Teòcrit

i els seus Idil·lis com a referent de la poesia bucòlica grega

 


Som fills de Roma, Grècia i Jerusalem, ens agradi o no.

Eusebi Ayensa (1967)

L’estat de la llengua és un dels primers símptomes de la salut moral d’un país.
Pere Gimferrer (1945)

En la cultura, el passat reviu, es repensa i alimenta el futur. És per això que la pèrdua de la tradició cultural grega al batxillerat i el destí purament marginal del llatí són una ferida important.
Ramon Alcoberro (1957) 

La poesia quan es despulla, ha de dir sempre la veritat.
Marta Pessarrodona (1941)

Em va fascinar que els clàssics fossin més atrevits que els coetanis.
Francesc Foguet (1971)

 

Acaba de sortir una edició extraordinària i bilingüe de la poesia bucòlica grega, una traducció excel·lent a la nostra llengua d’ Àngel Martin amb pròleg de Jaume Pòrtulas (1949), un dels grans mestres de la literatura clàssica actual, recollint l’obra escrita de Teòcrit de Siracusa (segle  III aC), el creador i màxim representant del gènere bucòlic. Així mateix la monografia incorpora poemes de Moscos de Siracusa (segle II aC) i Bió d’Esmirna (a cavall dels segles II i I aC). I acaba amb cinc sorprenents poemes figuratius anònims (coneguts habitualment com a “carmina figurata”) de la mateixa època; són poemes visuals, precursors llunyans dels cal·ligrames i que possiblement representen el cim de l’hel·lenisme literari. Tenim la sort, per tant, de poder disposar per primer cop en català de tota l’obra conservada referida a la poesia bucòlica grega. 

Aquesta poesia és la literatura que més caracteritza l’hel·lenisme, el període mundial de la cultura grega, segons el professor Josep Alsina (1923-1993), quan seguint l’empremta d’Alexandre el Gran (356aC-323aC) es crearen grans centres urbans fora de la Grècia estricta, alguns d’ells immensos com Alexandria, Pèrgam, o Antioquia. Aquestes ciutats cosmopolites suplantaren les petites i càlides ciutats tradicionals gregues,  varen portar una transformació radical de l’esperit grec i  ocasionaren, en conseqüència, el naixement de nous gèneres literaris, entre ells el bucòlic. 

Alsina suggereix que fou precisament la ignorància de les autèntiques realitats del camp el que va fer néixer, per contrast amb la vida urbana, aquesta poesia idíl·lica. El bucolisme alexandrí, nodrit d’una idealització del camp, seria el resultat evident de la cultura cosmopolita d’aquella època. 

Pòrtulas remarca també que Teòcrit de Siracusa és hereu directe d’uns quants segles de poesia grega, tot i ser considerat l’iniciador o creador i màxim representant del gener bucòlic o pastoral. El poeta pouà àmpliament en la tradició èpica i lírica per conformar-la a una nova manera de fer poesia amb un gust estètic per l’obra refinada i de petita escala. Els seus Idil·lis recreen i transformen –ens ho recorda David Castillo (1961)- de manera resplendent les riques tradicions poètiques que el van precedir i constitueixen el recull més exquisit i elaborat de la literatura de l’època hel·lenística. 

Aquesta poesia bucòlica nova, d’aparent simplicitat, amb una evocació rural en un món idealitzat de la natura amb un caràcter serè i agradable, com a reacció al nou urbanisme del moment, ocasiona per primer cop una enyorança del camp. Però aquesta evocació de la naturalesa, el pasturatge i prosperitat de les ramades, els amors (“L’amor, déu cruel”) i els anhels pastorals, aquesta veritable poesia del paisatge, amaga diversos nivells de lectura i grans possibilitats al·lusives, senyala Pòrtulas.

Cal remarcar que l’ obra de Teòcrit influirà decisivament a Virgili (70aC-19aC) -el més gran dels seus imitadors i l’autor més important de tota la pastoral antiga- a les seves Bucòliques, passant també per l’Aminta de Tasso (1544-1595), la Galatea de Cervantes (1547-1616) i les pastorals de Pope (1688-1744).

Cal recordar que la fascinació per Grècia és una constant de la cultura catalana encara que a la Catalunya actual s’ha arxivat la “Catalunya grega” del noucentisme i d’Empúries, diu Alcoberro (1957).

I això ve de lluny. “Perdre els estudis de grec i llatí del batxillerat em sembla un empobriment” diu Ayensa (1967) hel·lenista, traductor i professor, que recorda que a tot l’Estat hi va haver recentment una campanya, arran de la “llei Celaa” per demanar , -i mira si era poc, remarca-, que hi hagués una assignatura de cultura clàssica, en un sol curs d’ESO, i ni tan sols això es va aconseguir. 

