La distància o l’estranyesa que podem experimentar davant d’autors decisius del passat esdevé literalment distància i estranyesa davant de nosaltres mateixos.
Lluis Solà (1940)

Ens trobem davant la primera dona poeta important de la història de la poesia catalana.
Lluïsa Julià (1958)

Dona de lletres com poques n’hi ha hagut.
Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)

Senzillesa, discreció, bondat, or i mel dels versos de Maria Antònia.
Tomàs Garcés (1901-1993)

No era una pagesa que improvisava versets, sinó una intel·lectual que vivia a pagès.
Enric Casasses (1951)

Aquest any es commemora el 68è aniversari de la mort de Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 – Llucmajor, 1958), poeta i traductora mallorquina, filla d’una família de terratinents en la qual l’amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera (1854-1922) potencià la vocació literària.

La descoberta del poema “Canigó” de Jacint Verdaguer, el seu primer i gran referent, va ser una sotragada, fins al punt que Salvà se sabia l’obra de memòria. “Crec que no és possible que ningú m’hagi guanyat en verdaguerisme” havia dit la poeta. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l’interior de l’illa, sobretot a La Llapassa, la seva possessió pairal.

Salvà escriu una poesia on la contemplació de la natura i el vocabulari de la ruralia hi brillen en harmonia, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera, amb temes sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerefons les cançons i les cobles populars.

Salvà va conèixer i va tenir contacte amb Clementina Arderiu (1889-1976) i els joves poetes Miquel Ferrà (1885-1947) i Josep Carner (1884-1970), que esdevingueren els seus amics. Josep Carner va ser un gran admirador de l’obra de Maria Antònia Salvà i fou qui la donà a conèixer a Catalunya tot remarcant que en la poesia “la seva sanitat moral és el seu humor, en l’anglesíssim sentit de la paraula”.

Representant de l’escola mallorquina que s’inspira en els models clàssics horacians, suscità una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans S’ha dit que Salvà és la primera poeta moderna en llengua catalana.

Va ser guanyadora, entre d’altres guardons, de la Palma d’Or als Jocs Florals de Barcelona (1897), del premi Fires i Festes de Palma (1903), dels Jocs Florals de Palma (1904), de l’ Englantina d’Or als Jocs Florals de Palma (1910) i de la Viola d’Or als Jocs Florals de Badalona (1916).

El poemari El retorn (1934) és l’obra salvaniana més reconeguda. Destaquen també les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, principalment la seva versió de Els promesos (1922-23) d’Alessandro Manzoni -una de les obres fundacionals de la literatura italiana moderna- amb una traducció que, revisada per Francesc Vallverdú, va ser publicada a “Les Millors Obres de la Literatura Universal” (MOLU). Una altra traducció significativa va ser Mireia (1917), l’obra central de l’escriptor provençal Frederic Mistral, que va obtenir el premi Nobel de literatura el 1904. Traduccions, segons l’escriptora Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), d’un rigor i d’una fidelitat i al mateix temps d’una creativitat extraordinàries, que li varen proporcionar un gran reconeixement.

Precisament Josep Maria de Sagarra (1894-1961), sobre la seva versió de Mireia de Mistral, afirmava que “aquesta traducció és per a mi una de les més belles gestes de la nostra poesia. Mireia surt de les mans de Maria-Antònia Salvà tan pura, tan salvatge com el poema provençal».

Amb gran coneixement del lèxic botànic, Ramon Llull, santa Teresa i Chesterton varen esdevenir referents i lectures habituals de Salvà en l’etapa de maduresa creativa.

Tot i que durant la guerra civil espanyola va simpatitzar inicialment amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura.

La filòloga i crítica literària Lluïsa Julià (1958) remarca que ens trobem davant una intel·lectual de primer ordre o, més ben dit, de la primera poeta moderna amb plena consciència i vocació literària. Fou la nostra Emily Dickinson (1830-1886) ens arriba a suggerir.

L’any 2020 fou nomenat “Any Salvà” per commemorar el 150è aniversari del seu naixement. Es presentava a l’autora com una exquisida poetessa de l’elegància literària. Virtuosa de l’ofici, rica en expressions i matisos de la llengua viva i popular, sense oblidar l’aspecte simbòlic de les seves creacions.

Carles Riba la va comparar amb una altra autora singular de les lletres peninsulars, Rosalia de Castro. Més recentment, la seva alta poesia la varen reivindicar Maria Mercè Marçal i Marta Pessarrodona i continua essent llegida i reivindicada per poetes actuals de reconegut prestigi i d’un tarannà tan allunyat del seu com Enric Cassases o Perejaume, però precisa encara més reconeixement, ja que la recepció actual de la seva obra és més aviat escassa.

La poeta llucmajorera va esdevenir mestra i mentora de poetes més joves com Josep Palau i Fabre, Palmira Jaquetti i Rosa Leveroni, entre molts altres, segons l’experta en la seva obra Maria Callís.

