Quan un bon llibre cau a les teves mans i decideixes, gairebé per sobre de qualsevol altra cosa, rendir-te al seu argument fins arribar a l’última pàgina, sol ser perquè has trobat quelcom de diferent. Són aquestes històries que mantens en el record i que, tard o d’hora, et porten a la reflexió.
Fa gairebé cinc anys, quan vaig arrencar aquest bloc, vaig penjar un article, “Los camaradas del miedo”, després d’haver llegit dues històries semblants a les que em referia línies a dalt. Cliqueu l’enllaç i llegiu-lo, és en castellà. Val la pena.
Tracta d’Història d’un alemany, de Sebastián Haffner, i de Los peces de la amargura, de Fernando Aramburu. El primer, alemany que, fugit a temps dels horrors del nazisme, va fer-se vell i va morir a Londres, després d’escriure una reconeguda biografia de Churchill, mentre que el segon és professor d’espanyol a la universitat alemanya de Lippstadt i prolífic autor de relats i novel·les.
L’estiu passat vaig llegir El trompetista del Utopía, en què l’autor es deixa portar, amb bona ploma, imaginació, humor i gran sensibilitat, per descriure el retrobament de Benito Lacunza amb els seus orígens a Estella.
Era la segona ocasió en què, com a lector, em trobava amb Fernando Aramburu, a qui fa poques setmanes li vaig dedicar de nou les hores necessàries per saber què ens vol explicar en la seva última obra, Los años lentos (Tusquets Editors).
Per no esmorteir l’interès que desperta l’obra per si mateixa, sí que els diré que Aramburu, com va fer en Los peces de la amargura, entra sense complexos i gran llibertat en el gran drama que encara amaga el terrorisme i ─no sé si a la llarga és encara pitjor─ l’enquistada intolerància amb què els bascos s’han acostumat a viure, perquè no han pogut extingir-la.
En les seves dues obres, l’autor entra per la porta del darrere de l’assumpte, la que dóna accés a les minúcies de les coses aparentment menys importants. No, no escriu sobre els transcendentals problemes amb què ens bombardegen els grandiloqüents ni porta el lector de passeig per la transcendental superficialitat del “conflicte” o “problema” basc. No, Aramburu s’atura, en Los años lentos, en la vida d’una família que viu al barri antic de Sant Sebastià, on va a parar un nebot de vuit anys vingut de Navarra perquè “a casa no hi havia pa per a tots”, i explica a l’autor el que va veient en la seva nova vida.
Amb una àgil estructura literària, Aramburu descriu el drama d’una gent en què el radicalisme se’ls ha colat a casa a través de la captació del jove Julen com a activista d’ETA. Però aquesta circumstància no és el més important, ja que el que esglaia és el drama de les persones que l’envolten. Acabar de rellegir Aramburu m’ha portat de nou a la reflexió que em vaig fer fa cinc anys.
Què és l’important? El que és formalment important no serà senzillament quelcom aparent?
Vivim moments de tensió, que seran analitzats amb una mica de serenitat un cop el pas del temps hagi actuat com a bàlsam i quedin al descobert les evidències dels problemes que avui som incapaços de resoldre.
Un dels tòpics més gastats en aquest país, al referir-se als ciutadans en el seu conjunt, ha estat el de “la majoria silenciosa”. D’aquesta manera venia a dir-se que no és dolent furgar en la realitat de la vida de les persones corrents, abans de decidir com aquestes han de ser, pel que han establert els dogmes ideològics o les conquestes socials intocables.
Però de vegades, quan miro per la finestra dels mitjans o parlo i discuteixo amb qui conec sobre qüestions complexes, acabo sentint que també nosaltres, els que formem aquesta majoria silenciosa i no ens juguem més que la supervivència, ens estem deixant pasturar pel dirigisme intel·lectual de les veritats inamovibles.
Per això, en llegir de nou Fernando Aramburu a Los años lentos, he pensat que és molt important saber trobar aquesta porta de darrere de la vida per conèixer el que de veritat està passant dins d’ella.
