”El primer cop que vaig entrar al poble vaig passar de llarg. El segon cop m’hi vaig quedar a dinar. El bar era ple del fum dels caliquenyos. Els vells jugaven a la botifarra i l’estufa de parafina entelava els vidres de les finestres. La tercera vegada el poble em va semblar el llogarret inacabat de <<La mort i la primavera>>. Sense glicerines ni eixams d’abelles, la vila, voltada de gira-sols, naufragava mort i la primavera en una marea d’ales d’or. Aquell dia m’hi vaig comprar una casa.”
La casa era ambientada a l’antiga, els pocs mobles que hi quedaven ja quasi no s’aguantaven de la gran batalla que el temps els acabava de lliurar i en signe de pau grinyolaven, i aquells grinyols eren quasi com una súplica de rendició. Així va ser com vaig deixar restar en pau aquells fatigats mobles i en vaig comprar de nous, els més econòmics, petits i senzills que vaig trobar. Vaig tornar a contemplar aquella casa, era de sostre acabat en punxa, pintada tota de blanc i construïda a base de teules de fusta, tenia el típic porxo allà on els cowboys hi toquen l’harmònica i els cantants de blues s’hi rasquen l’ànima i en composen cançons on el dolor s’ensuma a cada lletra.
També tenia pati, era depriment! A cada lloc on tombaves el cap hi podies veure restes de plantes que un dia varen ser formoses i resplendents i que ara les homenatjava un olor a putrefacte arran de la casa. L’herbatge era espès, quasi salvatge, semblava que per allí hi hagués mil històries enterrades i submergides entre tanta espessor. Vaig passejar-me per la part oposada de la casa. L’ombra hi regnava. Tot el que el sol tenyia de color, al davant; aquí l’ombra ho tenyia d’una capa grisosa, malencònica, tètrica, deplorable. Un calfred em va recórrer les extremitats i em va posar la pell de gallina, vaig notar
com una aura de defunció m’envoltava i m’estirava de les venes i artèries, necessitava sortir d’allà.
Vaig entrar dintre la casa, estava sola, buida, amb els quatre mobles asèptics, tenia el cor bategant esverat, pensava que em traspassaria la carn i saltaria, però no, va resignar-se a anar baixant el seu ritme melòdic, pausant el ritme dels meus òrgans al seu pas.
La soledat es respirava en aquella casa. Vaig agafar el meu portàtil, vaig sentar-me en una mena de banc que estava situat al costat de la finestra. El full en blanc de l’Open Office em produïa una mena de sensació bastant desmotivant. Era difícil obrir-se pas enmig de tanta blancor, tanta espessor blanca m’emblanquia el cervell i em privava que les ales de la meva imaginació salpessin el seu vol. Necessito que l’emoció ensucrada m’acariciï la galta, m’embruixi i em faci sortir, del meu interior, paraules nues, paraules plenes de ganes de ser descobertes, paraules que se’t desfan a la boca i et deixen un regust a bons temps al cos, paraules.
Vaig endollar el meu tocadiscos dels anys de la meva joventut (ai qui fos jove ara!) i vaig posar-me un LP de l’Aretha Franklin. Vaig sentir la sensació quasi orgàsmica de la música recorrent el meu coll, el meu clatell descobert pel tall de cabells curt. La meva esquena va quedar garratibada per la sensibilitat de les meves orelles a aquelles notes de soul.
Ja està, ja ho tenia, dintre del meu cervell hi passaven quatre-centes paraules per segon, sinònims d’aquestes i antònims. Intentava posar ordre: una raó? La casa, el fet d’estar aquí i no quedar-me en la meva petita casa ”adossada” de Blanes. Aquella casa em donava l’oportunitat d’apreciar les petites coses, insignificants, i potser no eren les que sentenciaven el final de les accions però poder veure-les i apreciar-les va fer desembossar una part important del meu cor que, des de feia temps em demanava a crits que tenia necessitat de marxar. A Blanes em sentia una esclava, comprimida, sentia com el meu cos orgànic s’anava desintegrant en aquella vella butaca d’escriptori i els meus dits s’enganxaven com ventoses en el teclat de l’ordinador.
L’olor dels caliquenyos em va commoure, i la petitesa va acabar de sacsejar la meva mentalitat ja cansada de tanta rutina. Estava cansada de fer cas al corrent que m’empenyia a ser una persona normal. Jo mai m’havia sentit normal…Llavors…Per què m’havia de comportar com a tal?
I així vaig escriure el llibre, durant nits, dies, tardes de cafè, postes de sol, molts de discos em vaig aprendre, moltes decepcions i esborranys, però mentre l’escrivia, em vaig adonar que ja havia malgastat quaranta-dos anys de la meva vida tancada en aquella casa ”adossada” de Blanes i que tot just ara començava a entendre aquelles ganes innocents que tenia als meus principis d’escriure, era quasi necessitat bàsica a la meva vida i amb el pas del temps. Sentia que aquest cop els llums m’il·luminaven a mi.
”Que n’és el temps de traïdor, no perdona, ni oblida, et fa ferides i et deixa cicatrius, cors irreparables, ànimes feixugues i peus que els costa deixar el llit quan tens algú que te l’escalfa. Que n’és de traïdora la gent, bé, t’estima, t’aclapara, fins i tot et pot arribar a consumir, i se’t desprèn, t’acostuma als càlids matins amb els peus embolcallats en els teus i se’n va.”
Així va ser el pròleg del llibre que més endavant vaig titular: ”Sobreviure a la crisi immobiliària”.