Maria-Antònia Salvà és una autora de poemes que mereixen ser rescatats d’aquest semi oblit condescendent i desconeixement, on sembla confinada aquesta figura literària cabdal de la literatura catalana, aquesta indispensable escriptora clàssica moderna i universal.

Referències bibliogràfiques

• SALVÂ, Maria Antònia. El retorn. Edicions 62. Barcelona, 2013.
• MANZONI, Alessandro. Els promesos”. Traducció de Maria Antònia Salvà revisada per Francesc Vallverdú. Les Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU). Edicions 62. Barcelona, 1981.
• GRAÑA, Isabel. Maria-Antònia Salvà entre la tradició i la modernitat. Els Marges 89, Tardor 2009, Barcelona, ISSN 0210-0452, p. 13-22
• SALVÀ, Maria Antònia. “Espigues en flor”. El retorn. Editorial Barcino. Barcelona 2025.
• JULIÀ, Lluïsa. “Introducció”. A: Maria Antónia Salvà, Espigues en flor. El retorn. Editorial Barcino. Barcelona 2025. Pàg.15-38.
• CALLÍS. Maria. “Epíleg” A: Maria Antónia Salvà, Espigues en flor. El retorn. Editorial Barcino. Barcelona 2025. Pàg.359-386.
• CASASSES, Enric. “Com vívides esquerdes (evocació de la poesia de Maria Antònia Salvà)”. El País, 21 de febrer de 2026. https://elpais.com/quadern/literatura/2026-02-21/com-vivides-esquerdes-evocacio-de-la-poesia-de-maria-antonia-salva.html

M’abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?
El sol que bada les roses,
l’aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
Maria Antònia Salvà (1869-1958)

Ensaïmada
A Josep Carner

Un mallorquí del pla, veient la lluna
-esblanqueïda de mirar les tofes
dels ametllers florits—, se n’ullprenia,
i en veure-la tan blanca i tan rodona,
volgué provar de treure’n una imatge.
El pobre s’afanyava nit i dia
barrejant la farina, els ous, el sucre
i la mantega flonja. No arribava
a atènyer l’ideal; però seguia
maldant, i aquella gent que mai va veure
el món per un forat, meravellada
i enllepolida ensems, l’alçava mestre:
Mestre en el gai saber de llepolia.
Oh, tu, Poeta que has gustat tan d’hora
les menges tropicals, la xocolata
de Torí, tan famosa, i la delícia
de les llamineries catalanes,
vulguis, benèvol, acceptar la Roda
de la Fortuna, en forma d’ensaïmada:
d’una ensaïmada humil, ben mallorquina.
Això calia: humilitat, dolcesa;
i els angelics suaus s’han deixat tondre
les rosses cabelleres per facir-la.
Maria Antònia Salvà

Gerdor hivernenca

Aigua fina, gotellina,
tany de murtra, nova rel.
Cau, pausada, l’aubaïna
que ha pintat un arc-en-cel.
La toronja mandarina
guaita, fresca com un gel.
Cau, pausada, l’aubaïna,
la vedella fa el bruel.
Rosa vera, blat que brina,
pluja fina, cel fidel.
Maria Antònia Salvà

PREGÀRIA A SANT FRANCESC,
A QUI L’ANTIGA PAGESIA DE MALLORCA
DEMANAVA “EL PA DE CADA DIA”
EN POSAR-SE A TAULA.

Oh Francesc, dispensador
del bon pa que Déu envia,
dau-nos pa de cada dia!
Dau-nos pa d’humilitat,
fet d’amor i senzillesa,
oh servent de la Pobresa!
Dau-nos pa per l’esperit
qui de vós fidel s’empara,
i la mort una hora clara
que ens deslliuri de la nit.
Maria Antònia Salvà

A la llengua pàtria

Salut, oh llengua rica d’harmonies
que en maror has sortejat l’escull
del desafecte greu. Beneita sies,
llengua de l’Alt En Jaume i Ramon Llull!
Entre els lleials que no et volgueren morta
ni menyspreada m’he pogut comptar;
som de l’estol que mai per mai comporta
la cendra ofegadora dins ta llar.
Princesa de florides primaveres
en castell que no es dóna a l’enderroc!
Mercès, oh Llengua Pàtria, que em volgueres
al teu servei humil de ventafoc.
Maria Antònia Salvà

A JAUME EL CONQUERIDOR

Ton poble som, i amb cor lleial
hem revestit l’antic casal
per a provar-te així com cal
que és ta Mallorca la mateixa,
la que ha guardat ta doble deixa
com heretatge principal.
La que ha guardat gelosament
amb la fe viva del creient
la parla noble i amatent
que de tós llavis aprenia;
parla que dóna fesomia
i fe que salva, eternament.
Maria Antònia Salvà

QUIETUD

Ombra de pinar dorment,
amb sol filtrat de migdia.
–No corre un alè de vent,
que també s’ensopiria–.
De sobte, amb lleu frissament,
una branca s’estremia.
¿Era un aucell que hi venia?,
¿era el sospir d’una absent?
Maria Antònia Salvà