Quan escric aquestes ratlles estem encara en plena campanya electoral per a les eleccions municipals, i quan surtin publicades, a partir de l’u de juny, les eleccions ja s’hauran fet i els resultats, a l’abast de tothom, seran coneguts, és a dir que el recull d’opinions i records que puguin contenir no hauran afectat les decisions dels electors per escollir una llista o una altra.
Ara fa quaranta anys hi hagueren les primeres eleccions democràtiques després d’uns altres quaranta anys de dictadura, durant els quals no es va permetre que els ciutadans d’aquest país elegissin els seus governants ni a nivell d’estat, ni de Catalunya, ni municipals. A partir de l’any 1975, després que el dictador Franco morís al llit, aquest país va passar una convulsió política molt forta. Ningú tenia clar el que podia passar. Després de dos anys, al juny de 1977, es van poder celebrar les primeres eleccions democràtiques al Congrés de Diputats però les eleccions municipals, necessàries i molt esperades, no acabaven de convocar-se. Per fi van ser convocades dos anys després, el 3 de juny de 1979.
Entretant, arreu de Catalunya havien sortit tota mena de moviments, a voltes clarament polítics, com l’Assemblea de Catalunya, culturals, com el Congrés de Cultura Catalana, o fins i tot festius, que mostraven aquelles ànsies de canvi i protagonisme que portava la societat. Una voluntat clara i evident de sortir d’aquella foscor i de tants anys de negació de la nostra identitat, per poder passar a decidir i protagonitzar el propi destí. Això també es va notar a Torroella, i aquells anys van ser l’embrió d’un dinamisme que havia d’influenciar molt directament els fets històrics dels següents anys.
L’entitat cultural El Casal del Montgrí, de la qual en va ser un dels fundadors i el primer president l’advocat Joan Radressa Casanovas, va ser legalitzada l’any 1974 i aviat es va constituir en el centre aglutinador i organitzador, no només de les activitats merament culturals, sinó també reivindicatives a nivell polític i de defensa del territori. Sense definir-se políticament, va agafar un clar lideratge en la defensa de la cultura i el patrimoni històric i natural del municipi. L’any 1975, el Casal va publicar el seu primer butlletí amb la finalitat de formar i informar els seu socis. Un valuós document històric dels fets que van tenir lloc durant aquells anys.
El 6 d’agost de 1976, el Ter va patir un fort estrall ecològic degut a la progressiva contaminació de les seves aigües. Això va provocar la reacció del Casal del Montgrí, que va fer d’entitat aglutinadora de tot un moviment de protesta pel fet que el Ter s’hagués convertit en una claveguera immunda, que hauria propiciat la destrucció de la seva fauna piscícola. Més de tres mil persones es van manifestar a Torroella sota el lema salvem el Ter, i d’aquí en va sortir la Comissió de Defensa del Ter que va tenir el suport de més de cent entitats. Pocs mesos després, l’onze i dotze de desembre, Torroella va ser la seu dels actes sobre medi ambient i ecologia del Debat Costa Brava en el qual, entre d’altres, es reivindicava la necessitat de preservar espais naturals d’aquesta costa. El Casal hi va presentar un document reivindicant la declaració del Montgrí Parc Natural. Molts altres actes polítics (organització de la taula de partits en la qual hi participaren partits que s’estaven organitzant en aquells moments) i d’oposició a actuacions urbanístiques (urbanització a Sobrestany, enderroc de l’antic edifici de la Caixa, magnífic edifici on hi havia una biblioteca per al públic, que fou construït per Pere Coll i Rigau) i molts altres actes organitzats dins del Casal per joves actius i compromesos d’aquell moment, com fou la fundació del Cine Club Torroellenc, com a secció del Casal.
Per fi, a l’inici de l’any 1979, es varen convocar eleccions municipals, la contesa que feia falta per acostar el poder democràtic al poble. A partir d’aquell moment, els partits començaren a mobilitzar-se per elaborar les seves llistes de candidats. UCD i CiU ho tenien clar, llista de partit amb la gent que es pogués, tot el capital de mobilització i actuació que s’havia fet durant aquells anys no es podia perdre, però era molt difícil aglutinar-lo sota les sigles d’un mateix partit. Després de moltes reunions, es va arribar a l’acord de formar una agrupació d’electors avalada per diversos partits, però sense que hi figuressin les seves sigles. La formació es va dir Pacte per un Ajuntament Democràtic i els partits que l’avalaven van ser: ERC, PSC, PSUC i Front Nacional de Catalunya. La formació va guanyar per majoria absoluta en obtenir set diputats sobre tretze. L’alcalde va ser l’Albert Bou, que seria el primer alcalde de la democràcia del municipi i jo vaig ser el primer tinent d’alcalde i regidor d’urbanisme. Tot i això, aquest grup va oferir la participació de govern als regidors dels altres partits, amb els quals en aquests quatre anys es van aconseguir unes millores a Torroella i a l’Estartit com mai s’havien aconseguit, entre elles: el primer Pla General d’Urbanisme democràtic de la història, la recuperació de l’entorn de l’Església, un nou camp de futbol, la Llar del Jubilat el Recer, la remodelació de Casa Pastors com a museu, transformar el cementiri en un autèntic jardí, pavimentació i portar serveis a molts carrers de la vila (l’any 1979, més del 50 % dels carrers estaven sense pavimentar), l’Escola Bressol a l’Estartit, pavimentació del carrer Barcelona, comprar solars per valor de 54 milions de pessetes al carrer Eivissa per, successivament, fer-hi els equipaments de l’Estartit. Ampliar el subministrament d’aigua i les canonades residuals per assegurar els serveis necessaris per al creixement d’aquest nucli.
Aquesta victòria, el dia 3 d’abril de 1979, per a molts vells resistents del franquisme va suposar com una alenada d’aire fresc que els retornava la dignitat perduda i els valors per als que havien lluitat durant més de quaranta anys. Alguns d’ells, amb llàgrimes als ulls, ens abraçaven i brindaven per la victòria. Un d’ells era el meu pare, se’l veia feliç. Nosaltres li restituíem la seva dignitat.
Després, aquest grup, amb gent diferent, es va mantenir al govern durant 24 anys i amb alts i baixos ha arribat fins a aquestes eleccions 40 anys després. Aquells joves del Casal, que havíem participat a aconseguir crear-lo, ens en sentim orgullosos, i m’atreviria a dir que, fins i tot els que ara són partícips d’altres formacions polítiques, mantenen encara aquest orgull. Fou l’embrió del millor que es pot dir d’un ajuntament. Molts ajuntaments de ciutats i viles properes a Torroella sempre l’hi han reconegut i l’han posat com a referent. Ha quedat com l’empremta d’una il·lusió que encara resta vigent.
