Ovidi i les seves Heroides

Ovidi fa gala d’un enginy extraordinari i d’una enorme voluntat d’experimentació
Pere Fàbregas (1988)

La literatura són notes a peu de pàgina de la Ilíada i l’Odissea
Joan-Lluís Lluís (1963)

El dèficit general en l’ensenyament i la difusió de les humanitats és una xacra que genera una misèria intel·lectual que, de retruc, acaba fomentant plantejaments acrítics i actituds gregàries
Miquel Cabal (1977) 

La imaginació dilata la llegenda
Ovidi (43aC-17/18dC)

Publi Ovidi Nasó (Sulmona, 43aC-Tomis, mar Negre, 17-18dC) fou un dels poetes més insignes i singulars de Roma, un dels escriptors més excelsos de l’antiguitat i un personatge fascinant de la història de la literatura.

Autor d’una producció poètica variada i imponent amb títols clàssics com Les metamorfosis, Els Fastos, L’art d’enamorar, Les pòntiques i les excepcionals Heroides, que ara comentem –una de les obres més singulars i extraordinàries de la història de la literatura, remarca el poeta David Castillo (1961) i que continuen tenint una indiscutible vigència. 

Desterrat per ordre de l’emperador August als cinquanta anys, Ovidi va morir a l’exili a Tomis, una ciutat situada als confins més llunyans de l’imperi, al Mar Negre, a l’embocadura del Danubi. El tema de l’amor és la font inspiradora de tota la poètica ovidiana, ens recorda el filòleg Jaume Juan (1980). El tema de l’amor, amb totes les seves conseqüències i matisos, fins i tot quan l’amor manca: la rancúnia, la gelosia, la venjança, el desamor, totes les passions que envolten el món dels enamorats, insisteix Juan, i que Ovidi coneix i descriu amb una magistral destresa i perícia literàries. 

El seu coneixement de l’epopeia, dels tràgics i de la literatura alexandrina li permet comparar, triar i mesclar fonts diverses, segons les llatinistes i traductores Adela M Trepat (1905-1964) i Anna M de Saavedra (1905-2001).

Per la claredat i perfecció tècnica dels seus versos, Ovidi va ésser un clàssic a les escoles romanes. També a l’Edat Mitjana va ser un poeta reconegut, sobretot després del segle XI, quan les obres d’Ovidi van tenir una difusió enorme i així com 

 en el Renaixement.

Coincidint amb una sèrie d’actes acadèmics de celebració i commemoració del bimil·lenari de la mort d’Ovidi, tenim la sort que ens ha arribat una nova traducció de les seves Heroides, fruit d’un intens treball personal de quatre anys fet per Esther Artigues, doctora en filologia clàssica, acompanyat d’un didàctic assaig introductori del filòleg Pere Fàbregas (1988) en una acurada edició publicada per Adesiara. 

Les Heroides representen una col·lecció constituïda íntegrament per cartes fictícies escrites en vers i de tema mitològic, en les quals Ovidi dona veu a algunes heroïnes 

mítiques. No existeixen precedents grecs o romans d’una temàtica similar. Serien heroïnes o dones d’herois o més exactament cartes d’heroïnes, remarca Fàbregas, que s’apleguen en un total de vint-i-una epístoles, que es poden dividir clarament en dos grups. El primer grup està format per quinze cartes de dones famoses de la mitologia grecoromana, adreçades als seus marits o amants, absents per un motiu o altre. Hi trobem, per exemple, els laments de Penélope -símbol de l’amor conjugal abnegat i immarcescible- o els rampells de Fedra per Hipòlit, els planys de Dido a Eneas, o els esgarips d’Ariadna traïda per Teseu, o les imprecacions de Medea a Jàson, entre d’altres. El segon grup està format per tres cartes dobles: les epístoles dels amants a les seves estimades i les corresponents rèpliques. 

