Us parlo de finals dels noranta, principis dels dos mil. Torroella i l’Estartit tenien un casal municipal d’estiu dedicat purament a la natació. En dèiem directament natació i recordo que agafàvem l’AMPSA a les deu a la plaça d’Espanya o a l’antiga parada del bus de la plaça d’en Bellido. Hi havia dues opcions depenent d’on vivies. La Ceci o una de les germanes Feliu passaven llista i anàvem pujant al bus, que ens portava fins a la Platja Gran, i una vegada allà, caminant fins al tancat, que era bàsicament una sèrie de pals lligats amb una corda que marcaven un espai tancat a la sorra.
Recordo que quan arribàvem al Panorama, a l’entrada de l’aparcament, diguéssim, ja hi havia una colla de nens i nenes de l’Estartit que s’esperaven amb un monitor. Aquests venien a peu. Eren locals. A les deu i poc cadascú es reunia amb el seu grup i llavors hi havia diferents opcions: quedar-se a la Platja Gran (normalment els grups dels petits), anar a l’espigó a fer boies (normalment el grup dels grans), anar a la Platgeta (aquí tant hi podien anar el grup dels petits, que es quedaven a la sorra o el grup dels més grans, que anàvem a fer espigons per preparar-nos per la Travessa) i, un dia a la setmana tocava piscina, que volia dir anar al Català, probablement el dia més divertit.
El pla diari era senzill: nedar fins a dos quarts de dotze, que sortíem de l’aigua per esmorzar, i després mitja horeta més de joc més lliure fins a dos quarts d’una, que tocava tornar cap al tancat per agafar l’autobús de tornada a Torroella.
L’última setmana de juliol es feia l’excursió de final de casal a l’AquaBrava de Roses. També era un dia força esperat. A part de passar-nos el dia al parc, l’excursió culminava amb el repartiment dels diplomes que, organitzats per colors, qualificaven el nostre nivell de natació. Del blanc fins al vermell, passant pel groc, el verd i el blau, si no ho recordo malament.
D’aquells estius en remull en tinc molt bon record, sobretot dels monitors i monitores que ens van ensenyar a nedar des de ben petits fins que vam acabar fent la Travessa de les Medes, amb catorze anys, que era com el punt final d’aquell casal. Tot plegat era molt popular, molt del poble.
D’altres records que també em venen al cap i que em provoquen nostàlgia són l’olor de clor i pinassa baixant les escales de pedra del Català, l’antiga Platgeta amb l’espigó de roques i l’aigua una mica més clara i neta que la d’ara, els dies de pluja que ens portaven a jugar a la sala polivalent del Portitxol o a la sala de ball del Català, les excursions fins a Cala Calella i, un dels records més trepidants, els dies excepcionals que anàvem a banyar al Molinet. Era com una cosa mig prohibida i només apta per al grup de grans que, tot i dir-nos grup de grans, teníem com a màxim tretze o catorze anys.
No us diré el nom del monitor que ens hi portava, però evidentment era el nostre preferit. Al Molinet fèiem primer una nedada vorejant la costa i després d’esmorzar ens deixaven una mica de temps lliure per fer el que més ens agradava: saltar des de les roques.
Hi havia vàries opcions: per als principiants, una bona opció era saltar des de la roca d’en Boni, on hi havia diferents altures. Per als experts (o els més eixelebrats) ja t’havies d’enfilar per les parets del Molinet i també hi havia vàries opcions. El salt més típic era el de les herbetes, un replà amb quatre herbes seques bastant accessible des de l’aigua. El segon salt, una mica més complicat, era un parell de metres més amunt de les herbetes i en dèiem la cobra, ja que la roca fa com una mena de cap de serp. El rei dels salts era una mica més amunt i en dèiem el capullo. Aquest no sé perquè se’n deia (o se’n diu) així.
D’històries del Molinet n’hi deu haver moltes. Una que s’explicava a la nostra època era la d’un home que havia saltat de caps des de dalt de la punta més alta del Molinet i no s’havia fet res. Ningú sabia qui era aquest heroi però es deia que era de l’Estartit. Amb els amics recordo que discutíem que era impossible aquest salt sense xocar amb cap roca.
Una altra història que s’explicava era la dels tres xinos que van saltar des de dalt del cap de la Barra: es deia que el primer havia mort impactant amb l’aigua, el segon havia mort d’un atac de cor durant la caiguda i que el tercer havia sobreviscut al salt però mai ningú l’havia vist sortir de l’aigua. Demanaré al Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània si conserven algun document que acrediti aquesta història.
El Molinet d’avui dia ha canviat molt en tots els sentits. Ara, anar al Molinet vol dir en la majoria dels casos anar a fer el passeig a peu, en bicicleta o driblant patinets elèctrics que et passen a un pam a tota pastilla. Potser per la gent de fora, l’espai és més conegut pels concerts que s’hi fan a l’estiu (ja ho deia la Maria Izquierdo en el seu article) que no pas per ser un dels llocs de bany més bonics de la Costa Brava. L’accés a les roques és molt més difícil i, els últims cops que hi hem anat a banyar, la veritat és que hi hem trobat joves que ja no salten de les herbetes, de fet fan altres coses relacionades amb un altre tipus d’herbetes.
Jo, sens dubte, tornaria a aquella època d’estiu amb tretze anys, respirant aquella olor de mar i llibertat pre-adolescent, fent petites gamberrades que ens feien sentir més grans del que érem i del que ens pensàvem ser. Aquella època més de rauxa que de seny, d’inconsciència innocent, que si ens hagués vist l’àvia d’en Joan, segur que ens hagués renyat i castigat amb un quinze dies a la Meda Gran sense pa ni aigua i una bona llevantada, a menjar funeis marins!
