L’any 2017, mitjançant un Reial Decret, s’aprovava la controvertida revisió del pla de gestió que regula les immersions a les Illes Medes. Vaig compartir a Emporion (abril i maig 2015, maig 2016) les meves impressions respecte a aquell projecte que, amb particular deferència pels interessos de les empreses de submarinisme, augmentava en 15.000 el nombre màxim d’immersions anuals permeses. S’establia, això sí, un mecanisme de revisió adaptatiu, segons el qual les àrees que mostressin una evolució negativa dels hàbitats haurien de veure reduït el nombre d’immersions comercials, per facilitar-ne la regeneració. Per aquest mecanisme, les llicències atorgades han passat de gairebé 75.000 a menys de 71.000 aquesta campanya. Ara, després de tot just cinc anys de vigència, la industria del submarinisme reclama, segons recollia la premsa regional el passat 13 d’agost, una revisió del sistema d’assignació de quotes. Fonts del sector consideren que “en aquell moment no es va tenir en compte que el canvi climàtic podria afectar de manera significativa els resultats del seguiment marí, i repercutir damunt la nostra activitat encara que la causa no es pugui atribuir als submarinistes”. Amb lucidesa, afegeixen “Amb el pas dels anys, ens hem adonat que, amb aquest escenari, el dany al medi ambient hi serà sempre”, i reclamen evitar successives retallades d’immersions que qualifiquen de “sense sentit”. Faig dues interpretacions crítiques d’aquesta proposta i una de molt positiva.
Un dels fonaments de la justícia i la política en una democràcia madura són les garanties procedimentals. Això vol dir que, independentment del resultat d’una decisió o política, s’assegura que ha estat presa segons certes regles i condicions formals que es consideren justes. El pla de gestió de les Medes, agradi més o menys, regula el pacte social segons el qual la societat posa a disposició un bé comú com és la reserva marina de les Medes, per tal que una sèrie d’empreses puguin dur-hi a terme activitats esportives i recreatives, a canvi d’aportar beneficis socials i econòmics al conjunt de la comunitat (per exemple, en forma de llocs de treball, taxes i educació ambiental). Com tot pacte, aquest es basa en la voluntarietat, de manera que les empreses que no estiguin d’acord amb els paràmetres legítimament establerts, no estan obligades a seguir duent a terme la seva activitat i son lliures de destinar el seu talent i capital a altres activitats. Convé recordar que entitats ambientalistes i organitzacions científiques que estaven en contra d’alguns aspectes del pla van acatar-ne, amb resignació, les disposicions. Intentar subvertir el pacte pel sol fet que el resultat no és, ara, del gust d’alguns grups determinats transmet inseguretat procedimental i, per tant, jurídica. I més, encara, quan el que critiquen, precisament, és que la regulació funciona segons el que s’esperava quan es va dissenyar i que es fa complir. No crec que aquesta imatge antisistema democràtic sigui la que el sector de les immersions a les Medes vulgui projectar.
L’argument que el pla de gestió no tenia en compte els efectes del canvi climàtic sobre el qual el sector no té responsabilitat és fals i insolidari. És fals perquè l’escalfament global és una dinàmica difusa, a la qual pràcticament tota la humanitat ha contribuït i que afecta tots els racons del món. De fet, el sector del turisme és, globalment, dels més intensius en emissions de carboni. L’escafandrista que ve de Bèlgica, posem pel cas, en avió per visitar les Medes porta associada una petjada de carboni, que s’incrementa quan s’embarca en una de les embarcacions dièsel que li posa a disposició la indústria de l’Estartit per cobrir el trasllat fins al punt d’immersió. Pràcticament tothom ha contribuït a l’escalfament, afecta a tothom i tothom ha de ser part de la resposta. Per això, fa més de deu anys que governs com el de la Generalitat duen a terme planificació i acció climàtica.
El problema de la insolidaritat que defensa el sector és molt més greu. En una societat que no ha pogut o no ha sabut descarbonitzar-se prou de pressa per evitar els pitjors escenaris d’escalfament global, ara és imperatiu, d’una banda, multiplicar els esforços de reducció d’emissions de carboni i, de l’altra, gestionar el procés adaptatiu a la nova realitat climàtica i ambiental, associada a major risc. Davant els plans, esforços i sacrificis que ja estan fent molts governs, sectors econòmics i la mateixa ciutadania, no sembla pertinent l’argument adduït pel sector de la immersió de les Medes segons el qual cal procedir com si l’escalfament global no existís a l’hora de determinar els seus drets d’explotació de la reserva natural marina de les Medes. És una forma de negacionisme del canvi climàtic profundament irresponsable, que duria a accelerar la degradació dels hàbitats subaquàtics i, si s’estengués a la resta d’ecosistemes, neutralitzaria tota acció adaptativa climàtica que volguéssim emprendre. És insolidària amb la resta de la societat que sí que hi posa de la seva part i, fins i tot, aniria en detriment del relleu generacional que s’haurà de produir algun dia al capdavant de les empreses d’immersió i entre les persones visitants. Defensar que cal ignorar el canvi climàtic i sobreexplotar les illes és la recepta perfecta per tal que no hi hagi ni reserva ni submarinisme del qual viure en el futur a l’Estartit. És la definició mateixa de la insostenibilitat. De ben segur que el sector de les immersions a les Medes no vol transmetre que aquesta és la credibilitat que mereix el seu compromís amb la responsabilitat social corporativa exigible a totes les activitats econòmiques.
A l’altre costat de la balança, en un sentit que considero molt positiu, valoro que les reclamacions i argumentacions del sector de les immersions a les Medes, per desencertades i egoistes que siguin, denoten una presa de consciència (per fi!) sobre l’enorme repte que suposa el canvi climàtic per a la gestió del medi natural i els costos que tindrà l’adaptació per a molts sectors econòmics. Aquest sentiment que, en ocasions, s’ha anomenat eco-angoixa, i que ara sembla reflectir-se en les paraules de la portaveu de la indústria, pot ser un pas previ necessari per alinear les activitats de les empreses amb els objectius marcats davant l’emergència climàtica. En aquest sentit, només falta un pas per tal que el sector del submarinisme a l’Estartit i l’Escala passi de defensar posicions negacionistes i de cerca de l’exempció de satisfer solidàriament les seves obligacions, a compartir, amb organitzacions ambientalistes i científiques, objectius més elevats de sostenibilitat a llarg termini. Ningú sap fins quina xifra d’immersions anuals autoritzades a les Medes caldrà baixar per garantir el bon estat ecològic de la reserva natural, però de ben segur que el número serà més baix, a la llarga, si el govern de la Generalitat accedeix a satisfer les reclamacions del sector i podrà ser més elevat si el sector de les immersions, com a part del teixit econòmic del país, s’esforça per contribuir, en la mesura de les seves possibilitats, a mitigar el canvi climàtic i afrontar el decreixement serè, ordenat i just de l’activitat. És el seu interès més directe que sigui així i que sigui aviat.
