La sentència del TC sobre l’Estatut deixa pendents les grans qüestions que han constituït el problema català.
Segons els polítics del PSOE, el gran culpable de la impossibilitat d’arribar a consensos mínims és el Partit Popular. Però els vots molt majoritaris que han recollit els punts d’inconstitucionalitat i els d’interpretació restrictiva han estat molt amplis.
En tot cas, la solució apuntada pel president Zapatero, en el seu discurs en el Congrés, obre cinquanta anys de negociacions i/o plets.
Els temes tocats són el concepte de nació i el poder polític, la llengua catalana i l’educació, les competències en justícia, la fiscalitat i no menys el finançament. Tots ells queden afectats i en funció dels resultats hipotètics d’unes negociacions amb el govern de torn a Madrid.
L’Estatut, constitucional en el 95% del seu contingut, deixa de tenir rellevància en la construcció d’un Estat autonòmic i encara menys federal. EI TC s’ha fet bandera i ressò de la sospita sobre l’Estatut en un debat autonòmic quan fou titllat de reforma constitucional encoberta, i la seva sentència és una contínua prevenció en contra d’una evolució de l’autonomia catalana.
Publicada la vigília de la manifestació catalana, la sentència del Tribunal Constitucional, en nom del Rei, falla. La podeu trobar publicada a internet, en les seves 881 pàgines. Analitzem-la. Trobareu totes les cites entre cometes en el text publicat, i demano, des d’aquí, que si hi trobeu qualsevol error tipogràfic i/o de concepte en el comentari me’l feu arribar. En tot cas seria la possibilitat de fer un altre escrit sobre el problema català.
Gràcies anticipades.
–Catalunya no pot ser una nació en sentit jurídic: Només hi ha la nació espanyola. Els estatuts d’autonomia tenen el seu fonament en la Constitució, i donar sentit jurídic a la “nación catalana, incompatible, por contradictoria de su unidad e indivisibilidad, con la nación española sobre la que se fundamenta la Constitución”.
El conjunt dels espanyols és el “pueblo español”, “único titular de la soberanía nacional que está en el origen de la Constitución y de cuantas normas derivan de ella su validez”.
Catalunya: “ los términos “nación” y “realidad nacional” referidos a Cataluña, utilizados en el preámbulo, carecen de eficacia jurídica interpretativa”,i integrada en la “indisoluble unidad de la nación española”. És una comunitat autònoma amb Estatut ,i sense reforma de la Constitució no hi ha possibilitat de reconèixer-li personalitat nacional. Una “nacionalidad constituida como Comunidad Autónoma y cuya norma institucional básica es su propio Estatuto de Autonomía”.
La Constitució és l’única font que legitima la descentralització del poder que reconeix i garanteix a les nacionalitats i regions espanyoles, ”y, con ella, de la soberanía nacional proclamada en el art. 1.2 CE, en cuyo ejercicio, su titular, el pueblo español, se ha dado una Constitución que se dice y quiere fundada en la unidad de la Nación española”.
– El poble de Catalunya no és subjecte jurídic que competeixi amb la sobirania nacional.“El pueblo de Cataluña comprende así el conjunto de los ciudadanos españoles que han de ser destinatarios de las normas, disposiciones y actos en que se traduzca el ejercicio del poder público constituido en Generalitat de Cataluña” .
– I els drets històrics? EI TC afirma que tant els drets històrics com les institucions seculars i la tradició jurídica de Catalunya son únicament “derechos históricos en un sentido bien distinto del que corresponde a los derechos de los territorios forales”.
Catalunya pot ser una realitat cultural, històrica, lingüística i fins i tot religiosa”, però la “Constitución no conoce otra que la Nación española”.
–La llengua catalana no és “preferent”. Les administracions públiques catalanes no poden tenir preferència per cap de les dues llengües oficials, perquè implicaria la discriminació entre idiomes. ” La definición del catalán como lengua propia de Cataluña no puede justificar la imposición estatutaria del uso preferente de aquella lengua, en detrimento del castellano, también lengua oficial en la Comunidad Autónoma, por las Administraciones Públicas y los medios de comunicación públicos de Cataluña”.
El Parlament pot adoptar de forma adequada i proporcionada una determinada política lingüística amb la finalitat de “sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar, en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a corregir, de existir, situaciones históricas de desequilibrio de una de las lenguas oficiales respecto de la otra”.
Qui en determinarà l’adequació i la proporcionalitat en cas que hi hagi situacions de desequilibri? Les “Administraciones públicas catalanas, que, como el poder público estatal en Cataluña, no pueden tener preferencia por ninguna de las dos lenguas oficiales”.
