Fa anys que el litoral de Torroella arrossega dos problemes, molt diferents però amb la mateixa arrel: el Molinet i la Pletera.
La dinàmica geològica pròpia del Montgrí, amb domini de la roca calcària, plena de cavitats, i la presència de capes amb guixos, molt solubles, causa que de manera natural la filtració de l’aigua de pluja desestabilitzi les capes de roca. Alhora, el mar, sobretot en episodis de llevantada, va erosionant l’extrem del massís, accelerant tot el procés. Aquesta dinàmica ha estat funcionant durant milers d’anys. La gosadia, inconsciència i segurament ambició d’algunes persones van permetre, durant la dècada dels 80 del segle passat, la construcció de diversos habitatges i carrers en aquest extrem inestable de la nostra costa. Han estat diverses les obres i inversions que s’han destinat al cap de la Barra per mirar d’estabilitzar els pendents i aturar l’impacte del mar. Els resultats, però, tal com es demostra amb cada gran llevantada, la més recent la d’aquest passat mes de març, han estat incapaços d’aturar l’erosió.
Moltes són les veus que han reclamat una solució definitiva al que es percep com una problemàtica. Algunes reclamen una solució sostenible, entenent que les forces que es conjuguen a la zona ultrapassen la capacitat d’intervenció humana sobre aquestes, almenys tenint en compte la inversió que seria necessària en comparació amb el benefici que comportaria. Un canvi climàtic que ja es manifesta amb un increment del nivell del mar, i una major intensitat dels temporals de mar (recordem l’històric del 2008) reafirma que potser el més intel•ligent seria implantar un pla de desurbanització, enretirant propietats i persones de la zona amb més risc. Una retirada a temps d’un camp de batalla on molts locals ja van advertir que no s’hauria d’haver entrat mai, potser sigui una victòria. D’altres veus, en canvi, defensen una solució sostinguda: aguantar una muntanya que s’esllavissa i esmorteir el martelleig de tot un mar Mediterrani a través de l’enginyeria i la implantació d’infraestructures. Difícilment aquesta darrera opció satisfà la condició de definitiva, perquè és probable que la reparació i manteniment d’aquestes estructures, en cas que funcionin, també s’hagin de sostenir en el temps. Malgrat això, aquesta darrera sembla ser l’opció preferida de tots els ajuntaments que ha tingut el municipi, inclòs l’actual. Tan pertinaç ha estat el seu posicionament com habitual la falta de fons per executar cap actuació rellevant.
Més al sud, a la plana, la urbanització de la Pletera, mai acabada, va significar la cobertura amb runam d’una zona de maresmes i la desaparició del seu cordó dunar, ambdós hàbitats naturals de gran valor ecològic i relativa raresa a casa nostra. D’haver-se completat l’obra, és de preveure que la urbanització hauria patit problemes similars als que pateixen urbanitzacions com la de Griells, amb freqüents problemes d’inundació i també d’erosió del seu passeig marítim. Afortunadament, en el cas de la Pletera, diferents sentències judicials han acabat obrint la porta a la possibilitat de corregir aquell error del passat i a la restauració ambiental de la zona. Com en el cas del Molinet, el que s’està revelant com un repte difícil és la recerca dels fons que han de permetre l’execució de les obres.
Ara, l’Ajuntament de Torroella de Montgrí i l’Estartit, juntament amb la Direcció General de Costes, dependent del govern central i últim responsable en matèria litoral, s’han posat d’acord per sol•licitar a la Unió Europea 1,5 milions d’euros (la meitat del cost total) per realitzar conjuntament el que s’anomenaria “restauració ambiental del litoral”. L’ajut se sol•licitaria a través del projecte LIFE, de la Unió, destinat a projectes de millora del medi ambient i conservació de la natura. Els objectius d’aquest programa, doncs, encaixen amb la voluntat que hi ha al darrere de la restauració de la Pletera, però és obvi que uns diners destinats a finalitats ambientals no haurien d’anar destinats a salvar xalets i apartaments davant un procés ben natural. És probable (i desitjable) que els funcionaris de Brussel•les detectin la picaresca i ens neguin els diners mentre es referma la fama de pinxos que tenim alguns països del Mediterrani. Però si ajuntament i costes marquen aquest “gol”, sembla clar que estaríem davant un nou cas de corrupció. Potser trobaran la via per justificar la legalitat de l’operació, però això no resta validesa al fet que es tracta d’una corrupció del sistema. Cal recapacitar, la finalitat no justifica els mitjans i menys quan, sostraient fons del LIFE per a finalitats que no li són pròpies, s’estan negant recursos a espais naturals i actuacions ambientals que segurament sí que hi tenen un legítim dret.
