Quan escric aquest article acabem de passar la revetlla de Sant Joan. M’he llegit algunes cartes al lector de La Vanguardia i la columna de Pilar Rahola, la que fins ara ocupava cada dia el popular escriptor Baltasar Porcel, traspassat fa pocs dies, i que segons ha informat aquest mateix diari serà substituït per Pilar Rahola. Doncs bé, com deia, en aquestes cartes els seus autors es queixaven, protestaven, sobre el caire que està prenent la revetlla de Sant Joan, festa que d’un temps ençà sembla que només convidi a fer esclatar, ja una setmana abans, tota mena de petards, com més forts millor. I el més sorprenent és que tant agrada a pares com a fills… Fressa, fressa i fressa, i si es pot espantar algú, encara millor. En definitiva, doncs, el que celebrem és el que menys compta, ja que tot plegat es redueix a tirar petards. Hi pensem en el risc d’aquest joc? Cada any hi ha qui pren mal en aquestes diades. I no s’hi val a pensar que així és com ho pot veure una persona gran, perquè ho he comentat amb molta altra gent que pensa el mateix.
Anteriorment ja m’havia interessat alguna vegada per l’origen, per la vella tradició d’aquesta festa, però no refiant-me prou de la memòria m’he assegurat de la veracitat de la seva procedència, que molt resumidament diu: “La revetlla de Sant Joan, també coneguda popularment com a nit del foc o nit de bruixes, és una celebració que es realitza la nit del 23 al 24 de juny. És d’origen pagà, d’abans de la introducció del cristianisme, i coincideix amb el solstici d’estiu, el 21 de juny.” És, doncs, l’entrada a l’estiu en l’hemisferi nord i l’únic dia de l’any en què el sol es manté durant 24 hores, en contraposició al 21 de desembre, solstici d’hivern, el dia més curt de l’any.
La festa de Sant Joan a Catalunya i a tots els llocs on se celebra, que són molts, m’ha sorprès. És una festa de gresca, de disbauxa, de beure una mica massa i de menjar la tradicional coca de Sant Joan, però com en tot, davant l’abundància hom acaba passant-se de mida. Les persones grans recordem amb una mica d’enyorança la manera com la celebràvem nosaltres, aquesta festa, sense gastar ni un ral. La mainada recollíem amb il·lusió, durant tota la setmana, la llenya i els trastos vells per portar-los al camp de futbol i poder fer una bona fogata, i tots esperàvem, la nit del 23 de juny, el moment en què el sol s’amagava a l’horitzó, que era quan es podia encendre el foc. Ens fascinava veure aquella foguera immensa de la qual es cuidaven els nois grans i que aplegava tota la gent del meu poble, Ullà. Quan ja només quedava caliu, aquests mateixos nois, proveint-se d’unes saques, exhibien les seves habilitats per saltar sobre el foc i no cremar-se. Diu que això té un significat, però el que jo crec és que els nois ho feien per demostrar la seva valentia.
Però el meu record més entranyable de la revetlla de Sant Joan és quan, ja adolescent, podia anar al ball que es feia la nit del 23 de juny a l’antic camp de futbol de Torroella. Per a mi i per a tot el jovent era un dels actes més bonics en què podíem participar. La pista de ball estava tota adornada amb llums i banderetes, i una bona orquestra tocava i cantava aquells boleros, valsos i pasdobles que tant ens agradaven. I si teníem la sort de trobar-nos en una bonica nit de clar de lluna, o una nit estrellada, passàvem una vetllada de somni…
