Joan-Lluís Lluís

i la seva novel·la “El navegant”

 

Vinc del nord, on la llengua es mor i desapareix. És trist i dolorós veure com la llengua es mor. Aquí podeu evitar-ho amb un tràmit burocràtic que és la declaració de la independència

Joan-Lluís Lluís (1963)

Joan–Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), escriptor llicenciat en Història de l’Art, ha publicat una quinzena de títols des que es va donar a conèixer el 1993, entre els quals hi ha Els ulls pde sorra (1993), El dia de l’ós (2004) -Premi Crexells-, Aiguafang (2008) -Premi de la Crítica Serra d’Or-, Xocolata desfeta (2010), i El Navegant (2016) -Premi de la Crítica Serra d’Or-. Amb Jo soc aquell que va matar Franco, va guanyar el Premi Sant Jordi de l’any 2018. Té obres traduïdes al basc, al castellà i al francès.

En una proposta de cànon de la narrativa catalana del segle XXI publicada a la revista El Temps, El navegant, la seva vuitena novel·la, va sortir mencionada pels crítics literaris com una de les obres recomanades, per darrere de Les veus de Pamano de Jaume Cabré (Proa, 2004), Els jugadors de whist de Vicenç Pagès (Empúries, 2009),  Contes russos de Francesc Serés (Quaderns Crema, 2009) i Una màquina d’espavilar ocells de nit de Jordi Lara (Edicions de 1984, 2008).

Allà on cremen llibres, acaben cremant persones

Heinrich Heine (1797-1856)


El navegant, ambientada al segle XIX és una novel·la d’aventures peculiar i original que representa una mena d’elogi de les llengües del món. En el llibre, escrit en primera persona del present i amb una gran capacitat fabuladora, hi trobem viatges, exploracions, guerres, presons, amors, amistats imprevisibles… i llengües. Moltes llengües. Al protagonista, Assiscle Xatot, nascut a Perpinyà, li passen moltes peripècies i viu com un “navegant de globus”  –en paraules de la periodista Montserrat Serra-.

França és una democràcia, però des del punt de vista lingüístic és un estat totalitari”

Joan-Lluís Lluís (1963)

Perquè el protagonista de la narració aviat s’adona que té un do insòlit i sobrenatural: pot conèixer, parlar i viure les diferents llengües només que conegui el significat d’una sola paraula. Amb aquest súper poder parla doncs català, que és la seva llengua materna; francès, que és la llengua imposada en l’ensenyament -llengua d’ascensió social i d’imposició governamental-; i després, a més del caló, que aprèn al carrer, aprèn el llatí i el grec antic a l’escola,

 i el polonès en un diccionari descobert en una llibreria… I així, d’una manera exponencial fins arribar a conèixer més de 100 llengües, situació que el durà  per camins que mai no hauria sospitat. 

Però l’Assiscle no discrimina cap llengua, totes les troba igual d’importants: el caló dels gitanos de Perpinyà la considera tan noble com el francès dels reis de França. Això també li causa problemes. 

En certa manera, tots els lectors portem a dintre íntimes biblioteques clandestines de paraules que ens han deixat empremta

Irene Vallejo (1979)


El llibre es divideix en 3 parts ben diferenciades: El quadern de Perpinyà, el quadern de París i el quadern de Nouméa, totes tres plenes d’enginy i d’aventures. Però potser és en la tercera part, en la qual l’autor explica el desenllaç de la narració, on la  novel·la es fa més exòtica, original i trepidant, perquè el protagonista, amb el seu do, arribarà imprevisiblement a la terra dels canacs, nadius caníbals de Nova Caledònia on hi viurà un conjunt de situacions vitals paradoxals i imprevistes, relatades amb una sàvia ironia (com en el moment que el protagonista explica el conte d’en Patufet a uns aborígens temibles però bocabadats). Vicenç Pagès, remarca que la glòria d’Assiscle arribarà no amb el plaer del coneixement de saber tantes llengües, sinó amb la imaginació que se li desferma davant aquesta tribu de canacs quan crea un univers a mida amb la pura paraula.

Així entenc que si res no és més movedís que la memòria, res no ha de ser més intrèpid que la imaginació

Joan-Lluís Lluís (1963)

Lluís explica que la novel·la la va començar fa vint anys i moltes vegades li quedava encallada. Finalment la va poder arrodonir i va quedar un llibre  d’aventures complet amb un guió narratiu entenedor, però també com una metàfora, una oda a la diversitat lingüística, una declaració d’amor a les llengües que tenim avui i de totes les que hem parlat des dels orígens de la humanitat.

Cal remarcar que els 50 capítols de la novel·la s’encapçalen amb la paraula “nuvolet” (que es el sobrenom que li donen els canacs al protagonista, perquè el veuen esquifit i pàl·lid –i les dones aborígens a l’alba quasi no el veuen passar-) traduïda a diferents idiomes.

En definitiva, ens trobem davant d’una narració eloqüent i altament recomanable, a vegades irònica, a vegades tràgica, però sempre distreta i coherent, escrita amb ofici, amb una prosa elegant, bella i precisa i un enginy literari esmolat i clarivident.

 


Referències bibliogràfiques

  1. LLUÍS, Joan-Lluís. El navegant. Proa. Barcelona. La butxaca, 2018.
  2. SERRA, Montserrat. “Joan-Lluís Lluís. Molta gent va abandonar el català per ascendir en l’escala social”. VilaWeb, 16-11-2016 https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-lluis-lluis-parlar-totes-llengues-humanitat/
  3. ARBOIX, Adrià. “Una proposta de cànon narratiu català del segle XXI”. Emporion 15 abril, 2020 https://emporion.org/una-proposta-de-canon-narratiu-catala-del-segle-xxi/
  4. ALIAGA, Xavier. “Una proposta de cànon narratiu català del segle XXI”. El Temps. Núm 1818, 16 d’abril de 2019, pàg. 47-55.
  5. PAGÈS, Vicenç. A: Biografia d’un lector. “El navegant. Joan-Lluís Lluís”. https://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/El_navegant-Joan_Lluis-Lluis.pdf