Els finals i els comiats no són per a mi. M’ho passo malament quan sé que no tornaré a experimentar mai més una vivència joiosa i que, com a màxim, quedarà reduïda al record. Encara paeixo pitjor els finals cíclics.
Una festa, una trobada, un festival… tornaran l’any vinent, però seran els corresponents al 2014. El 2013 haurà fugit, com tots els anys precedents, i ara els anys em volen a la velocitat de la llum. En néixer ens donen uns cartrons com els abonaments per pujar als cavallets, als autos de xoc o al tren de la bruixa. Cada any lliurem un cartró. Es gaudeix més pujant a les barques d’en Jaumet quan tens les butxaques plenes de cartrons que quan notes que, anant bé, et queden poques pujades i baixades (segurament gràcies a algú que pitjarà).
El desembre, l’omega del calendari. És un mes trist, de dies de sol escàs i sense virtut, d’humitats molestes i penetrants, de jornades tan curtes que em sembla que m’acabo de desvestir quan em toca posar-me al llit de nou. La negra nit és llarga i, en el silenci i la foscor, les ombres fantasmals semblen més greus que mai. La brevetat d’una jornada hivernal ens recorda que som morts de vacances. Som en un pati d’esbarjo, breu com un llampec fugaç entre dues eternitats.
Aquest darrer mes de l’any, com per compensar la seva poca gràcia, ens ofereix festes a tort i a dret. Celebrem l’aprovació de la Constitució que ens regeix. La Constitució que mai no m’ha fet gràcia, ni quan va ser aprovada per l’ampli percentatge del 88,54 dels votants (a Catalunya el 90,46!). Vaig veure que el títol VIII era una aixecada de camisa i, per tant, no va tenir el meu vot. És el que va voler la majoria i l’he respectada (excepte en negar-me a pagar els meus impostos per engreixar l’exèrcit; prima la consciència). Però la presa de pèl no només ha estat el títol VIII. Un botó de mostra: l’article 35 afirma que tenim el deure i el dret al treball! I els sis milions de parats?
Dos dies després, la Puríssima. Una festa religiosa a la qual ningú fa fàstics malgrat el minso tant per mil de la població que li deu professar devoció. Dues festes que fàcilment es converteixen en pont o en aqüeducte, qui les vol esborrar del calendari? Una Constitució que no és estimada i una festa que ben pocs dels nostres joves saben de què va. I arriba Santa Llúcia, el dia 13, patrona de les modistes, abans un gremi de tanta solera, superat d’ençà del desarrollismo per les modes uniformadores d’El Corte Inglés; i més recentment, en temps de globalització econòmica, per vestimentes fabricades a Orient. Les pobres modistes no poden competir amb els preus rebentats aconseguits per una mà d’obra de treballadors esclaus. L’imperi, tan amatent d’imposar la “seva” democràcia en llocs de petroli abundant, fa la vista grossa quan mira la Xina, sense importar si es compleixen els més elementals drets humans. Amb tanta coherència n’hi ha per llogar-hi cadires!
Per acabar, Nadal, Sant Esteve, els Innocents i Cap d’Any, tot dins d’un pack festiu per oblidar una vida alienant, estúpida, claudicant, de xais camí de l’escorxador encara que sigui embolicats amb banderes, estelades o no, així el sacrifici sembla que no és tan vergonyant. Fa 40 anys, el 1973, que fou vilment assassinat a Xile Joan Alsina, el jove empordanès que creia que la justícia era possible. Alguns es mofen o creuen que no és temps d’utopies socials. Aquests mai no han entès el que en Joan ens va deixar escrit la vigília abans de morir, ni les últimes paraules del president Allende, una altra víctima del botxí Pinochet. Els omega d’Alsina, d’Allende i de tots els justos (per ser just no cal ser màrtir, cal només fer en cada moment allò que toca), són els que engendren els únics alfa possibles.
