Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age – Maurice Merleau-Ponty
Des de la gola del Ter es veu clarament com les Illes Medes són la continuació del Montgrí, com la silueta del massís s’allarga cap als illots. Sabut això, sovint m’imagino el terrabastall que hi deuria haver el dia que el mar va aconseguir trencar-ne el lligam i l’aigua es va obrir pas entre els penya-segats de la costa i els de les illes. Sé, evidentment, que no va ser així, sinó cosa de centenars d’anys, de mil·lennis, però m’agrada pensar que tot va passar en una mateixa jornada, com en una pel·lícula de catàstrofes. Que, tot de cop, la costa es va enfonsar i d’aquell moviment geològic immens, roques caient dins del mar, escuma blanca, grans onades, en van néixer les illes.
Des de llavors, el mar va anar fent més gran el pas entre les dues costes, sense oblidar-se de jugar una mica amb aquells penyals. Així, va deixar un illot en forma de sabata, al nord. I un altre de forma fàl·lica, de carall, que és com en català antic s’anomenava el membre viril, al sud. Per dissimular, a aquest illot i d’altres accidents de nom similar, se’ls ha batejat arreu del país com a Cavall Bernat.
Ara les illes són tancades al públic, una reserva natural de primer ordre que cal preservar. Només es poden veure des de les barques o des de sota aigua, si saps capbussar-te amb ampolles d’oxigen. I un dia a l’any es fa una visita guiada per terra fins dalt de la Meda Gran.
Abans, quan era petit i fins més gran, a les Medes s’hi podia anar sense problemes. Un servei de creuers t’hi deixava al matí i et recollia al vespre en el petit embarcador de l’illa gran, a la banda de ponent. Era una excursió obligada cada estiu. Hi anàvem amb els pares i la meva germana. Havíem de sortir aviat de Torroella amb el cotxe de línia, carregats amb un parell de cabassos amb el dinar i els estris de platja. Un cop a l’Estartit, de pressa cap al port. El trajecte fins les illes solia ser tranquil. El creuer trescava molt bé les onades i en menys d’un quart ja érem a lloc. No anàvem gaire lluny del petit port. Ens instal·làvem en una raconada amb algunes pedres prou planeres per seure-hi bé. Jo no m’ho pensava gaire i de seguida em guarnia amb els peus d’ànec i les ulleres d’anar a sota aigua i cap al mar. L’aigua transparent era una delícia. I els molts peixos que veia al fons, tot un espectacle. Mentre, el pare buscava algun lloc per fer musclos i també alguna patellida, aquells mol·luscos enganxats a les pedres al nivell de l’aigua i que has d’arrencar amb un ganivet o un tornavís. Me’ls menjava tal qual, amb un gust de mar, com pocs cops he sentit. Pel que fa als musclos de les Medes i de la costa del Montgrí, ara inabastables, són dels millors que he tastat. Em solíem menjar els diumenges per dinar tornant de la platja. Petits, però ben plens i saborosos. El mar a taula. Talment.
A vegades, ens enfilàvem pel camí que puja dalt de l’illa, entre atzavares, garriga, canyes i grans extensions d’ungla de gat, una planta invasora que ara s’ha erradicat. El corriol, pedregós i polsós, guanya alçada a poc a poc, mentre s’eixampla la vista sobre la Meda Xica i el mar, immens, al darrera. De cop, s’arriba a la planura on hi ha, al bell mig, l’edifici del far, entre restes d’antigues construccions i cisternes. Durant molt temps, l’illa havia estat refugi de pirates i, més endavant, lloc permanent per a una petita guarnició militar.
Des de fa anys, però, l’espai està dominat per centenars de milers de gavians, grans aus cridaneres que ho cobreixen tot amb els seus excrements. Sovint també fan vols amenaçadors cap als visitants. Cal anar-hi protegit per no sortir-ne ben brut. Als anys seixanta i setanta, en canvi, n’hi havia molts menys d’aquests ocellots i es podia passejar tranquil·lament pels caminets que recorren l’illa al voltant del far.
L’espai és com tret d’una novel·la de Jules Verne. L’edifici del far, quadrat i de parets blanques, amb la torre de la llanterna emergint com un petit coet, senyoreja la petita planura desèrtica. No costa gaire imaginar-se aquí els faroners una nit de tramuntana freda, escalfant-se a la vora del foc. O els soldats fent guàrdia després de la guerra civil, en previsió d’algun atac aliat que no arribaria mai. Kirk Douglas va rodar “El far de la fi del món” al Cap de Creus, però les Medes haguessin estat un lloc perfecte per recrear l’imaginari del gran escriptor francès.
De joves, també hi vam rodar una pel·lícula a les Medes, amb aquell Super8 artesanal d’abans del vídeo. El protagonista era un alemany desorientat que buscava el consell d’un personatge enigmàtic que vivia en una illa. En l’escena final hi havia un tret i els gavians havien d’aixecar alhora el vol. Per aconseguir l’efecte vam llençar dos coets. Les Medes van esclatar. El soroll de milers d’aus cridant com boges va anar pujant de volum fins a fer-se eixordador. Al cap d’una estona van tornar a terra a poc a poc i l’illa va recuperar la seva normalitat.
