I per tant, com diria un pujolista, avui no toca. Però sempre toca. Aquest tema i qualsevol altre. Si estigués a l’alçada de les idees que dic defensar, aquell 8 de març hauria enviat una felicitació a les dones que conec. Segur que, a canvi, hagués rebut al meu WhatsApp molts polzes cap amunt, força somriures (amb dents i sense dents), uns quants cors morats, l’admonició rancuniosa d’alguna ex-el-que-sigui amb problemes de digestió i una frase del tipus “Però mira que n’ets, de cínic!”, per part de qui més calat em té.

Però, comptat i debatut, vaig desistir. Més que res, per si de cas. El que tampoc no vaig fer, amics masclistes que ja us fregueu les mans, és plantejar cap atac preventiu. No he cregut mai en allò  de “la millor defensa és un bon atac”. Per a mi, la millor defensa sempre ha sigut posar terra pel mig i aprofitar per conèixer nous paratges. I degustar, de pas, els seus productes típics.

Ja he parlat alguna vegada del paper fonamental que les dones han jugat a la meva vida. Perquè han sigut més importants? No, perquè han sigut més, a seques. Per diverses circumstàncies, sempre he estat envoltat de dones. I en aquests últims anys, també de gats. Però aquesta és una altra història i ja us la contaré un altre dia.

El 8 de març no és un dia qualsevol. És el DID (Dia Internacional de la Dona). Tothom ho sap. D’aquestes dates commemoratives n’hi ha per tots els gustos. Del flamenc a la síndrome de Moebius, i del taekwondo al tequila, passant per l’orgasme femení, el hashtag, els vols espacials tripulats i la llengua portuguesa. Fins i tot la Filosofia té el seu dia, suposo que perquè un cop l’any ens ho podem permetre. No riguin, m’he pres la molèstia de comprovar-ho. 

A vegades em pregunto com hauria anat en cas d’haver nascut dona. Quina seria la meva visió del món, com m’enfrontaria a la malaltia i a la mort, si hagués tingut fills o les mateixes aficions, vicis i manies. I ja que hi som, quina mena de feminista seria. Perquè dono per suposat que ho seria. No sé si són bones preguntes. El que no tenen és resposta. Com tantes de les que em faig. 

He sentit dir que una de les coses que les dones més aprecien en un home és que les faci riure. Potser. Sovint, però, acaben triant uns exemplars que, si més no a mi, em semblen prescindibles, avorrits i molt allunyats del seu talent, però suposo que és com allò de que “els senyors prefereixen les rosses, però es casen amb les brunes”, que va escriure l’Anita Loos. Sempre va bé tenir a mà algú que t’arregli el pany de l’armari o un endoll cremat. Ho trobo molt raonable.

En fi, estimades dones, amb el vostre permís, m’agradaria fer-vos una suggerència, i no només per la cosa de la pandèmia. Mantingueu les distàncies, especialment amb vosaltres mateixes. No perdeu mai el somriure, sobretot el maliciós. Sense ironia, no hi ha progrés. Que el món és i serà una porqueria, ja ho deia el tango fa un piló d’anys. Teniu tot el dret a tractar de canviar-lo. Pitjor, segur que no serà.  Que esteu fartes de com va tot? Me too. Bona sort.