L’any 2021, el periodista Jorge Dioni López publicava un assaig amb el vistós títol de “La España de las piscinas” (Arpa). El treball se centra en el fenomen de la urbanització residencial de baixa o mitja densitat, abordant-lo des d’un punt de vista polític, urbanístic, una mica ambiental i molt sociològic. A les seves pàgines, l’autor exposa com les urbanitzacions que han proliferat en els últims anys al voltant de ciutats grans i mitjanes espanyoles responen a una creixent demanda, per part de certs sectors de la ciutadania, d’aïllar-se de la resta de la societat. Acaben esdevenint bombolles on habiten perfils d’edat i models familiars calcats, amb nivells de renda també molt similars i que garanteixen, mitjançant els preus immobiliaris, que persones amb un poder adquisitiu menor -i per tant diferents- no es puguin permetre accedir-hi. En aquests espais, la lògica de la segregació i la individualitat s’imposa en tots els aspectes organitzatius de la vida de les persones: en lloc d’espais verds públics o al carrer, el joc i el lleure es fan al jardí privat o comunitari; la piscina particular, a més d’un símbol d’estatus, és la instal·lació on practicar la natació i el mindfulness en detriment de l’equipament públic; davant l’absència d’una xarxa de transport públic que pugui donar servei a una població dispersa, el vehicle privat és un requisit obligatori per accedir al comerç (sovint un centre comercial). Jardí, piscina i cotxe contribueixen a reforçar encara més la insularitat física i social dels exemplars que habiten a la urbanització. Són individus, segons Dioni, als quals és fàcil i molt rendible vendre tot tipus de productes. Només cal explotar les seves pors i tendència a l’individualisme. Estendre a través de mitjans de comunicació de masses, des d’empreses de seguretat i banca, la psicosi a l’ocupació d’habitatges augmenta la seva demanda d’alarmes. Sense serveis públics a la rodalia, l’oferta educativa i sanitària privada són la solució. Si el preu de l’energia es dispara, la instal·lació d’unes plaques solars hi posa remei i, a més, és sostenible (si obviem la seva ineficiència, l’extracció de matèries primeres que fomenten i la seva curta vida útil abans de convertir-se en residus). Els partits polítics xenòfobs, nota l’autor, també solen tenir molta predicació en aquest ambient, brandant el suposat problema de la immigració com una de les fonts d’inquietud de la població de la urbanització i aportant-hi “solucions” tan efectives, segons aquests partits, com enganyoses i, sovint, poc ètiques. Per a Dioni, tots aquests factors fan que la urbanització construeixi mentalitats i models socials, econòmics i polítics molt determinats. Una cultura pròpia, però no exclusiva d’aquest hàbitat.
L’expansió d’aquesta cultura, a casa nostra, s’ha fet patent durant el drama de la sequera. Bona part de la Catalunya de les piscines ha trobat mecanismes, més o menys legítims, per satisfer les seves pretensions individuals d’omplir el vas. En alguns casos això ha suposat multes, cosa que segurament suggereix que, en molts casos, ja era un cost assumit per propietaris i propietàries per gaudir d’aquest luxe. No dista gaire de la resposta donada per agrupacions d’empreses turístiques de la Costa Brava, disposades a gastar els recursos necessaris (i que tant els costa trobar per pagar millor a les seves plantilles sovint precaritzades) a portar o fabricar aigua per a les piscines dels seus establiments. Costi el que costi, en diners i imatge, la meva piscina primer, per davant de la resta del país. Són respostes que generen una comprensible indignació entre bona part de la ciutadania, que va respectar majoritàriament les restriccions i recomanacions establertes per les autoritats competents, sense buscar privilegis ni dreceres, solidàriament. Sobre el paper, tothom entén que la piscina és un luxe que s’ha de poder omplir, en tot cas, quan hi hagi un excedent d’aigua. Aquest principi es trasllada a un altre paper, el dels diaris oficials de les administracions. A Espanya, des de la llei d’aigües de 1985, tot l’aparell normatiu reconeix que els usos recreatius queden per darrere dels domèstics, industrials i agraris en l’ordre de priorització d’ús. Quan la pagesia es queixa que mentre suportava grans restriccions del consum d’aigua veia com a pobles i ciutats les piscines s’emplenaven té tota la raó, moral i llei en mà.
Se sol oblidar, però, que la mateixa normativa vigent, reforçada des de l’any 2000 per la Directiva Marc de l’Aigua europea, també estableix que els usos de l’aigua han de permetre garantir el bon estat ecològic i químic d’aigües superficials i subterrànies. És un principi fonamental, perquè en depèn tota la resta: cada cop que hem sobreexplotat o degradat les aigües i els ecosistemes que en depenen, les perjudicades n’han estat les societats humanes, a través de l’economia i la salut. Un cop el mal està fet, hem de fer grans esforços i sacrificis col·lectius en mitigació, correcció i restauració, sempre cars i mai del tot exitosos. Serveixi d’exemple extrem l’abús del Mar Menor murcià.Algunes de les persones representants de sectors que han criticat amb tanta raó com duresa l’ompliment de piscines durant la sequera, han exigit a l’administració mesures igualment immorals i il·legals, com ara explotar el cabal ecològic del Ter o la Muga per al manteniment del seu benefici privat. Com a la urbanització, l’interès de classe es vol imposar al sentit del bé comú. I de la mateixa manera que venedors d’alarmes i extorquidors de vots exploten la por de l’habitant de la urbanització a l’ocupa i al nouvingut per fer negoci, empreses i gremis han trobat en el discurs de la sequera una enorme oportunitat de treure’n partit. En un entorn en el qual tot un ex-director de l’Agència Catalana de l’Aigua diagnostica que “no hi ha aigua” en un país que en satisfà una demanda, segons càlculs de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua de Catalunya, de més de 3.000 hm3 anuals, és fàcil vendre-hi dessaladores. Tot i que la major part del consum es destina a l’exportació, en productes agraris, el plantejament de la Generalitat de Catalunya sembla ben alineat amb la pretensió (inabastable) d’independitzar-nos de la pluja, segons diuen, per no renunciar a res. Fa la impressió que resulta molt més fàcil, popular i lucratiu explotar la calamitat de la sequera per “omplir la piscina del país” i mantenir el tren de consum construint dessaladores o ressuscitant una política de transvasaments pròpia dels segles XIX i XX que acceptar que, en el nou règim climàtic, ja no tenim ni tindrem els excedents d’aigua que havien permès sostenir una demanda que ara ja és sobreexplotació. Tan lògic com no permetre l’ompliment de piscines mentre la pagesia no pot regar els conreus és adequar la intensitat d’explotació de l’aigua dels nostres rius i aqüífers a la seva disponibilitat en cada moment, de manera dinàmica, sense amenaçar la conservació d’aquests ecosistemes i tots els serveis ambientals que ens proveeixen a cost zero, claus per a la prosperitat del país. En la gestió de l’aigua, caldrà superar el marc mental del resident d’urbanització que, angoixat per tots els perills reals i imaginats que l’assetgen a l’exterior de la seva cova, només és capaç de comprar autoprotecció. Mai en tindrà prou. Sense una visió de conjunt, a llarg termini, que consideri el medi ambient i que busqui un nou equilibri en lloc de seguir pensant només a omplir sempre la pròpia piscina, costi el que costi, no assolirem mai, col·lectivament, una autèntica seguretat hídrica.
