Tots sabem que tenim un límit. Podem aspirar a arribar a centenaris, però no és gens fàcil, i encara més fer-ho en bon estat de forma. Passa el mateix amb el planeta. Ara bé, tot i que existeixi un cert consens sobre el diagnòstic, la cosa no està tan clara quan es tracta de fer front al tractament.
Hi ha nacions que han assolit un nivell de desenvolupament que podríem considerar suficient (Europa, Nordamérica, alguns països asiàtics, Austràlia, Nova Zelanda, etc.). D’altres, amb Rússia i la Xina al capdavant, estan immersos en aquest procés. Les més endarrerides, en canvi, són encara lluny d’aconseguir-lo. Naturalment, és molt més senzill vendre una certa idea de contenció a qui s’ha beneficiat dels excessos comesos fins avui que a la resta. Però és que, a més, no tothom veu amb tanta recança la possibilitat d’un escalfament global. En aquest sentit, alguns països -i no precisament menors- poden sentir la temptació de jugar a dues bandes. Pensem en Rússia. O en el Canadá. ¿Què els podria aportar un increment raonable i controlat de la temperatura en el planeta? Pensem en la ruta de l’Àrtic, per exemple. La possibilitat d’un desgel generalitzat que fes possible la navegació comercial per aquelles latituds els permetria tenir el control gairebé absolut del tràfic de mercaderies entre Àsia i Occident, reduint en milers de milles marines el trajecte que avui circula per l’Índic, la Mediterrània i l’Atlàntic a través de les incomoditats de Suez i la pirateria que encara es practica a les costes de Somàlia i Indonèsia. La flota russa, que ja compta amb nombroses bases a la regió, se n’asseguraria el control i la salvaguarda. I no són un parell de graus més el que incomodaria els seus soferts habitants.
Ha cridat l’atenció el to radical i apocalíptic, tan propi dels conversos, d’alguns líders occidentals arran de la recent cimera de Glasgow. A primera vista, pot resultar, en efecte, sorprenent. Però tal vegada hi hagi truc i el que estigui en joc és, a banda d’altres consideracions, una cosa que es diu geopolítica.
