A la part final del primer escrit d’aquesta sèrie feia esment del projecte subvencionat amb fons Next Generation per avançar en la modernització del Rec del Molí de Pals. En principi té molt sentit, en quedar emmarcat en el pacte social formalitzat a la llei de canvi climàtic catalana i segons el qual l’aigua que deixarà de destinar-se a l’agricultura gràcies a la cessió de recursos públics que rebrà la Comunitat de Regants (CRR), promotora de la iniciativa, ha de revertir en la millora dels ecosistemes aquàtics. El govern de la Generalitat de Catalunya hi donava el seu vistiplau final, a través del Diari Oficial, el març de 2023, en un context de plena crisi per sequera. Superficialment, tot en ordre.
Una immersió en els detalls de la documentació del projecte, però, revela, un cop més, la nostra incapacitat, com a país, per fer les coses bé o, almenys, amb coherència. I és que el projecte que es ven a Europa que ha de servir per fer front a la sequera estalviant aigua inclou, amagada entre centenars de pàgines i plànols, una ampliació del domini de regadiu en 270 hectàrees. Preguntada per aquest flagrant contrasentit, la CRR el justifica argumentant que es tracta de la suma de parcel·les oficialment de secà, però que sempre s’han regat amb “mitjans precaris”. La mateixa Generalitat admet que aquesta és la situació de 148 ha, però desautoritza la CRR reconeixent que les altres 122 ha es convertirien de secà a nou regadiu. Es concentren, sobretot, a l’antic estany d’Ullastret. La valoració que fa el govern autonòmic d’aquesta ampliació dins un projecte orientat a l’estalvi hídric resol: “es considera que les ampliacions a la superfície regada no han de tenir impactes sobre les reserves d’aigua de la zona”. És així?
L’apreciació del govern pot semblar correcta. Al capdavall, 122 ha és poc més que la superfície total dels dos camps de golf de Gualta, amb 36 forats. O sis vegades les Illes Medes. I tot just representen una ampliació d’un 4% de la superfície servida per una de les diverses CRR que hi ha en un racó del país. A més, amb la modernització, cada hectàrea necessitarà menys aigua, tot just 6.670 m3 anuals, segons els càlculs d’enginyeria recollits a la memòria del projecte. El volum total demandat per aquests nous regadius, doncs, ascendiria a poc més de 800.000 m3 cada any, una cinquena part de tot el que s’estalviarà. Passem-ho a una mesura més fàcil de concebre: a una piscina de 6 per 3 metres i profunditat mitjana de 1,5 metres li correspon un volum de 27 m3; amb els 0,8 hm3 del nou regadiu previst en un bocí de l’Empordà es podrien omplir més de 30.000 piscines tipus cada any. A tota Catalunya hi ha unes 200.000 piscines, que no s’han d’omplir cada any. D’aquestes, menys de 2.000 son a Begur, municipi sovint assenyalat com a líder català del malbaratament hídric pisciner. De piscines olímpiques, el nou regadiu permetria omplir-ne 320 i de llacs artificials com el projectat al polèmic complex de casinos Hard Rock de Tarragona, en serien 89. Per a la Generalitat de les campanyes “Estalvia aigua. És urgent”, “Per tenir aigua, tanca l’aixeta”, “Cada gota compta”, “La pluja no la controles, l’aixeta sí” i “L’aigua no cau del cel”, una operació equivalent a omplir 30.000 piscines domèstiques, multiplicar per 15 les de Begur, o un centenar de Hard Rocks cada any amb l’aigua del Ter “no ha de tenir impactes sobre les reserves d’aigua”. Potser no n’ha de tenir, però cal aclucar els ulls molt fort, molt fort per no veure que és clar que en tindrà. També cal un esforç per ignorar que l’equivalent al 20% de la inversió de 9 milions d’euros públics que havien d’anar destinats a l’estalvi d’aigua i la millora dels ecosistemes es desviarà a fomentar el consum d’aigua.
Si cada gota compta, és evident que cada hectàrea de conreu i cada hectòmetre cúbic compta molt més. És per l’acumulació de projectes com aquest, sovint disfressats d’iniciatives per a l’estalvi d’aigua, que, a Catalunya, la superfície dedicada a conreus de regadiu ha crescut un 13% entre 2007 i 2022, no només anul·lant, sinó superant, tot estalvi aconseguit per mitjà de despesa en mesures d’eficiència al camp. El balanç d’estalvi és negatiu, en volum. I el canvi climàtic va fent la seva, empitjorant encara més els números. Si volem entendre la sequera no podem badar només mirant cap al cel, cap a allò fora del nostre abast; hem d’examinar amb lupa tot el que hem fet i seguim fent malament, per molt que s’intenti fer d’amagatotis, venent gat per llebre a Europa. Si bé és legítim demanar a tothom fer un esforç solidari per estalviar aigua quan en falta, és just exigir abans un esforç major a qui més aigua fa servir. I si l’estalvi es fa a les conques internes de Catalunya, encara té més valor, perquè la vida de milions de persones depèn d’aquests recursos. Un govern de la Generalitat responsable, abans de demanar sacrificis a la població que menys culpa té de la situació que vivim, s’asseguraria de no avalar subterfugis, excepcions, desviacions de fons, flexibilitzacions, vistes grosses i politiqueigs que, amb els diners de tothom, agreugen la situació de sequera actual i futura en lloc d’alleujar-la. I això ho escriu una persona a qui el projecte d’ampliació de regadiu denunciat li comportaria (comportarà, si tot fa el seu curs) una apreciació en el valor de la propietat familiar. M’estimaria més que els diners es fessin servir, per exemple, per depurar les aigües dels nuclis de població catalans que, encara el 2024, les aboquen directament al medi. O per garantir que, quan hi ha un incendi al Priorat, com el del setembre passat, els bombers trobin aigua als dipòsits habilitats per a l’extinció i no l’hagin de captar de les piscines privades. Les prioritats del país i del Baix Ter abans que els negocis i capricis individuals. “Prou espoli. Volem l’aigua al Ter”, oi?
