“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Qui de Torroella no té una foto amb la palma acabada de beneir en un assolellat dia del Ram, sortint de l’església o a la plaça de la vila? Eren tota una tradició aquestes fotografies, com les que es feien el dia de Sant Antoni, quan es beneïen canaris, gats, gossos i altre tipus de bestiar davant la capella del mateix nom, també a plaça, o quan, la vigília de Reis, anàvem a portar la carta al patge reial, entre esperançats i esporuguits.
En la fotografia del Ram que guardem a casa, hi surt un servidor amb dos o tres anys, aguantant un palmó esvelt que em passa tres pams i amb el cap tombat una mica cap a la dreta, com és tradició en moltes de les meves imatges de petit. Estreno un jersei de punt i, evidentment, pantalons curts, uns de blancs, en aquest cas. També són blancs els mitjons, per contrastar suposo amb unes lluents sabates de xarol que, segons tinc guardat en algun racó de la memòria, em van deixar els peus una mica malparats. Res que no arreglés un bany amb aigua calenta i sal, solució miraculosa sovint també en tornar de les llargues caminades que fèiem amb els companys de col·legi en una espècie de cau escolta que l’hermano Jesús de la Cruz s’havia empescat. Amb fulard i escut i tota la pesca.
El palmó que porto està embellit amb un serrell de filets de plata brillants, com aquelles que encara alguna gent fa servir per Nadal. Les cames de la mare, vestit fosc i sabates de mudar negres, s’intueixen rere meu, vigilant mentre en Jaume Bosch Sonrisses em feia la foto. Al fons s’hi veuen les cadires d’un bar, per la qual cosa es pot deduir que la fotografia es deuria fer a plaça, poca estona després de sortir de missa i abans d’anar a buscar el tortell de Rams a Can Batlle. El tortell el pagava el meu avi Salvi, que era el meu padrí.
“Per molts anys padrí, el Ram ha vingut, doneu-me el tortell i Déu us donarà salut”, s’ha de dir segons la tradició.
Per la missa del Ram, l’església de Sant Genís estava plena a vessar. Els nens portàvem palmó, les nenes palmes trenades i alguns altres infants i grans branques de llorer que s’adornaven amb rosaris de llaminadures de sucre i amb figures fetes de galeta. A casa, el llorer del Ram el trèiem d’un arbre molt gran que hi ha encara a Can Negre, d’on els meus oncles-avis Carmeta i Pepito n’eren masovers.
Tinc d’altres fotografies del Diumenge de Rams, gairebé sempre amb el meu cosí Joan, company inseparable de la infantesa. En una, som en un dels camps que hi havia davant de casa, al carrer de Figueres. Els dos estrenem camisa blanca, amb un petit llacet negre, ell porta un jersei, jo una jaqueta blava amb un escut, pantalons curts i mitjons blancs i, és clar, sabates de xarol. En Joan aguanta somrient el palmó. Al fons s’hi veuen algunes cases veïnes, com les de l’Emeri Armengol o d’en Pepet Xifra.
El Ram obria arreu del país les celebracions de la Setmana Santa, en aquells anys seixanta encara època de recolliment i grans celebracions religioses. No seria fins a partir de mitjans de la dècada següent, que la Setmana Santa es convertiria en uns dies de vacances i d’esbarjo, celebració de la primavera, just després dels foscos i freds dies de l’hivern.
L’alegria del Diumenge de Rams, gairebé sempre un dia assoleiat i primaveral, contrastava amb el temps que feia els Dijous o els Divendres Sants, rúfols i amb el cel tapat. “És la pena per la mort de Jesús”, s’empescava algun saberut, però el cas és que sovint aquests dos dies plovia o estava núvol.
L’escola no s’acabava, com ara, el divendres abans del Ram, sinó que anàvem a classe fins al mateix Dijous Sant al matí. De fet, aquest dia estava marcat amb dos colors en els calendaris: negre el matí laborable i vermell la tarda festiva. Bé, religiosament festiva perquè botigues, bars i cinemes estaven tancats, a les ràdios sonava música clàssica, a l’únic canal de televisió retransmetien processons andaluses o passaven alguna pel·lícula bíblica i tot se centrava en les celebracions de penitència a l’església.
Missa de Dijous Sant solemne a les cinc de la tarda, amb la cerimònia, curiosa del rentat de peus a dotze persones de la vila. Un any, el que fèiem la Comunió Solemne, l’Àngel Quintana i un servidor vam ser dos d’aquests escollits torroellencs a qui el rector Isidre Garcia va rentar els peus.
