Continuant amb la tradició familiar, en Pere ha reunit tota la família per celebrar la nit de Nadal a la seva llar, al voltant d’una bona taula. Tot i que és creient, la religió fa molt de temps que ha deixat d’interessar-li, cosa que el porta també a deixar de ser practicant. El Nadal, però, continua essent una de les seves festivitats predilectes. Sortosament, té una economia sanejada, sense problemes econòmics significatius i es pot permetre el luxe d’obsequiar la família amb un bon sopar de Nadal i un munt de regals que faran les delícies dels més petits. Seguint amb la normalitat d’una família ben avinguda, el sopar d’aquest any també ha transcorregut en un ambient distès i amb bona harmonia. Tot i que encara falten vint-i-cinc minuts per a la mitja nit, el sopar de Nadal està quasi a punt d’arribar al seu final. La mainada, atrafegada encara amb les joguines, comença a badallar i a refregar-se els ulls, i els grans estan assaborint el cafè i uns licors servits amb generositat.
En Pere, mogut per un impuls provocat per la seva addicció al tabac, surt discretament a la terrassa del menjador amb una copa de conyac entre les mans simulant que va a refrescar-se. Tothom sap que va a assaborir, fins a l’última volva, el fum d’un dels seus cigarros preferits. Ningú no diu res, l’única que mou el cap fent un dissimulat gest negatiu és la Maria, la seva dona. En Pere, mentre aspira la primera glopada d’aquell fum tan aromàtic i calent, contempla les llums del poble, les de les cases més properes que també estan de celebració, i les ombres de la retallada silueta del paisatge llunyà que, des de la privilegiada situació d’aquella terrassa, s’ofereix a la seva vista. En Pere se sent content i feliç, es recolza un moment a la barana exterior i mentre expulsa el fum dels seus pulmons, es gira per observar satisfet la seva família a través de les entelades vidrieres del menjador. Pensa que a la vida no li ha anat malament del tot, la família es manté unida, diners no li’n sobren però tampoc no li’n falten, de moment tothom gaudeix de bona salut, i… interrompen aquells pensaments el tocs insistents d’una campana que trenca el silenci de la nit, i la presència de la seva dona que ha sortit per advertir-lo que, si continua allà sense abrigar-se, es refredarà. Ell, sense fer massa cas d’aquelles assenyades paraules, li pregunta:
– A què toquen les campanes a aquestes hores?
– Toquen a missa… a missa del gall. Ja són tres quarts de dotze tocats -li respon la Maria, tornant a insistir perquè entri.
En Pere es queda a la terrassa cinc minuts més, just el temps de veure com un petit estel fugaç creua el cel de manera un tant parsimoniosa fins a perdre’s just darrere la negra silueta del campanar de l’església. Aquella sorprenent i inesperada visió li provoca un breu instant de reflexió. En Pere mou el cap repetidament en sentit afirmatiu, i amb la mirada clavada al cel just al punt on s’ha perdut l’estel, no pot reprimir unes paraules que involuntàriament se li escapen de la boca.
– SÍ… he entès el teu missatge.
Amb una esgarrifança de fred, fa l’última pipada al cigarro i entra al menjador fregant-se les mans davant la mirada de tota la família. Tot seguit, amb un to imperatiu impropi d’ell, diu a la seva dona:
– Deixa-ho tot i afanya’t, anirem a la missa del gall.
Seguidament, sense donar temps de reaccionar a ningú, amb el dit índex que li creua els llavis i amb un posat entre seriós i divertit, dirigeix la mirada als que envolten la taula, i explicita sense paraules que s’han de guardar els comentaris fins que el matrimoni hagi traspassat la porta. La Maria va a buscar els abrics en silenci i marxen cap a l’església acompanyats pels darrers repics de la campana. La seva dona, que fins aquell moment ha guardat un prudent silenci, mentre encara caminen a pas lleuger, no pot reprimir la temptació de preguntar-li:
– Amb el temps que fa que no trepitges una església, quin estrany rampell t’ha agafat aquesta nit perquè vulguis anar tan precipitadament a la missa del gall?
– Com als mags d’Orient, també avui a mi un estel m’ha fet arribar un missatge… tot i que estic convençut que instants abans de rebre el senyal, de manera inconscient ja ho tenia decidit. Maria, crec que ha arribat l’hora de reconciliar-me amb aquell infant que tan oblidat he tingut, i donar-li les gràcies per tot el que tan generosament ens ha donat, sense haver fet cap mèrit o res d’especial per ser-ne mereixedors.
La Maria, sense aixecar el cap ni fer cap comentari, fa un dissimulat somriure.
