Han passat cinc dècades des que la societat civil de les comarques gironines es va mobilitzar per aturar l’agonia del Ter. Aquell 7 d’agost de 1976, Torroella de Montgrí va fer història. La indignació va vèncer la por, i el crit de ‘Peixos sí, merda no‘ va ressonar pels carrers de Torroella de Montgrí, marcant l’inici de la primera gran batalla ecològica de la Catalunya moderna. El que va començar com una denúncia urgent contra els abocaments tòxics de la paperera Torras Hostench es va convertir en un moviment de consciència col·lectiva que va canviar per sempre la relació del territori amb el seu riu. Avui, recordem aquella manifestació de 1976 no només com un acte de nostàlgia, sinó com el motor que va forçar la creació de les primeres depuradores i la defensa d’un ecosistema que encara avui lluita per la seva supervivència.
En un context de canvis polítics profunds, prop de quatre mil persones es van aplegar en la que seria una de les primeres manifestacions autoritzades en defensa del medi ambient. No era només una protesta per la mort del riu; era la reacció d’un poble que, sota el lema ‘Salvem el Ter’, exigia responsabilitats a una administració negligent i a unes indústries que prioritzaven el benefici privat per sobre de la salut pública i el patrimoni natural.
«Era el 16 de juliol quan va començar a córrer la veu que en el Ter hi havia una gran quantitat de peixos que suraven morts per la superfície de les aigües brutes i emmetzinades.» així comença l’article «El Ter: reacció d’un poble davant la tragèdia» al Butlletí del Casal del Montgrí del setembre de 1976.
Diari «Avui» de 20-07-1976, explica «Els primers símptomes d’aquesta catàstrofe es van començar a notar a principi de la setmana passada quan els peixos, amb un comportament estrany, s’aglomeraven a banda i banda del riu, de manera que era fàcil atrapar-los; després van començar a entrar pels canals de regadiu , fet que no s’havia produït mai, tot cercant aigua no contaminada. (…) Diumenge, a l’Estartit apareixien ja milers de peixos morts arrossegats per l’aigua fins al mar.»
Continuem amb el diari «Avui» de 25-07-1976, amb el titular «El Baix Ter, un espectacle dantesc», signat per Rafael Nadal, deia «En els darrers dies milers i milers de peixos de mar han aparegut morts, primer a la desembocadura del Ter, la Gola, i després en un radi molt més ample que afecta tota la platja de Pals al port de L’Estartit i cales més allunyades com Sa Tuna, fins i tot Riells i Montgó.». En el comunicat que es va fer públic per la Unió de Pagesos es pot llegir «en primer lloc les aigües del Ter presentaven un aspecte lletós; després va anar canviant gradualment fins a adquirir tonalitats vermelles mentre hi afloraven milers i milers de peixos morts, víctimes d’un enverinament mortífer» i continua «alguns pagesos van intentar regar i quina no va ser la seva sorpresa en constatar que les verdures es morien igual que la userda jove i les plantacions de fruiters tendres, mentre que una pudor pestilent els obligava a marxar dels camps».
El despertar de la consciència ecologista (1976-1977).
– Mitjans de juliol de 1976: Es detecten els primers abocaments massius. Les aigües es tornen vermelles i apareixen milers de peixos morts a la desembocadura i a les platges de Pals i l’Estartit.
– 23 de juliol de 1976: Primera gran assemblea al Casal del Montgrí de Torroella. Unes 400 persones es reuneixen per analitzar la gravetat de la situació i decideixen organitzar una resposta col·lectiva davant la passivitat de l’administració. L’acte era presidit per una gran pancarta «Volem un riu ple de vida per a les nostres terres!»
– Finals de juliol de 1976: S’inicien les adhesions de partits polítics (PSC, Convergència Socialista, CNT) i entitats veïnals a la convocatòria de manifestació. Es denuncia públicament la vinculació de directius de Torras Hostench amb la Diputació de Girona.
– 7 d’agost de 1976: La Gran Manifestació. Unes 4.000 persones recorren els carrers de Torroella de Montgrí sota el lema «Salvem el Ter». La concentració va començar a les nou del vespre a la zona de Fora Portal. La marxa anava encapçalada per una gran senyera catalana amb la inscripció «Salvem el Ter». La manifestació va culminar a la plaça de la vila, on un grup de representants de la Comissió Provisional de Defensa del Ter va llegir un comunicat davant l’ajuntament. En aquest document es demanaven responsabilitats criminals per als causants del desastre, la neteja immediata del riu i la instal·lació de depuradores.
Aquests són els aspectes més rellevants de com es va desenvolupar la jornada:
– Convocatòria i participació massiva: Tot i que inicialment el Govern Civil va posar traves a la seva autorització, la marxa va aplegar unes 4.000 persones. Va ser descrita com una «protesta de tota una comarca», amb presència de veïns de Torroella, Verges, Jafre, Bellcaire, Ullà, la Tallada i altres pobles del Baix Empordà.
