Sarajevo, fa trenta anys (II)

Catalunya, un refugi per a molts bosnians

Quan les bombes van començar a caure sobre Sarajevo, un dels països que més es van mobilitzar per ajudar les víctimes d’aquella guerra fou Catalunya. Ciutadans, institucions públiques i onegés van participar en aquella mobilització solidària. Centenars de tones d’ajuda humanitària foren enviades a Bòsnia per via aèria o terrestre. Moltes ciutats, viles i pobles van acollir refugiats; en total, uns 2.500, la majoria dones,  criatures i adolescents, com els refugiats que arriben des del passat mes de març d’Ucraïna. La mainada de seguida es va integrar, als adults naturalment els costà més. 

Acabada la guerra, molts d’aquells ciutadans de Sarajevo i d’altres ciutats bosnianes que trobaren un recer a Catalunya van  tornar a les seves llars balcàniques després de viure uns anys al nostre país, altres  van decidir plantar-hi arrels i avui dia se senten tant o més catalans que nosaltres. Els que van optar per tornar al seu país natal sempre portaran Catalunya al cor per la càlida acollida que van trobar a casa nostra.

Entre els ciutadans de Sarajevo que trobaren refugi a Catalunya hi ha la família Ajanovic que s’establí a Torroella i el periodista Slobodan (Boban) Minic, que s’instal·là a L’Escala, on regentà un bar durant uns anys. Com a locutor de Ràdio Sarajevo, Minic mantingué viva l’esperança de pau durant tres anys, instava els seus conciutadans a no defallir. Quan arribà  a Catalunya, donà moltes conferències i xerrades sobre el conflicte que li tocà viure. També redactà una columna setmanal per El Periódico de Catalunya. Finalment, escriví una obra que ell considera terapèutica, Bienvenido a Sarajevo, hermano (Icaria). 

Després de la guerra

Articles Relacionats

Trenta anys després de l’inici de la guerra de Bòsnia la guerra no es pot donar per acabada del tot. L’ONU manté cascos blaus a molts indrets conflictius del país, hi ha una situació tensa en alguns punts del territori on es cometeren  moltes barbaritats, i no sols els serbo-bosnians; a dir veritat, de matances també en van cometre els croats i els bosnians musulmans. A la ciutat de Mostar, on tropes croates destruïren un antic pont emblemàtic, croats i bosnians encara avui dia viuen separats a banda i banda del riu Neretva. A Sarajevo fan el mateix serbis i bosnians musulmans, després dels acords de pau que posaren fi a la guerra -però no a l’odi- l’any 1995.

El Tribunal Penal Internacional de La Haia per a crims de guerra a l’ex-Iugoslàvia trigà gairebé un quart de segle a castigar els màxims responsables de les matances. Radovan Karadzic (el psiquiatre i poeta de la neteja ètnica) i Ratko Mladic (el cap militar de les tropes i milícies serbo-bosnianes) foren condemnats a penes que els familiars de les víctimes titllaren de massa benèvoles.

L’escriptor de més renom de l’antiga Iugoslàvia és Ivo Andric. Morí alguns anys abans de l’esclat de la guerra de Bòsnia. La lectura de la seva obra més coneguda, El pont sobre el Drina, ajuda a entendre el conflicte balcànic de la dècada dels noranta del segle passat. Un pont és molt més que una obra d’enginyeria que uneix dues ribes. Als països de l’antiga Iugoslàvia caldrà reconstruir-ne molts perquè cicatritzin profundes ferides i s’hi instal·li definitivament la pau. Winston Churchill digué una vegada que els Balcans produeixen més història de la que poden digerir, i tenia tota la raó del món.

Epíleg

Sembla com si fos ahir, però no, ja han passat tres dècades des de l’esclat d’aquella guerra balcànica. Molts dels seus protagonistes han mort i la majoria dels que la van patir i són vius la recorden amb dolor – hi ha ferides que no cicatritzen mai. Però heus ací que a finals de febrer d’enguany començà una nova guerra a Europa a causa de les ànsies expansionistes de Vladímir Putin, aquesta vegada a Ucraïna. I un cop més hem vist a la petita pantalla les esfereïdores escenes que vam veure fa trenta anys. I també una vegada més han arribat a casa nostra milers de refugiats que hem acollit tan bé com hem pogut. N’aprendrem algun dia, dels errors del passat?

Publicat al número 751 de Serra d’Or