L’any 1941 la meva família i jo vam estrenar una casa a Ullà. Se l’havien fet els meus pares amb molts treballs. La casa on vivíem, d’arrendament, cada temporada havia de patir les inundacions d’aquells anys quan es desbordava el Ter. Les inundacions ens perjudicaven molt. Un any, ho recordo vagament, van haver de treure’ns de casa amb una barca, vam haver de sortir pel balcó. Va ser impressionant! Després de tantes dificultats, els meus pares van decidir deixar aquella casa, que no era nostra, i fer-se’n una a l’era que teníem, en un lloc en què no arribaven mai els aiguats. Els que jo recordo eren dramàtics: camps, horts i carreteres, així com totes les cases de la part baixa del poble, inundats per l’aigua del Ter any rere any, fins que es van construir els embassaments i, més tard, les motes tota vora del riu. Aquest va ser el principal motiu pel qual el 1941 la meva família i jo estrenéssim casa.
El meu pare va plantar dues figueres en un pati que hi teníem, molt gran, una al costat de la casa i l’altra al costat del pou. La meva preferida era la del costat de la casa. Les figueres eren molt petites, no devien fer més de 30 cm de contorn, com un pal amb una petita capçada formada per quatre branques molt ben repartides. A l’estiu van fer una bona quantitat de fulles i uns quants branquillons, que els donaven un cert aire de vivor, d’energia, de ganes de créixer. Les dues figueres s’arrelaren bé, sense dificultats ni contratemps. Van passar els anys, els seus i els meus.
Les soques de les figueres es van anar engruixint, es van fer més fortes, les branques ja donaven bons fruits, i tenien un fullatge espès i abundant: eren uns arbres bonics i tenien una certa elegància. Les figueres ja eren prou capaces d’aguantar el meu pes, i més i tot. Jo ja hi podia pujar per abastar el suculent fruit en el seu temps de llavor. Així és que em vaig acostumar a pujar a la figuera del costat de la casa cada dia després de dinar, per assaborir les postres que m’oferia generosament aquest arbre. M’asseia en una de les seves branques i experimentava un gran plaer enfilada en un lloc que ara em sembla tan incòmode. Què puc dir? M’hi sentia tan bé, que vaig agafar el costum de pujar a la figuera encara que no hi hagués fruits. Era el meu racó preferit, allí em semblava estar en un lloc reservat on poder fer confidències… Quantes coses de la meva joventut, fins i tot de la meva adolescència, recordo haver pujat a compartir amb la figuera fins a una edat que em fa vergonya de confessar! Durant aquests anys vaig poder-li explicar moltes històries, algunes que em feien feliç i d’altres que m’entristien. Parlava a la figuera de les meves il·lusions, dels meus petits fracassos… i tenia la impressió que m’escoltava, que em comprenia, que m’era fidel, pacient, acollidora, silenciosa. No tenia cap amiga que ho hagués estat més.
Ara la figuera ja té 65 anys, jo ja en fa molts que no hi pujo, però quan la veig, la miro amb simpatia. Com jo, s’ha fet vella, té les branques molt gruixudes i la soca plena de monyons, alguns d’alguna patacada que ha rebut, d’altres li han sortit amb els anys. La seva soca és tan gran que ni dues persones poden abraçar-la; fa uns tres metres de perímetre i té unes arrels impressionants clavades a terra de manera que seria molt difícil arrancar-la; és d’una potència envejable. Les seves branques tenen un gruix de metre seixanta, i la seva alçada és de mal calcular ?segurament que amb prou feines en trobaríem una altra que se li pogués comparar en tot el nostre Empordà. Però tant jo com la meva família continuem menjant les boníssimes figues que, a pesar dels anys, puntualment la figuera ens ofereix quan és el temps.
Segurament que, tot i la seva vellesa i que ja se li han mort algunes branques, la figuera em sobreviurà una colla d’anys, i no és que jo ja em vulgui morir, però aquests arbres tenen una vida molt llarga. Jo la miro amb gust, com ho faria davant un bonic quadre, escoltant una bona música o admirant un paisatge. És, per a mi, una obra d’art de la Naturalesa
