On són els euros de Catalunya?

Dues lleis determinen el present i el futur polític i econòmic de Catalunya.  Dues lleis de ferro, de les que no ens podem deslliurar ara com ara. La primera és la norma espanyola de més alt nivell, la Constitució. L’altra és la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

L’ Article 2 de la Constitució diu que “se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, i l’Article 8 que les Forces Armades “tienen como misión… defender su integridad territorial.” Cap més país europeu, i encara menys els de la Unió Europea, és tan extremadament gelós de la seva unitat ni amenaça tan fortament cap intent de separació.

L’altra norma que encadena les possibilitats de decisió dels catalans és, com he dit, la LOFCA, la llei que determina com s’han de finançar les autonomies. L’any 2003, ja en fa vuit, vaig sentir del conseller Castells unes explicacions molt detallades de com calia modificar una llei que, desprès que els catalans paguessin la seva solidaritat envers les regions més pobres, els deixava amb una renda per cap per sota d’elles. Ho dic de memòria: si abans de pagar érem la Comunitat tercera en riquesa per cap, després de pagar érem la que feia dotze. La intenció era que, tot i ser solidaris, no quedéssim econòmicament per sota d’aquells que ajudàvem.

D’aquelles intencions en va sortir un trist Estatut i una nova versió de la LOFCA. El mes passat vaig assistir a una conferència d’una economista especialitzada i vaig intentar comprendre les extraordinàriament complexes disposicions d’aquesta renovada llei de la suposada solidaritat entre territoris. Res de res, o gairebé res, de millora. Ara, i també ho dic de memòria, si abans de pagar érem la Comunitat tercera en riquesa per cap, després de pagar érem la que feia onze.

Es calcula que cada any surten uns 20.000 milions d’euros de Catalunya en forma d’impostos, i ja no tornen, perquè han d’anar a resoldre els problemes de les regions suposadament desfavorides. On van a parar aquests diners? Si heu viatjat per Espanya ja ho sabeu. Autopistes i autovies poc concorregudes i sense peatge. L’AVE radial, que té la intenció de fer arribar a Madrid totes les capitals de províncies, ara tocarà Galícia, Extremadura,… el tren d’alta velocitat més llarg d’Europa, el segon del món després de Xina. L’aeroport de Madrid és, només faltaria!, el millor d’Europa. I amb els nostres diners la ministra de Cultura es permet el luxe de comprar l’arxiu de fotografies Centelles, passant per sobre de la conselleria de Cultura… que no pot igualar l’oferta.

Mentre fem mans i mànigues per evitar l’ensorrament de la nostra indústria petita i mitjana, mentre els nostres autònoms no troben crèdits per subsistir, mentre el govern retalla on pot les despeses a Sanitat i a Ensenyament, mentre cada cop tenim més sectors de la nostra societat fràgils i empobrits, ja no diguem com sobreviuen els immigrants, 20.000 milions volen del país i ja no els veiem més. En faran noves connexions de l’AVE per a passatgers inexistents, mentre la connexió ferroviària de mercaderies entre Tarragona i Castelló, la que podria ser la més rendible d’Espanya, que enllaça els ports de Barcelona i València, encara és de via única!
Estic dient 20.000 milions cada any, si ho voleu sumar any darrere any:

20.000 + 20.000 + 20.000 + …. + 20.000 + ….

Què en faríem de 20.000 milions més cada any (o de 15.000 milions, si penseu que exagero)? Algú ho ha comptat i diu que es podrien fer, per exemple:

• Eix transversal ferroviari Lleida – Girona  7.000 M €
• Recerca  4.000 M €
• Transformar en escoles tots els barracons  2.000 M€
• 200.000 beques per a estudiants  2.000 M €
• 10 hospitals de 150 llits  600 M €

I així, podeu fer anar volant la imaginació. Mentre ho feu, penseu que no podem lluitar contra la crisi perquè estem lligats de peus i mans, els nostres recursos es desvien, les empreses cauen, creix l’atur, la nostra gent s’indigna, i el govern de l’Estat es permet el luxe de recomanar-nos cada cop més severes retallades.

El Govern d’Artur Mas diu que reclamarà un nou pacte fiscal. Que tingui més sort que el conseller Castells fa vuit anys.