Tinc per norma, acabades les festes nadalenques, passar uns dies de recolliment al monestir de Montserrat. Les cel·les són utilitzades per persones ben diferents: alguns van a preparar-hi oposicions, altres a descansar, algunes d’elles manifesten la seva religiositat, però altres cerquen l’aïllament sense cap vinculació especial amb el monestir. Montserrat és un exemple de la pluralitat del món modern i ens prepara per aprendre a ser respectuosos elsuns amb els altres. D’una societat monolítica, hem passat a una diversitat de cosmovisions tan diversa com persones hi ha. De viure tutelats, estem convidats a seguir la responsabilitat de la nostra consciència. El mes de gener és l’època amb menys afluència de gent a Montserrat i alguns amics troben estrany que suporti aquesta soledat. A mi, ara, se’m faria difícil viure sense aquests moments de silenci, de retrobament amb mi mateix. Necessito omplir dipòsits. Anem sempre d’una cosa a l’altra, sense escoltar-nos i sense aquesta excursió imprescindible dins del mateix ésser.
A Montserrat m’agrada llevar-me a trenc d’alba i parar-me un moment davant un escenari únic: un mar de núvols boirosos de formes canviants als meus peus. A l’horitzó, la força creixent de la llum rogenca del sol que desperta el nou dia. Aleshores, tinc un pensament pels que veuran la llum per primera vegada durant la jornada que comença, per les vides que acabaran abans el sol no es pongui; reflexiono sobre els estralls de la guerra, de la fam evitable… No puc oblidar els que viuen en soledat, els que no se senten estimats, els que prefereixen emmudir abans de pronunciar una paraula amable… El sol resta indiferent a les meves cabòries, però m’invita a ser també llum en la foscor. Mentrestant, les campanes convoquen amb força i solemnitat (a vegades a mi sol), a laudes. Els monjos repetiran, un dia més, fórmules seculars recitades o cantades; fragments bíblics que no tindrien gaire sentit per a la persona moderna si no fos pel treball hermenèutic d’estudiosos que actualitzen el significat de la transcendència. Quan el cor de monjos canta el càntic de Daniel, innocent al·legoria de les meravelles de la terra, jo, home del segle XXI, mai no deixo d’emocionar-me. En acabar el dia, a vespres, sovint amb més presència de peregrins, el cant de la Salve Montserratina interpretada per monjos i escolans i el cant en solitari per aquests darrers d’un motet, són una cloenda d’una jornada rica i densa que ha estat pautada per un rigorós horari de treball, de reflexió i de descobertes impossibles a la ciutat dels clàxons, dels mòbils, dels correus electrònics i de la competitivitat absurda.
Montserrat ha sabut estar al servei del país. Com la majoria de l’església catalana (i això no ha estat mai del tot agraït), va donar acolliment a múltiples reivindicacions democràtiques en temps del franquisme. Símbol a la vegada de catalanitat, és una crida perenne a ser fidels al servei d’aquest poble, a la nostra llengua i a la nostra cultura.