A remarcar que “idil·li” és un mot completament aliè i que mai va fer servir Teòcrit, ja que significava per als antics “petit poema”.  Paradoxalment aquesta és l’etiqueta amb la qual la seva poesia ha acabat sent coneguda, tot designant una obra de caràcter campestre, serè i agradable. 

En definitiva, els Idil·lis de Teòcrit són una col·lecció de trenta poemes, -obra de l’època de maduresa del poeta-, caracteritzats per la varietat des seus registres o temes, d’aparent senzillesa estilística, especialment distants del món de l’èpica, encara que tanmateix en alguns d’ells n’assimilen motius i personatges, que servien a l’hora d’encarar els grans problemes de l’home i els seus déus –i de l’home i la seva societat, i de l’existència humana en general- escriu Castillo. Hi ho feien tornant a explicar, una vegada i una altra, les peripècies exemplars d’Èdip o Antígona, d’Orestes o Medea, remarca Pórtulas. 

Sembla ser que era poesia recitada o bé cantada, amb música o sense, mig dramatitzada, que es divulgava en performances orals en ocasions comunitàries i festives, que representaven escenes breus, tretes de la vida quotidiana o de la mitologia. No pas per vehicular una reflexió política o moral de cap mena sinó sobretot hi sobresortia el seu caràcter costumista, difuminat a vegades sota un vel de comicitat o d’ironia. Pel que fa a vocabulari, Teòcrit  incorporà també a la seva límpida poesia, proverbis i expressions populars i col·loquials.

Varietat d’arguments i gèneres, amb temes principalment bucòlics i pastorals, però també  de caràcter  mític  amb metàfores amb un estil polit, preciós, ple d’invenció, encara que l’específic valor teocrità sigui el descobriment del paisatge, amb una visió tota ella feta de llum, de color, de sensualisme, recorda Alsina. Perquè Teòcrit és el poeta de la claror meridiana, del moment en què tot és viu, clar, diàfan. Teòcrit és, en un mot, el poeta de la joia de viure, i aquesta joia s’encomana a qui el llegeix amb una inusitada força dramàtica. Però potser les qualitats més exquisides de la ploma de Teòcrit, la màgia del seu art personal -talent i geni- són, segons Alsina, el lirisme i la música. Per això és considerat un gran poeta clàssic.

 

Referències bibliogràfiques

  1. POESIA BUCÒLICA GREGA (TEÒCRIT, MOSCOS, BIÓ, POEMES FIGURATIUS). Traducció d’Àngel Martín. Introducció de Jaume Pòrtulas. Adesiara, 2021. 
  2. TEÒCRIT. Idil·lis, I. Fundació Bernat Metge. Traducció Josep Alsina. Barcelona, 1961. 
  3. VÁZQUEZ, EVA. “Eusebi Ayensa: Els catalans hem d’anar sols pel món”. El PuntAvui, dimarts 9 de març de 2021, pàg. 16-17
  4. CASTILLO, DAVID. “Grècia sempre poeta”. El Punt Avui, 1 de març de 2021, pàg. 22-23.
  5.  FOGUET, Francesc. “La perversió de la democràcia”. El Temps, 19 de maig de 2020, pàg. 47

 

“Les glans donen bellesa al roure; a la pomera, les pomes;
a la vaca, les vedelles; i al vaquer, les vaques mateixes”.
Teòcrit (Idil·li VIII –fragment-.  Els cantaires bucòlics II: Dafnis i Menalcas)

“¿Són per ell, les llàgrimes? Vessa-les grosses com pomes!”
Teòcrit (Idil·li XIV –fragment-.  L’amor de Cinisca)

“A força de temptar-ho, els aqueus entraren a Troia,
precioses meves; tot s’aconsegueix a còpia de temptatives”
Teòcrit (Idil·li XV –fragment-. Les siracusanes o les dones a les festes d’Adonis)

Estobeu IV, 20,29

Pan estava enamorat de la seva veïna Eco, mentre que Eco
n’estava molt d’un sàtir saltador, i el sàtir era boig per Lida.
Tant com Eco inflamava Pan, així el sàtir encenia Eco
i Lida el petit sàtir. Però les brases d’Eros anaven a tornes,
car, en la mesura que cadascun odiava aquell qui l’amava,
altre tant era avorrit com a amant; sofria el mateix que feia.
És aquesta la lliçó que vull donar a tots els desamorosos:
estimeu els qui us amen a fi que, si mai ameu, també us amin.
Moscos de Siracusa (fragment)

Estobeu III, 29, 52

Tal com fa la dita, les gotes constants, a força de caure
s’obren camí i balmen la roca.
Bió d’Esmirna (fragment)

Estobeu IV, 21, 3

La parença aprofita a les dones; a l’home, el coratge
Bió d’Esmirna (fragment)