He de reconèixer que els tres Reis Mags d’Orient han estat sempre uns personatges que m’han fascinat. La seva festivitat tanca les diades de Nadal, i podríem dir que és la festa de la il·lusió i de la innocència, concebuda i pensada pels qui encara son nets de cor, però a la que també ens hi hem afegit el grans.
Tots coneixen el petit retall de la història que ens han contat sobre el Reis Mags d’Orient: l’estel que els va guiar, el seu encontre amb Herodes, l’adoració, els presents que van portar a l’infant Jesús, i poca cosa més. El cert és que es desconeix qui eren, quants eren, d’on venien, i què era realment l’estel que els va guiar. A partir de l’adoració a l’estable de Betlem, no es té cap més informació del que va ser de les seves vides que sigui mínimament fiable; del que sí que tenim coneixements, és dels accidentats trasllats de les seves suposades despulles fins a arribar on reposen avui.
La llegenda dels Reis Mags d’Orient comença a principi del segle IV, quan Santa Helena, mare de l’Emperador Constantí el Gran, en circumstàncies poc definides, recupera les seves restes i les trasllada a Constantinoble, on van rebre sepultura en un gran sarcòfag de granit. Van romandre allà fins que Sant Eustorgi, bisbe de Milà, visità Constantinoble perquè l’emperador Constantí II li permetés acceptar el seu recent nomenament i aquell, com a mostra d’amistat, li oferí les despulles dels Reis d’Orient i l’autoritzà perquè se les endugués a Milà. Desprès d’un accidentat viatge ple de fets miraculosos, entre d’altres es conta que l’estel que segles abans havia marcat el camí dels reis a Betlem, també guià el viatge de Sant Eustorgi fins a Milà, i que el sant domesticà el llop famolenc que havia matat un dels bous que arrossegaven la carreta que transportava el pesant sepulcre, i l’utilitzà com a animal de tir al costat dels altres bous fins arribar a Milà. Quan les relíquies van arribar a la ciutat, van ser rebudes amb gran joia i considerades patrimoni de tots els milanesos.
L’any 1162, Milà va ser saquejada i destruïda per l’emperador alemany Frederic Barba-roja; aprofitant la situació, el seu conseller Reinald de Dassel, bisbe de Colònia, va demanar a l’emperador portar a la ciutat renana les despulles dels Reis Mags, pensant molt encertadament en els interessos que podrien reportar a la seva diòcesi. Quan Reinald es presentà al temple per apoderar-se de les despulles, els dubtes i les contradiccions dels sacerdots van fer que es malfiés, i va obrir la sepultura. La sorpresa va ser majúscula en comprovar que la tomba estava buida.
Davant el desastre i l’espoli que podia suposar la guerra, alguns milanesos havien retirat les restes i les havien enterrat sota la torre del campanar de l’església de Sant Giorgio al Palazzo. No se sap com, però l’astut bisbe Reinald trobà les despulles, i el 1164 sortien de Milà cap a Colònia. Durant el viatge, els miracles continuaren, cosa que va fer incrementar la llegenda i la fama del Mags d’Orient.
Quan arribaren a Colònia, l’èxit fou tan aclaparador i l’afluència de peregrins que volien venerar les relíquies del Reis tan gran, que els prelats es van veure en la necessitat de projectar un nou temple prou digne i gran per allotjar els sants personatges i rebre tots els peregrins. Així doncs, el 15 d’agost de 1248, l’arquebisbe Conrad de Hostaden va posar la primera pedra de la catedral de Sant Pere. Poc temps després, Nicolau de Verdun acabava l’arca, una obra mestra de l’orfebreria gòtica que des de llavors conserva les santes relíquies.
Però el periple no acaba aquí, els milanesos mai no es van resignar a perdre la relíquies, i durant segles les van reclamar insistentment valent-se de personatges tan influents com Rodrigo Borgia -desprès papa Alexandre VI-, Lluís Maria Sforza, més conegut per Ludovic el Moro, el papes Pius IV i Gregori XIII, i fins i tot el mateix Felip II rei d’Espanya; totes les gestions van fracassar, fins que als inicis del segle XX el Cardenal Ferrari, arquebisbe de Milà, amb una extraordinària habilitat diplomàtica va aconseguir que l’any 1903 fossin restituïts una tíbia, un húmer i un estern, -no se sap de quin dels Reis-, que amb gran solemnitat van retornar a Milà i foren enterrades a l’antic sepulcre de la basílica de Sant Eustorgi.
Durant la Segona Guerra Mundial, tot i l’ordre dels comandaments de no bombardejar la catedral de Colònia, la fatalitat va voler que hi impactessin 14 bombes, que si bé no la van ensorrar, sí que en van destruir algunes voltes. Quan el març de 1945 les tropes nord-americanes van entrar a la catedral, van veure que tot i que bona part de la construcció estava intacta, l’altar major i totes les relíquies havien desaparegut, entre elles les dels Reis Mags d’Orient.
Casualitat o no, dos mesos després, un jove oficial nord-americà aficionat a l’espeleologia va trobar accidentalment les despulles, amagades dins una mina de coure abandonada prop de Siegen, a Westfalia. Per a molts, el darrer miracle dels tres Reis d’Orient.
Tant de bo que els Reis de la il·lusió, i uns dels primers personatges que van adorar l’infant Jesús, puguin descansar definitivament en pau.
