No sé si sou aficionats a mirar el cel. Si no és així, us recomano que ho feu de tant en tant, perquè hi ha dies que és impressionant. Avui mateix hi havia un cel magnífic, d’un blau inigualable, serè, net, tranquil. Tot d’una han començat a sortir núvols pel costat de l’Estartit, i d’altres darrere la muntanya d’Ullà, uns núvols d’una bellesa extraordinària que avançaven i es feien més grans, esponjosos, grassos…, semblaven talment immenses torres d’escuma, d’un blanc immaculat, ombrejades per la part de baix amb un color gris clar que s’anava enfosquint suaument, i mogudes per un misteriós corrent d’aire que les feia créixer i pujar fins a situar-se darrere la muntanya del castell, el qual dominava, majestuós, tot l’entorn. Amb el cel, com us he dit, d’un blau preciós, feia un bonic contrast, una perfecta combinació, un quadre magnífic. La forma que tenien els núvols era més o menys com aquells que dibuixàvem de petits quan el mestre ens deixava fer a la llibreta un dibuix lliure, que molt sovint era una casa amb una xemeneia que fumava, un arbre, una muntanya, el sol i uns núvols que poques vegades, ni l’un ni els altres, canviaven de forma i de color. Així eren més o menys els núvols d’aquest matí, emmarcant una muntanya amb vegetació, vida, vitalitat i color de farigola, de romaní, de pins…, ben diferent de la muntanya cendrosa, morta que tots hem conegut després de l’incendi del setembre de 2004. Aquesta composició perfecta anava canviant de forma amb el constant moviment dels núvols i del sol, que li donava l’extraordinària llum que necessitava.
També m’he embadalit alguna vegada contemplant una posta de sol, quan alguns núvols l’acompanyen fins que s’amaga darrere les muntanyes. Quins colors!, no sé descriure’ls, perquè cada dia són diferent, no n’hi ha cap d’igual. Tan variants! De segur que tots recordem haver-les pogut admirar des del pont de Torroella, des de l’esplanada de davant el col·legi dels Germans Gabrielistes, des de la carretera, baixant de Begur, amb el poble de Pals al davant, des d’un terrat o des de darrere una finestra. Hi ha molts racons de les nostres contrades des d’on podem admirar un d’aquests bonics fenòmens de la naturalesa que se’ns donen gratuïtament i que podem contemplar molt sovint els capvespres i a l’alba.
I no puc passar per alt els dies de fina pluja que tan sovint ens han acompanyat aquest hivern. Que boniques que són les plantes, i els arbres, despullats de les seves fulles, i els camps, amb una terra agraïda per aquesta suau i aprofitada hidratació que la prepara per donar un fruit saborós. Passejar ben equipat de roba i calçat en un dia d’aquests plujosos i poder respirar durant una bona estona l’aire tan net que deixa aquesta pluja és una teràpia aconsellable per a totes aquelles persones que ho poden fer. I un dia o una nit de trons i llamps: espectacular!, sempre que t’ho puguis mirar de lluny des d’un lloc segur… I una nit romàntica de clar de lluna… I una nit fosca en què els estels brillen amb tot el seu esplendor… Quina bellesa! Quina immensitat! Que poca cosa que et sents! Quants pensaments et vénen al magí! Quantes preguntes per respondre! Perquè, què som? Què hi fem, aquí?
