No veure-hi més enllà del nas

Diu la saviesa popular que “som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules”. Penso que no és així del tot. L’efecte i grau de compromís que comportaran tant un silenci com la pronunciació o escriptura d’algunes paraules depenen, en part, de la persona emissora, però també, en gran mesura, de què en facin les persones oients, interlocutores o lectores. Quants malentesos i greuges no s’han produït en els últims anys per deixar escrites en converses o grups d’aplicacions de missatgeria instantània per al telèfon mòbil unes paraules o frases que, expressades oralment, potser amb entonació còmica o en un context real, resultarien del tot inofensives? I quants desacords no hi ha hagut entre persones amb experiències i sensibilitats diferents per mirar de determinar amb precisió què pretenia transmetre l’autora del missatge compartit? Una mateixa frase o un silenci s’interpretarà des de tants angles i maneres diferents com persones l’estiguin rebent. I el mateix passa amb altres formes de comunicació. Veurem d’igual manera una pintura a l’oli sobre llenç o un graffiti, tu, que tens bona vista, i jo, que porto lents correctores amb un discret (però no plenament translúcid) filtre contra la radiació ultraviolada? Commourà de la mateixa manera una peça de Bach interpretada per un quartet de corda a un home gran i mig sord que a una violinista acabada de sortir del conservatori? La lectura de El diari d’Anne Frank, dirà el mateix a una descendent d’una família del barri jueu d’Amsterdam que a un jove de Papua Nova Guinea, posem pel cas? Si en un període de dol vaig al teatre a veure aquella comèdia de Dario Fo que tant em va fer riure ara fa uns mesos, riuré de la mateixa manera i dels mateixos acudits? Hi descobriré altres matisos o no estaré per a bromes?

No soc la persona indicada per endinsar-se en aquests contrastos. Anatomia i neurologia poden dir-nos alguna cosa sobre el funcionament dels sentits, la dissonància cognitiva és cosa de la psicologia i de l’epistemologia post-moderna que se n’ocupi la filosofia. Però he volgut compartir aquestes preguntes per introduir un cas recent que m’ha resultat vistós, un híbrid engendrat per la fusió de ciència del medi ambient i art cinematogràfic. Em refereixo a la pel·lícula “No miris cap amunt”, estrenada ara fa unes setmanes als cinemes, sense pena ni glòria, però que s’ha convertit en un èxit viral un cop ha estat accessible des de les plataformes a internet. Es tracta d’un film satíric que mostra les ventures i desventures de la humanitat en els sis mesos que transcorren entre la descoberta d’un cometa que es dirigeix a la Terra i la data prevista pel seu impacte, que suposaria l’aniquilació de la nostra espècie. Segons el director de l’obra, és una metàfora sobre com ens estem comportant davant de l’amenaça existencial del canvi climàtic. I pràcticament tothom en surt escaldat: una classe política només preocupada per les següents eleccions i que no té escrúpols a l’hora de mentir sobre l’amenaça; una classe empresarial que pensant únicament en el benefici econòmic no dubta a confondre l’opinió pública amb vàcues promeses de progrés, una part de ciutadania que es nega a assumir el que representa el cometa per a la seva existència i supervivència; uns mitjans de comunicació que frivolitzen amb l’actualitat donant més visibilitat als desenganys amorosos de les celebritats i a l’actualitat esportiva que a la imminent catàstrofe.

El cas és que m’ha impressionat la diversitat d’interpretacions que ha generat el que es veu a la pantalla, i que se suposa que són exactament els mateixos fotogrames per a tothom. Personalment, m’ha semblat un retrat mordaç però acurat de les reaccions que, des dels diferents sectors de la societat, està causant l’emergència climàtica. Ve a ser, des de pràcticament tots els àmbits, no tractar-la com a emergència, sinó com un difús problema de futur llunyà i de poca importància, malgrat ser tan certa, actual i ja inevitable com l’impacte del cometa a la ficció. Una interpretació similar han expressat col·legues del món acadèmic, sigui en cercles personals propers o a través dels mitjans de comunicació de masses. La pel·lícula també ha estat elogiada, pels mateixos motius, des de l’esfera de l’activisme climàtic, amb l’esperança que es pugui convertir en un senyal més d’alerta i conscienciació. Des del camp de la crítica cinematogràfica, no obstant, el treball ha estat rebut amb certa indiferència, amb crítiques més centrades sobre la qualitat estètica, narrativa, còmica i interpretativa del film que sobre el seu missatge, que ha semblat passar inadvertit. Aquesta apatia i incomprensió contrasta amb l’opinió popular, que a més de visionar massivament el metratge, n’ha valorat la qualitat positivament, amb llocs d’internet dedicats a l’agregació d’opinions populars atorgant-li una nota global de notable, molt per sobre de l’aprovat just concedit per la premsa especialitzada. En altres seccions de la premsa han proliferat articles que també s’acosten a diferents dimensions de la història, reflectint, un cop més, com cadascú hi veu coses diferents. S’han publicat des de textos pretesament seriosos i científics que analitzaven la versemblança d’un impacte d’un cometa sobre el planeta, d’altres que hi veien un reflex de com s’ha gestionat la pandèmia de covid causada pel coronavirus, i fins a una peça que es fixava, des del titular, en com de blanques i artificials eren les dents postisses de l’equip periodístic que apareix en un popular programa d’entreteniment, dins la pel·lícula. És gairebé irònic, i tràgic, que alguns articles com aquests, que han tractat sobre “No miris cap amunt”, esdevinguin exemples de la banalitat dels mitjans que precisament és denunciada a la ficció, mentre que les persones autores no se senten en absolut interpel·lades (o els és igual).

No hi ha hagut, però, ironia més gran que l’oferta per les reaccions a la pel·lícula compartides a través de blogs, podcasts, articles o a les xarxes socials per persones vinculades a la política, sigui des de l’àmbit institucional o fora d’aquest. En casos extrems, persones defensores dels posicionaments ideològics que es parodien a l’obra han expressat la seva admiració pel retrat que ofereix, sense sentir-se, aparentment, al·ludides. Però és que la resta no ha sabut anar més enllà de la lectura política, perdent-se en el vessant comunicatiu, la mobilització de l’opinió pública, aprovant o desaprovant les actituds i decisions que es veuen a la ficció, transposant-les a les persones i misèries de la nostra política nacional i internacional actual. Unes i altres han posat al centre del debat la dimensió electoralista i han aconseguit, així, ignorar o passar de puntetes sobre la crida a actuar davant el canvi climàtic i el que cal aportar, des de la política, per afrontar aquesta qüestió vital. Una alienació tan preocupant com significativa, i que vindica la necessitat d’una pel·lícula com aquesta.