L’Eugeni Llos i Pagès és un “torroellenc de l’Estartit”, potser és la millor manera de presentar-lo. Ara que tants sobrevinguts han enarborat la bandera estartidenca, ell pot dir sense escarafalls que és tan torroellenc com el que més i més estartidenc que la majoria. Començant per les seves arrels familiars, des del besavi guixoter, l’avi pescador, l’altre avi faroner, el pare flequer, tots a la vora de mar…
Tu tens les arrels molt fondes a l’Estartit, no és així?
I tant! El meu besavi, Genís Llos, quan no pescava era guixoter, treballava a les guixeres. No sé si molts saben ara què era això de l’explotació del guix de l’Estartit… I a més, amb la barca transportava guix a Cadaqués. També va ser coraler, i arribà a treure corall de les costes del Marroc. El seu fill i avi meu, Eugeni Llos Pibernus, era pescador, però com que a l’Estartit era difícil viure d’un ofici tan migrat, anà a Puerto Rico, treballà en una plantació de sucre, un “ingenio” que se’n deia, i com que era llest arribà aviat a capatàs, tenia 17 anys, visqué l’explotació dels negres, que aleshores semblava normal, sense ser esclaus duien una vida miserable, bevien, es degradaven. Jo vaig fer un viatge a Puerto Rico per conèixer Pau Casals, i hi vaig trobar la casa embotelladora de rom “Sellarés”, del nom d’un oncle de la meva mare, també originari de l’Estartit. L’avi Eugeni agafà malària, deixà el país, tornà aquí, es casà amb Emília Gispert de Torroella i anaren a Buenos Aires. Passaren per moltes ciutats de l’Argentina, però l’àvia enlloc no estava bé, retornaren, i ja es quedaren per sempre a l’Estartit. Ell tornà a fer de pescador, amb dues embarcacions, dos bous, heretats del seu pare guixoter.
La relació de la teva família amb el mar no acaba aquí…
No, perquè també eren mariners els de la branca materna. Un besavi, de nom Pere Pagès feia des de 1867 el servei de llanxa de subministrament al far de les Medes. Un seu fill, Genís Pagès Arqués aconseguí ser contractat com a faroner auxiliar, i un altre fill, el meu avi matern, que es deia Francisco Pagès Arqués, primer va fer de pescador, però li agradava llegir, instruir-se i aspirava a ser faroner titulat. Fou autoritzat a fer pràctiques a les Medes i al far de Sant Sebastià, i l’any 1900 anà a Madrid -en aquell temps aviat és dit això- a fer oposicions. Aprovà i el destinaren a la Barra, un racó de Huelva. Ell demanava el trasllat a un far de Girona i li adjudicaren el pitjor, el de les Medes, i s’hi va estar 15 anys. Allà el sorprengué la guerra del 14, i el càrrec comportà responsabilitats, avisava del que veia, com un vaixell sospitós que es refugià a Sa Riera. Fins i tot obtingué una medalla per un salvament que es feu el febrer de 1916 gràcies a un seu avís, ell mateix hi participà malgrat el fort vent i ajudà a rescatar cinc nàufrags. Passà més endavant a Port de la Selva, i allà es trobà amb la guerra civil i la revolta antifeixista, els milicians el van fer fora del far, que confiscaren, eren els mesos dramàtics dels bombardeigs del creuer “Canarias” contra els pobles de la costa.
Però el teu pare ja no va ser home de mar
No. El pare, Eugeni Llos Gispert, va néixer a l’Estartit quinze dies després que l’àvia arribés de Buenos Aires. Anà a estudi amb el senyor Sala, tota una institució docent a la Torroella del seu temps. Hi anava a peu, cada dia anar i tornar. Escrivia i dibuixava molt bé. Mira aquests quaderns.
(L’Eugeni em mostra unes llibretes de cal·ligrafia en escriptura gòtica que va fer el seu pare l’any 1901, quan tenia 11 anys: una lletra extraordinària, increïble, mai no he vist res d’igual).
Ell somiava ser pendolista…
Pendolista?
És un ofici semblant al cal·lígraf. Abans els pendolistes eren força buscats per fer títols i diplomes, que aleshores es confeccionaven a mà i requerien grans coneixements i destresa. No arribà a dedicar-s’hi. També dibuixava, i ho feia molt bé. Però sabia que mai no podria ser un José Ma. Mascort, no tenia mitjans per aconseguir-ho. No és pas que fos pobre, si es pensa en la misèria que l’envoltava, era fill de pescador i tenia unes peces de terra cap al riu, però mai no va pescar ni volia fer aquell ofici.
Què va fer, doncs?
Anà a aprendre de flequer a Mataró i a Torroella, i posà una fleca a l’Estartit i una petita botiga. Vivia prou bé. Quan l’any 1908 “La Vanguardia” començà a fer subscriptors a Torroella, se’n van apuntar vuit, un d’ells fou l’Eugeni Llos Gispert.
Tu vas seguir un camí ben diferent
Potser per influència del meu avi faroner, que admirava els enginyers i veia com en vivien de bé, a mi m’hauria agradat fer el batxillerat i ser enginyer de camins, però les coses no van anar per aquest camí. Quan jo era petit l’Estartit era un racó de món, hi vivien unes poques famílies, devien ser uns 400 habitants. Hi vaig fer els primers estudis amb un bon mestre, però tenia nou anys quan esclatà la guerra. El meu pare havia pogut estalviar, tenia 200.000 pessetes en títols estrangers, una petita fortuna, però el Comitè de Girona, que ho coneixia per registres bancaris, li feu una visita. “No tinguis por, només volem els títols”, li van dir. Acabada la guerra aquell capital ja no es pogué recuperar. Per això, no vaig poder fer el batxillerat. Però, estudiós com era, els pares em van posar intern a Figueres, al col·legi dels “Fossos”, vaig estudiar comerç, tenia bones notes. I vaig aprendre bé francès i anglès.
El teu futur s’encarrilava per la via dels idiomes
Llegia llibres en anglès i admirava Anglaterra, el seu imperi estès per tots els continents, la seva capital, Londres, en aquell moment, amb 7 milions d’habitants, la més gran del món. I devia tenir uns 24 anys, l’any 1953, quan vaig decidir anar a Londres. Amb quatre duros a la butxaca. Coneixia algú a la BBC i vaig entrar en contacte amb Josep Manyer, que amb el nom de “Jorge Marín” feia programes adreçats a Espanya. Jo era capaç d’escriure en català, els dilluns al vespre es feia un programa en aquesta llengua, vaig fer unes proves, em contractaren i vaig començar de guanyar uns bons calés, una guinea per minut, més d’una lliura. Una fortuna per les poques despeses que tenia.
(Continuarà)
