Analitzem en aquest capítol de la sèrie d’Emporion dedicada a les fal·làcies de la PAC algunes qüestions relatives als impactes sobre els preus.
4) La PAC garanteix, diu la teoria, pagaments justos per a la pagesia i preus assequibles per a les persones consumidores. Gràcies a les subvencions, la pagesia pot complementar els seus ingressos i, aconseguint un balanç financer positiu, no es veu abocada a l’abandonament de l’activitat. També diu que garantint que els productes siguin de proximitat, el seu preu als mercats serà més assequible per a les butxaques de la ciutadania europea, mentre que, si els aliments s’haguessin d’importar des de fora, s’encaririen.
En l’actualitat, i després de dècades de PAC, no sembla que estiguem a la vora d’aconseguir uns preus dels productes agraris justos per a la pagesia ni assequibles per a les persones consumidores. La pagesia es queixa recurrentment de rebre uns preus de venda de la seva producció als mercats que, de vegades, no arriben ni a cobrir-ne els costos. Al mateix temps, però, en una aparent contradicció, les persones consumidores ens trobem com sol sortir més barat adquirir productes del camp fets venir de l’exterior que no els produïts localment. L’explicació d’aquesta paradoxa rau, almenys en part, en els principis que regeixen al conjunt de la UE (inclosa la PAC), com són el lliure mercat i la competència com a motor d’eficiència.
A escala de producció, malgrat la protecció que atorguen les subvencions agràries, la pagesia s’ha vist abocada a una cruel carrera per poder mantenir els seus ingressos. Les millores tecnològiques en el treball de la terra, la fertilització, els pesticides, les llavors i la irrigació han multiplicat la productivitat de la terra, però amb un ritme de creixement de la producció superior al del consum és natural que els preus caiguin. Davant aquesta baixada de preus, la petita pagesia, familiar, de mitjans artesanals, o l’ecològica, s’ha anat convertint en inviable, i la seva activitat ha quedat absorbida per empreses o grups de volum cada cop major per mirar de ser econòmicament viables. Aquesta industrialització del sector agroalimentari ha generat beneficis milionaris per als peixos més grans de la peixera, gràcies a dos factors. El primer són les economies d’escala: la seva mida els permet produir amb gran eficiència, a baix cost i, malgrat el context de preus desfavorable, aconseguir treure un marge de benefici. El segon factor té a veure amb la pròpia naturalesa del sector.
Per la dinàmica acabada de descriure, la major part del benefici al sector agroalimentari no procedeix del conreu de la terra o la cria d’animals, sinó de la manipulació, la distribució i comercialització dels productes que entren al camp (maquinària, fertilitzant, pesticides, etc.) i dels que en surten (grans, fibres, carns, etc.). Aquestes activitats proporcionen uns ingressos assegurats i menys dependents de les fluctuacions dels mercats internacionals: la pagesia ha de plantar per collir, la gent ha de menjar per viure, i les seves quantitats i distribucions fixen geogràficament la demanda. Per això, grups com Nestlé o Danone a nivell internacional, i Tarradellas, Borges o Guissona, a Catalunya, han invertit i crescut en aquestes baules de la cadena que uneixen producció agrària i consum. En els últims anys, fins i tot s’han atrevit a entrar amb força en el mercat de tinença de terres de conreu i d’explotacions ramaderes, amb explotació directa amb treballadors propis o companyies subcontractades. Més que mai, en un mercat concentrat en menys i menys mans, aquests grups tenen la possibilitat de controlar els preus que paguen pels productes del camp. És més, mentre que un escenari de preus baixos pot conduir una petita explotació agrària a tancar definitivament, per a aquests grups representa únicament un petit sotrac financer en una de les divisions de la corporació, que no només serà compensada per altres divisions, sinó que pot representar una oportunitat d’expansió a costa d’adquirir a bon preu les terres d’aquelles explotacions que han desistit. Existeix un gran incentiu, doncs, per tal que aquestes empreses rebaixin més i més els preus que cobra la pagesia a canvi de la producció. És un procés que s’alimenta a si mateix. En última instància, no costa endevinar que en un mercat alimentari controlat per grups cada cop més grans, amb un major domini de tota la cadena que du el menjar del camp a la taula, els preus per a les persones consumidores no seran tan assequibles com podrien ser-ho.
Sovint, quan es parla de fomentar el comerç just, es fa pensant en la pagesia de països en desenvolupament que subsisteix malvenent el producte de la terra i del seu esforç a grans companyies exportadores de cafè, plàtans, cacau o pinyes. Cada cop hi ha més raons per pensar que l’agricultura europea s’assembla més i més a aquest model que es deia voler combatre globalment. És pertinent començar a pensar en abandonar una PAC que permanentment obliga la pagesia a produir més a canvi de menys i, d’acord amb els principis del comerç just, prioritzar el manteniment digne del sector. Cal fer-ho amb independència dels mecanismes de mercat i competència que, en qüestió de preus, han demostrat afavorir únicament a la gran indústria agroalimentària.