– Crits i pancartes: Durant el recorregut es van cridar consignes com «Xuclà dimissió» (en referència al president de la Diputació i directiu de l’empresa contaminant) i «merda no, peixos sí». La tensió política de la Transició es va fer palesa durant la protesta: els «Grisos» (Policia Nacional) van desplegar un fort contingent, intentant intimidar els manifestants. Malgrat la repressió, les proclames van ser clares i van quedar gravades en la memòria col·lectiva. Entre les nombroses pancartes es podien llegir frases com: «Volem el riu com a bé comú i no a benefici d’uns quants», «Prou contaminació», o «Volem fets, no paraules» , «Perquè el no ens pugui matar, l’han de depurar», «Malgrat els interessos creats, guanyem el Ter i les Llibertats», o «Hi ha moltes abelles que de tant XUCLAR mates les flors», «Volem el riu per a la vida» «Xuclà dimissió: el poble t’ho exigeix», «Els guanys de la Torras que netegin el Ter». Es va cantar el «Rèquiem per un riu mort», però paradoxalment va ser el moment en què el Ter va començar a estar més viu que mai en la consciència i el cor de la ciutadania.
– Significat polític: L’acte va marcar un punt d’inflexió perquè va aconseguir trencar el «silenci oficial» i va unir diversos sectors socials (pagesos, pescadors, intel·lectuals,…) en una causa comuna de defensa del patrimoni natural com a dret democràtic. Aquesta mobilització va ser l’embrió de la Comissió de Defensa del Ter, que a partir d’aquell moment es va estructurar per mantenir la vigilància sobre el riu de manera permanent.
–17 d’agost de 1976: En una nova assemblea, es formalitza la creació de la Comissió de Defensa del Ter com un òrgan permanent per canalitzar la lluita i vigilar la recuperació del riu. «Fins que el Ter sigui net i s’hi hagin instal·lat sistemes de depuració dels residus industrials i urbans causants de la seva mort, la comissió de Defensa del Ter no deixarà de lluitar.» Diari «Avui» de 09-08-1976,
La Catàstrofe de 1976: L’Impacte Immediat
Conseqüències mediambientals i sanitàries
– Mortalitat de fauna: Milers de peixos de riu i de mar (llobarros, carpes, barbs) van aparèixer morts des de la desembocadura (la Gola) fins a platges veïnes com l’Estartit, Pals i cales més allunyades. També es va documentar la mort de gavines, ovelles que havien begut de l’aigua i fins i tot un dofí.
– Destrucció d’ecosistemes: La desaparició de l’anguila i la reducció dràstica de colònies d’ocells (com els martinets) van posar en perill la biodiversitat única de la zona.
– Riscos per a la salut: La pudor pestilent i la toxicitat de l’aigua van fer témer per la contaminació dels pous d’aigua potable dels pobles riberencs.
Impacte econòmic
– Agricultura: Els pagesos van veure com les seves plantacions de fruiters i verdures es morien en ser regades amb aigua contaminada. La terra quedava «emmetzinada».
– Turisme: En plena temporada d’estiu, la contaminació de les platges de la Costa Brava va provocar la indignació dels turistes i del sector hoteler. Els visitants estrangers es mostraven sorpresos davant la passivitat de l’administració.
– Pesca: La desaparició de la fauna piscícola va afectar directament els pescadors de la zona, que ja havien denunciat prèviament la degradació del riu.
Evolució i Solucions a Llarg Termini
La crisi del Ter no es va resoldre de forma immediata, sinó que es va allargar durant una dècada amb nous episodis de contaminació.
– 1977: Un any després de la gran mortalitat, la Comissió denunciava que la situació era idèntica o pitjor, amb nous abocaments coincidint amb l’augment del cabal per pluges. Es va lliurar un dossier de denúncia al rei Joan Carles I i al president de la Generalitat.
–Inauguració de la Depuradora (1986): El maig de 1986, el ministre d’Obres Públiques, Javier Sáenz de Cosculluela, acompanyat del president Jordi Pujol, va inaugurar la planta depuradora de Girona (Campdorà). L’obra va costar 1.000 milions de pessetes i es preveia que eliminaria el 50% de la contaminació del riu.
–Persistència de problemes (1994): Malgrat les infraestructures, els problemes de cabal escàs i sequera van continuar provocant mortalitats puntuals de peixos (fins a 30 tones en alguns episodis), demostrant la fragilitat del sistema fluvial.
El conflicte del Ter ens ensenya que la protecció del medi ambient és, per damunt de tot, un acte de ciutadania. Per a un estudiant d’avui, aquest relat és la prova que la paraula pot vèncer el silenci.
Recordar la lluita del 1976 és recordar que el dret a un medi ambient net no ens ha estat regalat, és una victòria que hem d’exercir i protegir cada dia.
Podeu trobar tots els retalls de premsa en el següent enllaç:
https://premsahistoricadetorroellademontgri.blogspot.com/p/salvem-el-ter-50-anys.html
