campament de gitanos i ens el trobéssim.
Enfront tenim l’antic pas de Gualta.
Des del 1970 hi ha una bona mota o marge elevat que ens separa de les aigües, però abans el camí arribava a peu de riu. Els carros i caminants podien passar i traspassar fàcilment en temps de sequera o estiuada, no sempre, sense haver d’anar a voltar pel pont; o força -si ho permetia el cabal del riu- quan no hi havia pont, que fins al segle XX no n’hi va haver un de pedra. Els de fusta, se’ls enduien les riuades. I quan les aigües anaven altes, unes barques feien el servei de transport d’una banda a l’altra de riu. Les condicions i els preus d’aquestes barques varen escanyar per segles els transports i l’economia de la vila i varen ser un problema cabdal de molts dels seus ajuntaments. A l’altra riba, a uns dos quilòmetres: Gualta.
Girem a la dreta per seguir aigües amunt per la vora del riu una bona tirada. Entre el pas de Gualta i la Resclosa hi havia hagut la font Fresca, mig enfonsada a ran de riu, entre els àlbers de la riba, que havia fet les delícies dels torroellencs que fa seixanta anys no teníem gaire més oportunitat de distracció els diumenges al matí que una passejada fins a la Resclosa. Ja no hi ha font; alguna riuada se la va endur.
Continuen els fruiterars a la nostra dreta i un seguit d’horts i hortets abundosos de carxofes, enciams, cols i bròquils amb les seves barraques i gossos de vigilància; som a l’antiga horta d’en Tremoleda. A l’esquerra, el riu i el bosc de ribera, i els canyers que no s’acaben mai.
Un lleu brogit. Creix, el sents? Es va fent cada cop més present. És fressa de salt d’aigua.
La Resclosa.
És una estructura contundent. Reté les aigües del Ter per derivar-ne part del cabal cap al rec del Molí que ens hem trobat abans del pas de Gualta. Per damunt del mur de la presa, una fina pel·lícula d’aigua reflecteix el cel i els arbres. És la bassa de Dalt. Quan el Ter baixa cabalós, una onada llarga i suau sobreïx del coronament; quan hi ha sequera, l’embassament reté aigües massa quietes, estancades.
Una construcció de pedra picada de l’alçada d’un home des del nivell de terra, de mides proporcionades, però imponents, tot ell fet de carreus ben acabats, destria per les comportes l’aigua que va al rec del Molí de la que retorna al riu, tot plegat enmig de la fressa permanent del corrent que baixa rabent pel mig de canyers, jonqueres i bardisses.
De cara al camí un gran escut de pedra rememora: “fou feta esta resclosa, cadiral y rech per mi don Joan Çarriera y de Gurb Comte de Solterra any 1670″. De cara al riu, un escut de la mateixa mida i armes, cap escrit i només una data: “1588”. I encara damunt del bramador, una làpida molt més moderna, del 1817, diu que aquell fou “fet per Don Joseph Maria Çarriera, Comte de Solterra“.
La història de la Resclosa és antiga. Ara no ens hi entretindrem, n’hi haurà prou ressenyant que la concessió de les aigües del Ter i autorització per fer-hi una resclosa i portar les aigües a tres molins ja fou feta a la família Pons per la reina Violant de Bar, vídua de Joan I, tan enamorat de Torroella. La família Pons era d’antiquíssim llinatge torroellenc; al segle XV tenia l’administració dels béns reials a Torroella. La torre Ponsa li deu el nom.
