El tenista menorquí Rafa Nadal ha aconseguit ser el millor tenista mundial, però no és d’en Rafa que avui volia parlar sinó del seu oncle Toni que des de sempre ha estat el seu entrenador i conseller. Sense un bon mestre al costat difícilment les persones podem fer sortir el millor de nosaltres. Sempre m’ha sorprès l’aplom i el seny d’en Rafa, un tarannà tan allunyat, almenys fins avui, dels esportistes d’èxit, sovint massa creguts i a vegades amb un final dramàtic en no poder digerir la fama i el diner sobtat.
En una entrevista, l’oncle Nadal explica que ha ensenyat al seu nebot a aguantar-se, a viure sacrificadament quan convé, a no creure que el diner o l’èxit poden salvar la vida d’un familiar greument malalt, ni evitar que la xicota et deixi, per exemple. En Rafa ha estat educat de manera espartana i el seu oncle manifesta que “creure’s algú per jugar a tenis seria tan estúpid com creure’s algú per jugar bé a la cuit i amagar” i està convençut que a la felicitat s’hi arriba pel treball i l’esforç, que abusem del que és material i que la disciplina i el respecte són necessaris. Potser tot això pot sorprendre a més d’un, o que afirmi que per a ser feliç cal ser auster, però no hi ha res de nou sobre la capa de la terra, tot s’ha dit i tot s’ha experimentat. Els clàssics ja opinaven que és feliç aquell que res no tem ni desitja.
Estem en un moment delicat de la història de la humanitat. Seguir per camí que el model occidental ha imposat en els darrers cinquanta anys és anar a la catàstrofe. El meu reconeixement envers aquelles famílies que eduquen bé, que n’hi ha. El mèrit és encara més gran en moments de fort desconcert. El cas és que una bona part dels pares ha dimitit de la tasca d’educar, els mestres estan atordits davant les normatives dels resultats immediats, els vailets es comporten com veritables dictadors i són tan malcriats que imposen els seus mil capricis diaris. L’esforç es creu quelcom a vèncer com si d’una malaltia es tractés. L’educació i el respecte queden aparcats i s’imposa el mal gust absolut, pura bestialitat.
Fa pocs dies vaig assistir a la representació de l’òpera Don Giovanni de Mozart, amb una escenificació del discutit Calixto Bieito. Diuen que juga a escandalitzar la gent, però ¿què és el que ens pot escandalitzar? Passant per la Rambla de Barcelona, abans i després de la funció, vaig observar i patir la mateixa brutícia, les mateixes escenes de sexe, la mateixa mala educació que a l’escenari. L’únic que encara no es pot representar és la fortor de pixats, de vòmits, de cagarades de gos, de la suor que desprenen les aixelles mal dutxades dels mateixos que ensenyen panxes acabades de rostir i inflades de cervesa…, a més d’altres “regals” per l’olfacte que fan de la Barcelona Olímpica una Barcelona del fracàs. A vegades ens convenç més una representació d’una òpera amb les perruques del segle XVIII, perquè no ens qüestiona de la manera que ho fa quan ens presenta cruament el mirall de la nostra societat a la deriva.
A Torroella tenim un Consell de Convivència, sabrà aquest Consell actuar amb encert per ajudar les famílies ansioses, per animar els bons mestres a educar per una societat a l’estil de l’oncle Toni?
