Aquest 5 de juny, com cada any des del 1972, se celebrarà el Dia Mundial del Medi Ambient. Una jornada per professar el nostre amor incondicional per la naturalesa, fer acte de contrició per com estem maltractant el planeta, fer propòsit d’esmena, potser anunciar una nova llei o l’adhesió del país a algun tractat per protegir un racó bonic de món o algun animal que ens caigui simpàtic i no haver-hi de pensar més al llarg dels 364 dies restants, quan repetirem el ritual. La crítica pot sonar mordaç, però no s’allunya gaire de la realitat, i permet il·lustrar dues de les grans debilitats de les polítiques-bandera de protecció i gestió del medi ambient que tenim en l’actualitat, també a Catalunya.
La declaració d’espais naturals institucionalment reconeguts arrencava a finals del segle XIX i es va estendre arreu del món a partir de la segona meitat del segle XX. Els quilòmetres quadrats de territori sota alguna figura de protecció han augmentat de manera exponencial des de llavors i, en l’actualitat, el nombre d’espais protegits ja supera els 250.000, abraçant més d’un 16% de la superfície emergida del planeta. En les darreres dècades, en paral·lel amb l’auge de l’explotació dels recursos del medi marí, l’esforç s’ha centrat en la creació de reserves marines, que actualment cobreixen més del 8% dels oceans. Hi ha compromisos, sobre paper, per elevar aquesta xifra fins al 30% de la superfície marina.
Xifres com aquestes han permès sostenir els discursos triomfalistes que, en jornades com el Dia Mundial del Medi Ambient, presumeixen que cada vegada cuidem millor i està més garantida la conservació dels hàbitats i la biodiversitat del planeta. Les ciències socials revelen que la creació de figures com parcs nacionals, parcs naturals, reserves de vida salvatge o àrees d’alt valor escènic han estat útils per satisfer demandes de col·lectius ecologistes, poden haver fomentat l’educació i la consciència ambiental, i moltes d’elles s’han convertit en recursos turístics de primer ordre. Les ciències naturals, però, demostren com, en conjunt, malgrat alguns èxits locals, la designació d’àrees protegides ha fracassat en el principal objectiu pel qual es van concebre: conservar la biodiversitat i els ecosistemes.
L’avaluació dels resultats del compromisos internacionals de conservació de la biodiversitat pel període 2011-2020 indicaven que només s’havien assolit, parcialment, 6 dels 20 objectius acordats a la Cimera d’Aichi, al Japó. El mes de setembre passat, un dels estudis més complets en la matèria mai publicats, estimava que la taxa d’extinció d’espècies és, en l’actualitat, unes 35 vegades superior a la que hi hauria al planeta sense l’efecte dels humans (o si tinguéssim uns comportaments diferents). Per més bona voluntat, recursos, coneixement i personal altament qualificat que s’hi aboquin, de ben poc serveix intentar protegir illes de natura més o menys grans i més o menys restringides als humans si estan escampades i aïllades en un mar de barreres i activitats humanes cada cop més intensives, extractives i causants de la intensificació de l’escalfament global. Espècies foranes, metalls pesants i pesticides entren, transportats per terra, aigua i aire a les àrees protegides, sense respectar-ne els perímetres que hem traçat sobre mapes, mentre les noves condicions ambientals creades pel canvi climàtic obliguen a moltes espècies a migrar en latitud i altitud per trobar unes condicions aptes per als seus cicles. Les àrees naturals esdevenen presons que no reuneixen unes condicions aptes per a la vida de les espècies que ens agradaria, genuïnament, que hi prosperessin.
Davant d’aquesta situació, el millor anunci que es podria fer el dia 5 de juny és la supressió de la protecció de totes les àrees naturals del món. La totalitat del domini terrestre i marí ha de passar a ser gestionada, de fet, amb els mateixos criteris de cura, sostenibilitat i protecció que, de moment i en teoria, atorguem a menys d’una sisena part del planeta. Sembla ciència ficció, potser fins i tot una provocació, però més costa d’imaginar un futur segur i pròsper per a la humanitat si no posem fre a la sisena extinció massiva de la història de la Terra, actualment en curs. A nivell institucional, eren diverses les formacions polítiques catalanes que van concórrer a les eleccions del mes de maig que duien al programa electoral la voluntat de crear un departament de la Generalitat de Catalunya dedicat, específicament, a l’acció ambiental. Si, com els espais naturals protegits, les seves polítiques i accions s’han de circumscriure a la petita parcel·la de la mitigació dels impactes causats per les activitats humanes, sense tenir la capacitat (i res fa pensar que pugui tenir-la) d’incidir en les polítiques d’altres departaments per tal de prevenir i frenar la proliferació de casinos, regadius, aeroports i totes les propostes consumidores de recursos i territori que seguiran proposant-se, ja es veu a venir que la proposta departamental, de fer-se realitat, només serà maquillatge.
La celebració d’un Dia Mundial del Medi Ambient és un bon símptoma de l’altra dimensió en la qual fallen les nostres polítiques ambientals: el temps. Cada dia hauria de ser el Dia Mundial del Medi Ambient. De ben poc serveix guardar les formes durant 24 hores si, la resta de l’any, s’imposa una cursa sense fre per créixer més i més, ignorant els límits d’un planeta finit. El pas d’un temps marcat pel canvi climàtic, de fet, afectarà directament, vulguem o no, l’estratègia de protecció dels espais naturals. Una pujada del nivell del mar com la que es preveu, fins i tot sota escenaris moderats, per a finals de segle, deixarà bona part d’espais litorals com ara el Baix Ter o els Aiguamolls de l’Empordà sota les aigües del Mediterrani.
