La Política Agrària Comunitària (PAC) és, probablement, l’àmbit de competència de la Unió Europea on la integració continental ha estat més ambiciosa i, segons com es miri, exitosa. Pràcticament des dels seus inicis l’any 1962, la PAC ha estat una de les àrees legislativament més desenvolupades i amb un millor finançament. Tant és així que, a mitjans dels anys 1980, la PAC s’enduia més del 70% de tot el pressupost europeu. Malgrat que en l’actualitat el seu pes relatiu s’ha reduït fins menys del 40%, el cert és que la partida que s’hi dedica no ha deixat d’incrementar-se, en valor absolut, fins a fregar els 60.000 milions d’euros el 2018. Això significa que, de mitjana, l’any passat cada habitant de la UE va pagar uns 115 euros, a través d’impostos, per finançar col·lectivament la PAC. A què es destinen aquests diners? Essencialment a subvencionar la pagesia per complementar-li els ingressos, també a finançar iniciatives de desenvolupament rural i, en menor proporció, a donar suport a mesures de mercat. La pagesia catalana, per exemple, rep uns 400 milions d’euros anuals de la PAC. I quina necessitat hi ha de fer tot això? En els seus inicis, el suport al sector agrari va permetre multiplicar la producció d’aliments per facilitar l’accés al menjar de tots els estrats de la societat europea en un moment en el qual encara s’arrossegaven els efectes de la postguerra. Avui dia, els arguments utilitzats per la UE per defensar aquest dispendi són variats i força controvertits. Vegem-los.
1
Erradicar la fam. Sovint s’argumenta que en un món on més de 800 milions de persones no tenen garantit un àpat al dia, cal fomentar la producció agrària per lluitar contra la fam, la desnutrició i la malnutrició. Si, a causa de la manca d’ajudes, deixéssim perdre un sector primari europeu poc competitiu globalment, la producció mundial d’aliments se’n ressentiria, hi hauria menys menjar, que s’encariria, la gent més pobra no hi podria accedir i s’agreujaria el problema de la fam.
Segons dades de la FAO, la població mundial té garantida una aportació calòrica mínima superior a les 2.200 quilocalories per persona i dia, considerada adequada per al benestar d’una persona tipus, des de l’any 1961. Llavors, per què segueix havent-hi fam al món? El problema és de distribució de l’aliment o, millor dit, dels costos de distribució. És més barat destruir o malbaratar els excedents de producció que no es consumeixen (a Europa en són gairebé 100 milions de tones l’any), que transportar-los a països remots o en condicions d’inestabilitat per ser consumits per la població que els necessita. La corrupció de molts estaments d’aquests països fa que, en casos en els quals arriba ajuda, aquesta es re-introdueixi als cicles de mercat, per obtenir un lucre de la seva venda, i no arribi fins a la població necessitada.
El ventall de conreus que es practiquen a Europa també revelen que la lluita contra la fam no és una prioritat. Europa té més de 3 milions d’hectàrees dedicades al conreu de la vinya per produir, sobretot, begudes alcohòliques. Una superfície similar és la que es destina a conreus energètics, sobretot colza, que servirà per produir biodièsel. Molt majors són les superfícies destinades a cereals i farratges que, en última instància, serviran per engreixar bestiar i produir carn. Si reflectissin una emergència alimentària, aquestes superfícies haurien d’estar produint aliments bàsics com ara cereals per al consum humà, verdura, llegums, tubercles, oli, fruita i fruits secs.
Una PAC que realment volgués lluitar contra la fam al món, el primer que hauria de fer és facilitar que els països més pobres, on la població que viu de la producció agrícola supera el 70%, poguessin vendre els seus productes a Europa. Això es pot aconseguir amb dues mesures complementàries. Primer, eliminant les barreres i aranzels al lliure comerç de productes del camp procedents d’aquests països. Malgrat que els països rics sempre han proclamat defensar la globalització i el lliure comerç, aquest només existeix quan obliga països pobres a obrir les fronteres als productes nord-americans i europeus, territoris que, en canvi, es mostren extremament protectors dels mercats en relació amb la possible entrada de productes forans, per exemple agraris, que poguessin fer la competència a la pagesia i empreses locals. En segon lloc, caldria eliminar mesures de mercat i ajuts que fan més competitius els productes europeus de manera artificial. Afavoreixen que les produccions europees es puguin vendre per sota del preu de cost, fent una competència deslleial a les importacions agrícoles des d’economies del sud. Privant aquestes economies dels ingressos que suposarien aquestes vendes, es reforça el cicle d’empobriment que, en gran manera, determina la desnutrició i la malnutrició de les seves poblacions, sobretot en entorns rurals. En els últims anys la UE ha fet concessions en ambdós àmbits, el de les barreres i els dels ajuts, però segueix tenint una política essencialment proteccionista, que fomenta més que no resol la fam al món.
En els propers números d’EMPORION aniré desgranant els altres mites i arguments fal·laços sobre els quals es fonamenta l’actual PAC.
