De l’antiga imperial Tàrraco dels romans, o, si més no, dels límits més apartats de la seva comarca, lluny, ben lluny, on la terra és aspra i seca, on fam i mestral cavalquen junts, on l’Ebre passa avall, sense pressa, indiferent al clam silenciós dels assedegats rostolls que, agònics, miren, amb infinita amargura com l’aigua es perd, insensible, camí del mar.
Terra de pobles oblidats i miserables, on la gent no podia recordar quan va caure la darrera pluja, on els braços i les esquenes podien encorbar-se i envellir, sense arribar a saber el que és una bona collita. D’allà, de per aquelles terres era fill el meu avi. L’avi Lluc va néixer a Ascó, i allà es va casar amb l’àvia Carme, amb qui varen tenir dotze fills, dels quals només varen viure sis. I allà, en aquell poble, podia haver-los mort la gana si el meu avi no hagués pres la decisió de mancar, de fugir d’aquell purgatori sense futur per provar de fer-li un repte a l’atzar, i fer les seves Amèriques. No les Amèriques de veritat, perquè ell no podia embarcar tota la família, una família que estimava, i que no hauria deixat per res del món. Però podia fer el que va fer; emigrar tots junts, en un carro, cap a la capital més rica del país: Barcelona. Aquest èxode es degué produir en els primers anys del segle XX. Llavors, com ara i com sempre, a la capital no hi havia lloc per als pobres, i és per això que varen haver d’anar a viure a Horta, que en aquell temps era un poblet de rodalies.
D’allà vénen les meves arrels. Les meves i les de tots els meus cosins, homes i dones que portem la mateixa sang i que, tot i ser cosins, ens estimem com a germans, si bé el poc tracte que hem tingut, al llarg dels anys, hagi fet que no ho sembli. Bé és cert, però, que això té la seva explicació, i és que ─catalans de cap a peus─ patim tots els defectes que caracteritzen els que hem nascut a la nostra terra. I és que el català és molt capaç d’estimar ─i estima─ com el que més, però li costa Déu i ajut manifestar-ho. Ens estimem, sí, però ens fa vergonya dir-ho.
Recordo que l’avi Lluc era el més alt entre tots els homes de la família. Potser 1,90 m? No podria assegurar-ho, però era una perxa molt considerable. Robust, sense ser gras, l’amplada de la seva esquena i la gruixa dels seus canells cridaven l’atenció de tothom. Una altra cosa notable era la serenor de la seva mirada. Era un home que “entrava pels ulls” i es feia estimar pels qui el tractaven. Atesa la seva bonhomia, ningú hauria dit que, de jove, va allistar-se voluntari a les forces de xoc de l’exèrcit carlista. Exiliat durant un temps a França, sembla que en una ocasió en què s’havia de fer un adob a la torre de l’església, ell tot sol va redreçar i emplaçar una monumental escala. Una feina que no havien pogut fer un parell d’homes. Era un home molt forçut. Amb mi tenia molta paciència, i a les nits, quan arribava a casa cansat de treballar tot el dia, em feia seure sobre els seus genolls i em repetia els contes que a mi m’agradava sentir. Era cantador, i ja he dit, en alguna altra ocasió, que a ell i als meus oncles els dec la meva afecció a cantar. Una afecció que ha caminat amb mi, al llarg dels meus dies, que ha compartit les meves alegries i m’ha asserenat en les hores de dol. Com també m’ha ajudat a recordar els temps de la meva infantesa, allà, a Horta, en aquella enyorada Villa Carmen. I ja sé que sóc un pesat, però repeteixo: l’avi Lluc era un home bo.
Que fos un home bo, però, no vol pas dir que fos un sant. Quan jo tenia nou anys ─llavors ja ens havíem traslladat a Barcelona, amb la mare i el meu padrastre, de bon record─, el meu avi solia baixar per passar un dia o dos a casa nostra. Doncs bé, alguna vegada em duia amb ell al Paral·lel, a veure com les coristes dels music-hall ensenyaven les cuixes i la pitrera. I sempre a primera fila. Estic segur que si l’àvia Carme hagués tingut salut, en lloc de dotze fills n’haurien tingut una vintena. Tot un home, el meu avi.
Ja se sap, però, que ningú és perfecte, i ell, pel que sembla, es veu que tenia problemes de bragueta… i el metge li devia receptar una cura de faldilles. Aquesta enutjosa i mal vista malaltia de l’avi, curiosament van heretar-la tots els mascles de la família.
Tot això, però, són peculiaritats sense cap mena d’importància, i si és cert que al cel acullen tots els homes bons, ben segur que allà hi ha un home que mereix estar-s’hi. Aquest home, que jo recordaré mentre visqui, va morir poc abans que jo fes divuit anys, i el vaig plorar, el vaig plorar molt, perquè l’estimava. Era l’avi Lluc, el pare de la meva mare.