Sembla ser que el primer grup d’heroides ovidianes estaria compost en la primera etapa creativa del poeta (entre els anys 10 i 1 aC), abans que escrivís les Metamorfosis o els Fastos. Les heroides dobles, en canvi, les escriuria el poeta força temps després, quan Ovidi, utilitzant una major varietat de recursos literaris (fluïdesa d’estil i madura ironia, entre d’altres), es trobava al cim del seu art (any 8 dC) o ja durant l’etapa d’exili del poeta. El festeig de Paris i Hèlena  -un dels amors més famosos però també més funestos de tota la mitologia grecoromana-, l’immens amor tràgic entre Hero i Leandre i l’enginyosa relació amorosa d’Aconci i Cidipe, són les “heroides dobles”, que els experts situen sens dubte entre les grans obres de la poesia augustea, afirma Fàbregas.

 El talent d’Ovidi en aquests monòlegs dramàtics en format epistolar és impactant, i ens deixa testimoni del seu enginy extraordinari fins i tot quan ens descriu amb art l’estat psicològic de les protagonistes. Amb gran habilitat literària explora els sentiments, els laments i les emocions de les heroïnes. Però Ovidi introdueix també elements d’ironia i de manipulació juganera. Situació que fa que sigui una lectura realment plaent on suren els sentiments, les emocions i els turments que suscita l’amor.   

Recordem que el tema de l’elegia llatina  és l’experiència amorosa (el dolor que causa l’amor perdut, la separació dels amants, la soledat, l’abandonament, la traïció o la infidelitat) a diferència de l’elegia grega que podia tractar també de temes eròtics o guerrers. En conseqüència, l’elegia llatina es pot considerar el gènere per excel·lència de l’amor infeliç, apassionat i incondicional alhora, amb Ovidi com a cim, segons Castillo.

Cal recordar que disposem d’una traducció prèvia sota els auspicis de La Bernat Metge de l’any 1927 per part de Trepat i de Saavedra. La versió actual d’Esther Artigas, quasi un segle després, ens ofereix una nova versió actualitzada i més llegidora d’aquest cim de la poesia universal. 

Per acompanyar el lector en la història mítica de cada una de les “heroides”, hi trobem l’encert d’una introducció que ens fa de guia i ens facilita la comprensió de la seva lectura profitosa en aquest llibre fonamental, mescla d’erudició i poesia, finor d’esperit i humor, amb un pols d’escepticisme però també, a vegades, d’alegria.

És cert que Virgili i Horaci havien aconseguit, amb més justificació que Ovidi, la fama de poetes sublims i models de moralitat: Virgili, no Ovidi, serà el poeta adient per a guiar Dante, remarca Juan, però l’obra d’Ovidi no deixa de ser  absolutament universal amb una perfecció formal i una provocació que ha causat un impacte rellevant sobre l’art i la cultura occidental.

La fascinació que desperta la figura d’Ovidi la trobem viva encara, per exemple, en el fet que l’escriptor Joan-Lluís Lluís acaba de publicar la seva darrera novel·la Junil a les terres dels bàrbars en la qual l’exili del poeta Ovidi és el teló de fons d’aquesta absorbent i recomanable obra narrativa. Perquè les publicacions d’Ovidi al cap dels segles conserven intacta la frescor, l’art i la seva capacitat d’atracció i gaudi.

Referències bibliogràfiques

  1. OVIDI. Heroides. Traducció d’Esther Artigas. Adesiara Editorial, 2021.
  2. FÀBREGAS, Pere. “Introducció”. A: OVIDI. Heroides. Traducció d’Esther Artigas. Adesiara Editorial, 2021; pàg.7-22.
  3. LLUÏS, Joan-Lluís. Junil a les terres dels bàrbars. Club Editor, Barcelona, 2021.
  4. CASTILLO, David. “Amor infeliç sempre”. El PuntAvui, 6 de setembre de 2021, pàg. 22-23.
  5. JUAN, Jaume. “Pròleg”. A: Ovidi. Metamorfosis I. Bernat Metge Essencial, 2019.
  6. DE SAVEDRA, Anna M; TREPAT, Adela M. “Introducció”. A: Ovidi. Les Metamorfosis I. Fundació Bernat Metge, 1929.
  7. HINDS, Stephen E. Ovidi. A: Ovidi, Poesia erótica. Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge. Editorial Alpha. Edicions 62, 2009