Estem passant uns dies en els quals, a qualsevol mitjà de comunicació, ja sigui premsa, ràdio o televisió, podem llegir o escoltar opinions o debats sobre l’estat de dret, dels seus fonaments i de la necessitat de respectar i preservar les lleis que el conformen.
Tots podem estar-hi d’acord, sempre, és clar, que el respecte a l’estat de dret i l’imperi de la llei pressuposi l’existència d’un règim democràticament constituït i que l’aprovació de la llei es realitzi mitjançant mètodes deliberatius en els quals participin els representants dels ciutadans elegits d’una manera lliure i democràtica.
Ni l’imperi de la llei ni l’opinió de les majories, però, pressuposen la justícia de les lleis que es formulin. Franco guanyava els referèndums per majoria absoluta i ens volia fer creure que ho feia democràticament. També el règim soviètic, i no podem oblidar que Hitler va ser elegit en unes eleccions democràtiques i victorejat massivament pel poble alemany. Aquest passat mes d’agost he visitat el camp de concentració d’Auschwitz, a Polònia, i he trepitjat el sòl on, “per mandat legal” (la llei per a la solució final aprovada pel règim nazi), van ser vilment assassinades prop d’1.100.000 persones. Després de comprovar els horrors d’aquestes actuacions, et remou les tripes veure com, al cap dels anys, encara surten polèmiques de si les mans executores d’aquestes horroroses massacres eren o no culpables, ja que les feien “per mandat legal”.
No n’hi ha prou que les lleis s’aprovin “democràticament”. És fonamental que l’executiu elegit democràticament les apliqui seguint aquest concepte i hi hagi també un poder judicial, independent, que les interpreti. Quan no es compleixen aquests requisits, podríem considerar que les lleis no respectuoses amb aquests són de difícil encaix en un estat de dret. En el cas de l’Estat espanyol, aquest poder judicial, tenint en compte com ha estat elegit i pels seus pronunciaments en sentències recents, podrien posar en dubte la seva correcció democràtica.
Aquí entraria un altre factor que afecta molt el cas de Catalunya i la seva capacitat de decidir: les majories i minories. Les decisions que afecten els ciutadans de Catalunya proposades en el marc de tot l’estat, en percentatge de votants, és fàcil que quedin en minoria i fàcilment poden quedar supeditades a una voluntat majoritària que pot arribar a ser injusta si no hi ha un respecte i una voluntat d’entesa per part d’aquesta porció ciutadana majoritària. Si hi ha vigent una llei que no faci possible considerar el dret d’expressar la voluntat minoritària ni de modificar-la tenint en compte aquesta voluntat, aquest, en la meva modesta opinió, no s’hauria de considerar un just i democràtic estat de dret.
Vull apuntar que fins fa no gaire més de dos anys jo no era un convençut partidari de la independència de Catalunya. Tenia confiança en la capacitat democràtica d’un estat per transformar-se, acceptar el reconeixement real de la nació catalana i encaixar-ho legalment dins d’un estat de dret autèntic. Ara ho veig impossible. Quan em volteja algun dubte, només haig de connectar el programa d’opinió o debat d’una televisió d’àmbit estatal per adonar-me que els missatges d’opinió que es transmeten, pretesament basats en la defensa d’un discutible estat de dret, no contenen aquest concepte de respecte i voluntat d’entesa cap a una minoria. Ni que sigui per escoltar la seva voluntat.
Per això aquesta minoria, que representa una nació no reconeguda com a tal per l’estat del qual forma part, sense renegar dels preceptes democràtics que suposa el concepte estat de dret, reivindica el seu dret a decidir i vol votar.