El caràcter preferent del català acabaria imposant l’ús prioritari d’una d’elles per la seva primacia. No hi ha “un deber generalizado para todos los ciudadanos de Cataluña” i no és jurídicament exigible amb caràcter generalitzat, “sino de la imposición de un deber individual y de obligado cumplimiento que tiene su lugar específico y propio en el ámbito de la educación”, no la imposició d’un deure individual i d’obligat compliment que té el seu lloc específic i propi en l’àmbit de l’educació i “en el de las relaciones de sujeción especial que vinculan a la Administración catalana con sus funcionarios, obligados a dar satisfacción al derecho de opción lingüística”. EI deure de conèixer-lo seria inconstitucional i nul en la seva pretensió si volgués ser equivalent en el seu sentit al que es desprèn del deure constitucional del coneixement del castellà. El deure a què es refereix l’Estatut no és ” jurídicamente exigible con carácter generalizado; el deber de conocimiento del catalán tiene un objeto propio que lo justifica como mandato y que permite interpretarlo conforme a la Constitución”.
– Català i castellà, llengües vehiculars. La sentència per a acceptar la constitucionalitat d’un precepte hi posa tot tipus de traves i reserves pel que fa a l’ús de la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament. La sentència diu sobre l’Estatut diu: “El apartado 1, en efecto, reconoce el derecho a recibir la enseñanza en catalán, lengua ésta que se prescribe, además, como “vehicular y de aprendizaje en la enseñanza universitaria y en la no universitaria”. “Por su parte, el apartado 2 garantiza en su primera parte el derecho a recibir la enseñanza en catalán en la enseñanza no universitaria, mientras que en párrafos sucesivos se dispensa al catalán y al castellano idéntico tratamiento en tanto que objeto de enseñanza y de conocimiento” .
El TC admet que el fet que a l’Estatut només s’esmenti el català com a llengua vehicular en l’ensenyament no s’ha d’entendre que obeeixi a un propòsit deliberat d’exclusió del castellà. En tot cas, l’article no és inconstitucional. No obstant això assenyala que “pues no cabe olvidar que el deber constitucional de conocer el castellano (art. 3.1 C.E.) presupone la satisfacción del derecho de los ciudadanos a conocerlo a través de las enseñanzas recibidas en los estudios básicos”.
– Sense imposicions en les relacions comercials o privades. La sentència es refereix també als articles sobre drets lingüístics recorreguts pel PP, que estableixen que “los ciudadanos de Cataluña tienen el derecho a relacionarse por escrito en catalán con los órganos constitucionales y con los órganos jurisdiccionales de ámbito estatal, de acuerdo con el procedimiento establecido por la legislación correspondiente. Estas instituciones deben atender y deben tramitar los escritos presentados en catalán que tendrán, en todo caso, plena eficacia jurídica”. Segons el TC, aquest precepte seria contrari a la Constitució si l’Estatut pretengués derivar de la cooficialitat de la llengua catalana la seva qualitat de mitjà de comunicació jurídicament vàlid respecte de poders públics no radicats en el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Un altre article recorregut estipula que totes les persones tenen dret a ser
ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin, de manera que les entitats, empreses i establiments oberts al públic a Catalunya queden subjectes al deure de disponibilitat lingüística. Com en els casos anteriors, el TC imposa una interpretació determinada per poder considerar constitucional l’article. EI TC recorda que el deure de disponibilitat lingüística de les entitats privades, empreses o establiments oberts al públic no pot significar la imposició a aquestes, al seu titular o al seu personal d’obligacions individuals d’ús de qualsevol de les dues llengües oficials de manera general, immediata i directa en les relacions privades.
– L’aspecte més important, el financer, que ha representat i representa una fortíssima diferència entre el que aporta Catalunya i el que rep en concepte d’inversions, és sens dubte un dels punts més importants. I ha sortit tan malmès o més com la resta del Estatut.
–La Bilateralitat. “dualitat impossible”. “Las relaciones de la Generalitat con el Estado (art. 3.1 EAC), sólo pueden referirse a las que median entre la Comunidad Autónoma de Cataluña y el Estado central, esto es entre dos elementos constitutivos del Estado español, que comprende a una y a otro, así como a las restantes Comunidades Autónomas” .
EI principi de bilateralitat queda pràcticament buit de cap de contingut. EI TC afirma que només pot referir-se al marc de relació entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat i mai es pot fer una interpretació que vegi en aquest principi una “dualidad imposible” entre les dues instàncies.
– Les inversions de l’Estat no dependran del PIB. La sentència no anul·la la disposició addicional tercera de l’Estatut però subratlla que l’Estat no està obligat a invertir en infraestructures a Catalunya en funció del seu producte interior brut (PIB). La sentència admet tenir en compte aquesta dada, però no fer que sigui “directament” vinculant per a l’Estat. S’admet amb la idea que “puede ser calificada como una medida adecuada y no desproporcionada” per pal·liar el dèficit històric d’infraestructures.
Però l’esforç fiscal l’ha de mesurar l’Estat i se suprimeix la seva realitat com a base determinant per a les aportacions per a la solidaritat.
– L’Estat no pot quedar lligat de mans en el maneig dels elements que han de garantir la solidaritat. I com a punt final d’aquest article: Es blinden les províncies i es permet anomenar-les vegueries. Dóna l’opció que es diguin vegueries i que les diputacions provincials s’anomenin Consells de Vegueria. EI Tribunal Constitucional diu que, si és així, res impedeix aquesta solució.
