M’ha costat de decidir-me. Però, al final, m’he proposat estrenar-me amb aquest article ben allunyat de les meves “inquietuds” més quotidianes. Tot i que en els nostres dies, desgraciadament, aquest és un tema ben normal i molt ben conegut de tothom.
Els darrers dies, anant i tornant de la feina, m’he dedicat a comptar les tifes o, si voleu, cagarades de gos que hi ha pels carrers per on passo. Algun matí, abans de les vuit, ja n’he arribat a veure quatre o cinc de noves (sembla que a la nit, als gossos els convé molt d’anar de ventre). Però és que a primera hora de la tarda, quan torno cap a casa, ja n’hi torna a haver de recents.
Em podríeu preguntar: “Per què les vas mirant?” Doncs per no trepitjar-les. A vegades, anar pel carrer sembla ben bé una cursa d’obstacles que s’han d’anar esquivant, perquè si no… xof!, i la sabata ben bruta.
Fa un temps, una veïna va col·locar un cartellet al costat d’un d’aquests regalets que li havien deixat prop de la seva porta. S’hi llegia, més o menys, “El porc no és el gos que l’ha feta”. Hi estic totalment d’acord. Quasi bé sempre, el gos o la gossa porta un company o una companya lligat al final d’una corretja. Aquest o aquesta és qui treu l’animalet a passejar, o preferiblement a fer-li fer les seves “feines” fora de casa.
I que aquest no és un problema local ho corrobora el fet que a Barcelona, tal com es podia llegir fa uns dies a El Periódico, un grup de persones es dedica a anar “perseguint” les tifes i a col·locar-los cartellets “informatius”: “Fes-lo cagar al teu llit”, “Emporta’t el seu equipatge”, “El meu amo és un guarro“… Per si en voleu més informació, fins i tot han creat una web: www.bcmerda.net
Com cal solucionar aquest problema? Amb més vigilància i sancions als infractors? És possible. Ara bé, caldria crear un cos policial especialitzat (per la seva extensió i abundància) i el seu cost crec que seria prohibitiu. La millor manera és la conscienciació; cal que totes les persones que treuen el gos a passejar es mentalitzin que els regalets no es poden deixar al terra: o bé se’ls emporten a casa o bé els llencen a la paperera, sempre ben embolicats.
A veure si algun dia, espero que ben aviat, podrem anar caminant pel carrer i podrem admirar els núvols, els ocells, el cel estrellat (a la nit),o fins i tot anar amb la cara paral·lela al terra, sense haver d’estar pendents d’on posem els peus, que ja saben caminar sols.
