Una de les coses que més em fascinen de l’ésser humà és la seva capacitat d’autoengany. He vist malalts terminals que parlaven de projectes per als propers quatre o cinc anys, vailets que sense haver obert mai un llibre estaven convençuts de poder arribar a ser astrofísics, mares que lloaven les excel.lències d’uns fills que qualsevol altre titllaria d’autèntiques soques, i així successivament.
Diuen que contra l’autoengany, la millor recepta és l’autocrítica. Més que res, perquè la crítica dels altres, sobretot si ens aprecien mínimament, està forçosament condicionada per la bona educació o, si més no, per la mandra que fa entrar en discussions la inutilitat de les quals està garantida.
Ara bé, particularment amb els polítics o quan es parla de política -però no tan sols- aquesta autocrítica esdevé tan erràtica i gasosa que perd tot el sentit i l’eficàcia. A la pregunta “Creu que vostè s’ha equivocat o ha fet alguna cosa malament?” solen respondre allò de “Segur que sí, som humans, tots ens equivoquem”. I es queden tan amples. Tothom sap que això és fer trampes. Quan algú amb capacitat executiva admet que ha actuat erròniament en algun sentit, el mínim exigible és que ens expliqui en què i per què, si pensa revertir-ho i de quina manera. Però no. Normalment, l’interlocutor s’acontenta amb aquesta minsa resposta, somriu convençut d’haver-ne extret una exclusiva mundial i dóna pas a la publicitat.
Per què ens costa tant ballar la yenka? Gairebé sempre, fer-ho és sinònim de pocasoltisme, de manca de consistència, si no d’alguna cosa pitjor. Si la gosem ballar, perquè ens sembla fàcil, perquè hem begut una mica massa o per recordar els old good times, ens posem d’immediat sota sospita. Què és això de fer ara un pas al davant, un altre enrere i un tercer al costat? Poca broma! Hem de tenir l’objectiu clar, el pas decidit, tant si plou com si fa sol, costi el que costi i peti qui peti.
I tanmateix, a l’àmbit privat, sabem que les coses no funcionen així. Avui cedim una mica, demà obtenim alguna cosa, contrastem pressupostos o discutim preus, ens repartim les tasques de la casa, ens posem d’acord per anar a sopar a un lloc o altre i sabem perfectament que segons amb qui o segons quan ens en sortirem millor o pitjor. Ho tenim clar. Ballem la yenka.
Però, ai las!, arribats a l’espai de la “cosa pública”, ens posem digníssims i refusem seguir aquesta dinámica, tot defensant plantejaments que en un context personal ens semblarien del tot inapropiats: desqualificació ad hominem, menyspreu absolut per l’opinió contrària, seguidisme d’escolanet i argumentari de butxaca. De debò volem que sigui aquest el nostre llegat?
Qui diu voler dialogar, però només d’una sola cosa, de la mateixa manera que qui estableix uns límits infranquejables d’antuvi, demostra que en té poques ganes. Començar de zero quan un tema està enquistat no és perdre el temps. Al contrari. És una magnífica possibilitat de ballar la yenka. Un ball estúpid si voleu, però ara per ara, potser molt necessari.
