Actualment encara en diem les Dunes, tot i que es tracta d’una gran pineda. Una pineda gegantina entre el Montplà i la muntanya Gran, que travessa de banda a banda la muntanya, fins prop de la carretera, a mig camí entre Torroella i l’Estartit. Una gran pineda prou a l?abast per arribar-s’hi tot passejant i, sota l’ombra dels pins, descansar, contemplar el paisatge, caçar espàrrecs… Encara en diem les Dunes, tot i que ja no s’hi veuen munts de sorres o sorretes.
Escrivia Eduard Viñas, el vell, al Llibre de la Festa Major de1931:
Anys enrere, quan un foraster amic visitava nostra vila, després d’ensenyar-li les coses més notables de la població, parlàvem d’acompanyar-lo a les Sorres, la muntanya que la tramuntana feia caminar, i si aquest disposava de prou temps, anàvem fins a l’horta d?en Reixach per ensenyar-li aquell immens munt de sorra fina que anava cobrint gran extensió de terreny…?
Quan deia anys enrere?, Viñas es referia als primers anys del segle XX.
Des de feia segles, tones de sorra fina, arrabassades de la platja del golf de Roses pel vent de tramuntana, eren arrossegades per damunt de les ruïnes de l’oblidada població d?Empúries i obligades a enfilar-se pel vessant nord del massís del Montgrí.
A les acaballes del segle XIX, el corredor de sorres acumulades era d’una llargada de més de 10 quilòmetres i una extensió de més de 300 hectàrees, des de Sant Martí d’Empúries fins a l’altra banda del massís, de forma que, havent travessat per l’anomenat coll de les Sorres, ja amenaçava la carretera de Torroella a l’Estartit i els camps de conreu de la plana torroellenca. Les dunes s’havien convertit en un enorme problema econòmic i social.
Volgué la sort o la casualitat que l’estiu del 1882 Primitiu Artigas i Teixidor, fill de Torroella, enginyer forestal i professor de l’escola de l?Escorial, realitzés un viatge d’estudis a terres gironines amb els seus alumnes, i que visitessin les nostres dunes i comprovessin el seu efecte destructor. La memòria que Artigas redactà alertà d’un problema que s?anava agreujant cada dia. Fou un primer pas.
Nou anys més tard, el Ministeri de Foment encarregà la redacció d’un avantprojecte de fixació i repoblació de les dunes a l’enginyer del Districte Forestal de Barcelona, Girona i Balears, Xavier de Ferrer i de Lloret, que el 19 de març de 1896 començà a dirigir-ne les obres.
Anys després, una pineda gegantina havia substituït les sorres.
Eduard Viñas acabava així el seu escrit de 1931:
Avui, tal com fèiem anys enrere, després d’una passejada per la vila, acompanyem, també, a l’amic foraster a les dunes a fi que frueixi les delícies d’aquella immensa i meravellosa pineda, des de la qual s?albira el Baix Empordà, emmarcat pel mar i les Gavarres…
Aquelles perilloses Sorres s?han convertit en un immens parc.?
Amic torroellenc, gaudeix del parc i protegeix-lo. És part essencial del nostre patrimoni meravellós.
