L’any 1893, poc després d’arribar a Àfrica del Sud, on exercí d’advocat durant molts anys, Ghandi va fer un viatge en tren des de Durban a Pretòria. Tot i que legalment no podia fer-ho, el futur artífex de la independència de l’Índia havia comprat un bitllet de primera classe i viatjava en un vagó d’aquesta mena. Naturalment, el seu aspecte físic revelava de lluny estant el seu origen asiàtic. En una de les parades pujà al tren un passatger blanc que s’escandalitzà de tenir per company un home de color. Llavors, aquell passatger, indignat, cridà els empleats del ferrocarril i els exposà la situació. Aquests demanaren a Gandhi que es traslladés al vagó d’equipatges. Gandhi s’hi negà; havia pagat per un seient en primera classe i no per viatjar dret o assegut a terra entre bagatges.
Llavors un policia agafà Gandhi i el llençà fora del vagó de males maneres, com qui llença un fardell. Durant la resta del viatge, fet en un cotxe de cavalls, Gandhi encara hagué de sofrir més humiliacions pel color de la seva pell. De primer hagué de seure al pescant, al costat del conductor; més tard se li exigí que segués a la part posterior del vehicle. Gandhi s’hi oposà fermament i fou insultat, apallissat. Mai oblidà aquell viatge, aquelles vexacions. Molts anys després, quan un missioner cristià preguntà a Gandhi quin fet havia marcat més la seva vida, aquest respongué: el que succeí una nit a l’estació de Maritzburg. Aquella estació ferroviària del Transvaal era el lloc on l’havien humiliat per primera vegada, on havia patit en la pròpia carn els prejudicis racials. Quan tornà al seu país, Ghandi de seguida començà a treballar per aconseguir alliberar l’Índia del jou britànic.
Fem un salt en l’espai i en el temps. Una tarda del mes de desembre de 1955 una modista negra de Montgomery, Alabama, esperava en una parada l’autobús públic que havia de dur-la a casa seva després d’una dura jornada laboral. Quan arribà el vehicle, la dona hi pujà i va seure al primer seient que trobà lliure en el sector destinat als afroamericans; estava cansada i necessitava descansar. Poc després, pujà al vehicle un jove blanc i trobà tots els seients del vehicle reservats als de la seva raça ocupats. Segons les lleis racials de l’estat d’Alabama, la dona negra havia de cedir el seient a l’home blanc que acabava de pujar. Tanmateix, la modista, després de dubtar uns segons, decidí no moure’s. Un passatger primer i tot seguit el conductor digueren a la dona que deixés lliure el seient que ocupava. Contravenint la llei, la dona s’hi negà. Poc després fou detinguda. Acusada de pertorbar l’ordre públic, passà una nit al calabós i hagué de pagar una multa. Més tard fou acomiadada del seu lloc de treball. L’octubre de 2005, quan Barak Obama fou escollit senador, recordà el gest d’aquella dona mig segle enrere en aquell bus de Montgomery.
La dona es deia Rosa Parks i la seva valenta negativa obrí un nou capítol en la història dels Estats Units: aquell acte aparentment insignificant desencadenà tot un moviment pels drets civils dels afroamericans als Estats Units. El regueró de pólvora estava preparat des de feia temps. Només faltava la guspira, i Rosa Parks l’encengué (involuntàriament, és clar). Poc després, la població negra, i part de la blanca, boicotejà els busos de Montgomery. Es desplaçaven a peu, com els barcelonins durant la vaga de tramvies del mes de març de 1951. Més de cent persones que participaren en el boicot durant tres-cents vuitanta-un dies foren empresonades. Finalment, la segregació als busos de tot Alabama fou declarada anticonstitucional, així com qualsevol altra separació racial en espais públics. Era el principi de la llarga lluita contra la segregació racial, que aviat conduiria Martin Luther King. El gest de Rosa Parks era un petit pas cap a la victòria final.
Un tren i un autobús urbà. Àfrica del Sud l’any 1893 i Alabama el 1955. Un jove advocat indi i una modista afroamericana. Els escenaris dels fets foren molt diferents. Però les seves repercussions foren enormes. No sempre és una gran batalla o tota una guerra el que canvia el curs de la història. De vegades n’hi ha prou que una persona tingui el coratge de dir no quan s’enfronta a una situació injusta. Gandhi i Rosa Parks eren persones d’aquesta llei.