Tot això va ser uns anys abans que descobríssim la processó de Verges i com podria ser de divertit passar-se unes quantes hores amunt i avall amb la colla entre els bars del poble veí i alguna vorera des d’on poder veure passar la processó. Recolliment amb l’enigmàtica i gran Dansa de la Mort, sorpresa en veure desfilar els soldats romans i admiració per la reencarnació dels veïns en personatges de l’Evangeli. Però aquesta és una altra crònica.
Tornem als Dijous Sants d’abans, quan amb la missa acabada tots cap a casa, on sort dels brunyols, que ens endolcien aquells dies foscos i de recolliment obligat.
Els brunyols es pastaven i es fregien el dimecres. A casa se’n feien entre vuit i deu quilos seguint una antiga recepta. La taula de la cuina era una taula pastera, és a dir, la part del damunt s’aixecava i a sota, s’hi obria un gran espai, on s’hi pastava la massa dels brunyols i, antigament, el pa. Un cop pastada també s’hi guardava, fins que pujava i era el moment de fregir-los en una gran cassola. Era una cerimònia que reunia molta gent a casa, entre familiars i amics, com en Manel i la Teresa, originaris d’Ullà i que vivien al carrer del Sol, a Gràcia, a Barcelona, on havien tingut una de les últimes vaqueries de la ciutat.
La cuita dels brunyols s’allargava fins ben entrat el vespre, quan ja començaven a arribar els primers clients a comprar la llet. Els guardàvem en uns grans cossis, d’on s’anaven repartint a familiars i veïns. A aquests darrers, a canvi dels seus brunyols, habitualment blanc de crítiques.
–“Has vist els brunyols d’en tal? Ben secs! No sé com ho fan però mai els hi surten bé!”, senties a dir moments després de l’intercanvi. Espero que ells no diguessin el mateix dels nostres!
El Divendres Sant era com un sant-tornem-hi del Dijous Sant. Recolliment a casa, tot tancat, música clàssica, els mateixos programes a la televisió i celebració solemne amb lectura de la Passió de Crist, també a les cinc de la tarda.
El dissabte ja era una altra cosa. El bon temps, com per art de màgia, havia tornat. També havien reobert botigues i bars, els cinemes ja programaven sessions i tot feia olor de Pasqua, de primavera, de celebració de la vida. Abans, però, encara una altra missa, la de la Vigília Pasqual, i a una hora inusual, les deu de la nit. En aquesta celebració litúrgica, ja més alegre, s’encenia el Ciri Pasqual i els que complíem dotze anys fèiem la Comunió Solemne, l’adveniment religiós a l’adolescència, quan ja deixaves de ser nen per començar el teu camí cap a ser home. En tinc un record confús d’aquella celebració, només que, per un dia, érem protagonistes al poble i que ho compartíem amb els nens de la nostra edat que no venien als Hermanos i amb els quals no estàvem habituats a tractar. Ah! I també que vaig estrenar un jersei de coll de pic de color beix. Curiós com la memòria guarda en els seus calaixos coses com aquestes.
El Diumenge de Pasqua (pronunciat “Pasca” a la torroellenca) era temps de reunió familiar i, per tant, motiu de celebració. L’avi presidia de nou, com per Nadal, la gran taula del menjador i atorgava converses aquí i allà, mentre les dones anaven i venien de la cuina. Per postres no hi havia mona de Pasqua, una tradició que no va començar a arrelar fort al nord del país a partir dels anys seixanta, sinó que menjàvem una exquisida crema catalana que feia la baba Pepita i en la qual sucàvem els últims brunyols. Una delícia.
L’endemà, dilluns de Pasqua, era festiu a tot Catalunya, en una estranya concessió del règim a les tradicions catalanes, però a menys que el diumenge no s’hagués fet trobada familiar, no era costum fer un gran dinar aquest dia, almenys a casa.
I un apunt final sobre la Setmana Santa. Anys més tard, solíem anar cada diumenge, menys a l’estiu, a fer un vermut a Can Bernat a l’Estartit, on llegíem el diari i la fèiem petar una estona amb els amics. Tot era plàcid fins al diumenge del Ram, quan la terrassa de la popular taverna estartidenca, i d’altres de veïnes, s’omplien de cop i volta de forasters assedegats de sol i amb ganes de gresca. Un gran contrast amb els diumenges precedents, quan érem pràcticament sols. El turisme que tantes coses ens ha canviat en el nostre estimat Empordà.
