A la Galeria Alzueta de Barcelona, s’ha exposat una amplia mostra de l’obra recent de Guim Tió (1987). El pintor format a Barcelona, s’ha expressat des de diferents mitjans com; el disseny, el retoc fotogràfic i l’edició, fins concentrar-se en la pintura.
L’exposició en aquesta ocasió té una vessant predominantment paisatgística i no tan del retrat, faceta també cultivada per Tió. Les pintures sobre tela, en diferents formats, ens mostren paisatges amb grans perspectives on la figura humana hi apareix amb més o menys detall. Ens trobem de nou, amb una pintura figurativa, que cuida les diferents perspectives mitjançant el color i que podríem etiquetar de “realisme conceptual”. La relació de la figura humana enmig del paisatge o de l’escena se’ns mostra aliena al mateix, quasi perduda.
S’estableix un nou relat que mostra l’home/dona allunyat de la natura. L’home està immers en el paisatge, però contradictòriament no sembla viure’l, ja sigui perquè se li escapa el sentit de la realitat que l’envolta o perquè viu entotsolat.
Aquesta impressió de soledat i de vuit personal, també la trobem en altres pintors contemporanis, com Oli Berg, Juan Escauriaza i molts altres.
Cal pensar malgrat tot, que la intuïció del artista en el nou temps que arriba, manté la visió d’un paisatge equilibrat, però força la relació amb el personatge o potser amb l’espectador, perquè no renunci a copsar la realitat que li tova viure. Una realitat, que en l’expressió artística contemporània torna a suscitar la vella relació entre l’art i la bellesa. Aquesta necessita fer-se present en el prolífic entrellat dels corrents artístics, i d’ella, el pintor Guim Tió se’n fa ressò.
Barcelona, 31 d’octubre de 2021
