“La mort i la primavera és una obra mestra de lectura obligatòria i tertúlia justificada.”
Mercè Rodoreda (1908-1983) va considerar La mort i la primavera com la seva obra més ambiciosa, la seva obra total, decisiva, definitiva. Havia anunciat a Joan Sales, el seu editor, una obra ben diferent de La plaça del Diamant, de gran ambició i originalitat.
Recorda Carme Arnau, experta en Rodoreda, que es tracta d’una novel·la complexa i molt elaborada. En la seva primera versió, fins i tot va ser presentada al premi Janot Martorell de 1961, que no guanyà. Rodoreda aleshores no va modificar aquesta primera redacció de la novel·la, sinó que la va ampliar, l’expandí i la magnificà amb la incorporació de nous personatges i n’accentuà la part fantàstica. I la novel·la quedà com una obra literalment extraordinària, tant pel que fa a la forma final com a l’estil. Rodoreda, però, va morir sense arrodonir aquesta obra titànica i torrencial, en paraules textuals de Xavier Aliaga. I no va tenir temps de classificar-ne tot el laberint textual acumulat. Era l’obra de tota una vida, inacabada, perquè li faltava “poquíssim”, però no incompleta.
Va ser Núria Folch, vídua de Joan Sales, qui a la mort de Rodoreda va analitzar finalment els diferents textos generats per La mort i la primavera. El resultat fou una edició de 1986 on Folch ordena els textos atenent al sentit del text, un criteri diferent al de l’edició de 1997 de Carme Arnau feta a partir només dels escrits més recents. Tres dècades després el Club Editor reivindica el treball de Folch amb aquesta versió actualitzada que comentem i revisada per Arnau Pons, responsable d’un apassionant postfaci o assaig en el qual remarca que La mort i la primavera és una gran al·legoria contra l’autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària, una obra d’art amb una profunda visió crítica.
A la novel·la tot s’hi és vist amb els ulls del protagonista, un adolescent que des de la innocència i la ingenuïtat va madurant fins a arribar a tenir consciència de la repressiva realitat que l’envolta. Té l’estructura d’un relat en passat fet en primera persona. Arnau Pons remarca que és una obra subversiva, pel seu contingut crític. Una crítica de les convencions i de les pràctiques socials, de la dominació dels homes pels homes i sobretot de la ideologia com allò que destrueix la persona, tant de forma simbòlica com real. Així com també de tot allò que és reprimit, com el desig, i negat, com la llibertat de pensament. Això li passa, per exemple, al “pres”, un personatge lúcid i subversiu, que es fa insuportable per allò que diu i pensa sobre els mites, els prejudicis i els costums aberrants del poble, i pateix en carn pròpia la repressió pel seu pensament crític, fent palès que s’utilitza la mentida per engabiar-lo fins que s’aconsegueix deshumanitzar-lo per complet. O per exemple, en el fet cruel de les embarassades, que estan obligades a romandre separades i amb els ulls embenats per aturar el seu desig sexual o de les mares joves que turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Pons remarca que l’obra és un tractat sobre la condició humana a la llum del desig, la llibertat i la mort.
Rodoreda crea, per tant, en aquesta obra un univers propi d’una gran singularitat, a partir d’una petita comunitat muntanyenca sense nom, ubicada en un temps i en un espai indeterminat (no hi ha un ancorat geogràfic ni una determinació històrica) amb un microcosmos on destaca el “bosc dels morts”, un espai estrany i terrorífic, dantesc, en paraules d’Arnau. I és que els arbres del bosc esdevenen els taüts del habitants del poble, en els quals estan condemnats a morir, des del mateix moment de néixer. El riu encercla el poble. Hi apareixen llegendes com la de les dones d’aigua i personatges que semblen extrets d’un conte de terror on predomina l’estètica de la lletjor i del grotesc. Rodoreda se les enginya per fer una composició pròpia i única del món dels humans, segons Pons.
El “suïcidi arbrat” descrit amb gran cruesa, els homes amb les cares arrencades, el fet d’haver de passar el riu com un ritual de pubertat, els diversos rituals cruels del poble, encaminats a llevar el desig i la llibertat personal a través del control de la por i una sèrie de costums bàrbars, entre ells la crueltat del ritus d’omplir la boca de ciment als moribunds abans de morir, sacsegen l’intel·lecte i no deixen indiferent el lector. És una obra tan intensa que a voltes no et deixa respirar.
L’atmosfera angoixosa impera en la novel·la. La dualitat entre una societat opressiva amb aquests personatges del poble que encarnen la lletjor, amb figures deformes, esguerrades o tarades, i el mal (on el senyor del poble i el ferrer –el vertader tirà- són els representants màxims de la ideologia repressora), contrasta amb un món immaterial, gràcil i superior i amb l’esplendor del paisatge.
Sembla que la figura d’Armand Obiols, el company de vida de Rodoreda, va ser fonamental perquè aquesta obra estranya, profunda, poètica i política, en paraules de Montserrat Serra, tingués continuïtat, contingut i també una volada filosòfica com poques vegades s’ha dat en català, segons Pons.
Entre els seus models d’inspiració, Pons esmenta el nom de Kafka, el de Dant -amb un món dantesc, però amb una visió absurda de la vida-, sense oblidar la Bíblia. Pons hi veu també la influència de Víctor Català i fins i tot creu inevitable pensar en Goya, i més encara en el Goya vist per Baudelaire.
El relat literari és dur però riquíssim, amb moments paradoxals de lirisme i delectança poètica, passatges de reflexió filosòfica i imatges potents i colpidores, pròpies d’una escriptura que precisa d’una concentració literària aclaparadora i d’una autoexigència atroç, segons Aliaga.
Aquesta sorprenent novel·la és una de les obres més ambicioses, complexes, polisèmiques i rotundes produïdes per la literatura catalana, segons Aliaga. I Pons ens recorda la rabiosa actualitat de la novel·la, ja que el nus gordià d’aquesta obra mestra de lectura obligatòria i tertúlia justificada és precisament la llibertat.
Referències bibliogràfiques
- RODOREDA, Mercè. La mort i la primavera, Club Editor, Barcelona, 2017.
- PONS, Arnau. “Editar el misteri”. A: La mort i la primavera, Club Editor, Barcelona, 2017, pàg. 337-434.
- ARNAU, Carme. Mercè Rodoreda i el conte. Mecè Rodoreda. Narrativa Completa. Volum II. Edicions 62, Barcelona, 2008, pàg. IX-XXXII.
- ALIAGA, Xavier. “Rodoreda: la mort immortal”. A: El Temps, 19 de desembre de 2017, pàg. 56-57.
- RODOREDA, Mercè. “La mort i la primavera”. A: Mercè Rodoreda. Narrativa Completa. Volum II. Edicions 62, Barcelona, 2008, pàg. 545-717.
- RODOREDA, Mercè. Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Club Editor, Barcelona, 2008.
- SERRA, Montserrat. Nova edició de La mort i la primavera. <https://www.vilaweb.cat/noticies/nova-edicio-de-la-mort-i-la-primavera-una-novella-sobre-la-sedicio-que-merce-rodoreda-va-deixar-inacabada/>
