Fa mesos que en aquest racó de l’Emporion parlo dels nostres paisatges. N’he descrit les meravelles, l’excepcionalitat. Però no hi he volgut estalviar unes gotes d’impaciència, de mal humor, de sentiment.
Deia al núm. zero referint-me a la muntanya: “Per desgràcia, a la part més occidental, es veu la dentegada atroç d’una pedrera, color d’argila, com de sang presa, en un espai natural que hauria de ser protegit!
També prop de mar, entre penya-segats, el bosc ha sofert les ferides d’abundants excessos edificadors, taló de fons de l’Estartit vist de migdia.”
Al núm. de gener em lamentava d’un incendi causat, sembla, pel mal manteniment d’una línia elèctrica: “…es perderen fites tradicionals de les passejades per muntanya com els Tres Pins o el Xifrer d’en Navarro.”
Al núm. d’abril, descrivint passejades prop de la Gola, m’exclamava: “Massa vegades trobem les sorres contaminades de plàstics, llaunes, cartrons o vidres. De tant en tant persones cíviques, voluntaris que estimen el paisatge, individualment o en grup, hi fan neteja. És aquesta la solució? Cal que sempre uns netegin el que uns altres, amb negligència culpable i irresponsable, han embrutat?”
Al núm. de maig, tot anant de la Gola al Ter Vell, deia: “…els Griells, fet d’un munt de cases i apartaments. N’hi ha de molt rònecs i mal girbats… cal refer-hi els serveis, enderrocar i substituir el dipòsit d’aigua potable, aixecar el paviment, eixamplar les voreres, renovar la xarxa d’enllumenat, enderrocar transformadors, condicionar zones verdes… El cost d’haver fet malament les coses la primera vegada. O el cost d’haver construït on no es devia.”
Al juny parlava d’una certa desídia en enterrar una mostra geològica, cultural i didàctica: “Les conveniències del món modern han fet que el camí que va de la carretera cap a migdia hagi estat aplanat i estigui cobert de terra nova. La xemeneia del volcà ja no es veu.”
Al núm. de juliol vaig descriure la costa, i inevitablement em queixava: “Cala Montgó… Aquí, una vegada més, la construcció de casetes i xalets en minúscules urbanitzacions ha estat devastadora. Diguem-ho altre cop: depredadora.”
Al núm. de setembre, descrivint els túnels subterranis de les Medes: “No més enllà del 1950 a les parets i sostres hi era abundantíssim el corall vermell, i avui en queden tan sols poques mates insignificants. Una actuació depredadora…”
A l’octubre, parlant dels masos fortificats: “No queda res d’una torre del mas Cassà si no són les fotografies. Era de planta rodona, de línies dures. Ha suportat quatre-cents anys d’història difícil i ha finalment sucumbit a dos empresaris que s’aprofitaren de la pedra. De tan lamentable, gairebé inimaginable.”
Som prou conscients de tot allò que anem perdent per culpa de la poca sensibilitat, de l’estultícia, de la cobdícia d’uns o altres, de la nostra gent o de la gent de fora?
