Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age
Maurice Merleau-Ponty
De les patates fregides, a casa n’hi dèiem patates viues. És una manera ben curiosa de definir com una patata, fins llavors encara en certa manera viva, fineix els seus dies en oli ben bullent en una paella.
Les patates viues eren el meu plat preferit. La baba Pepita, que era qui cuinava a la casa perquè la mare prou feina tenia amb la llet i el bestiar menut, ens havia malacostumat a mi i a la meva germana. Per això, tot sovint, per sopar o per dinar ens feia patates viues amb un tros de carn arrebossada.
També m’agradaven molt les patates de “cri, cri”, que n’hi deia la baba. Primer les bullia senceres una mica, bàsicament, les estovava, després els ⁰treia la pell i en una plata les trinxava amb un ganivet. Finalment, les passava per la paella. Una altra delícia.
De petit, jo era força llepafils. Sí que menjava verdura, però només mongeta tendra, no pas bledes, ni espinacs. Només de pensar-hi, ja se m’engargussava el menjar i feia una cara com de fàstic. Totes aquestes manies han passat avall amb l’edat. L’única cosa que m’ha quedat és una certa aversió cap a les coses gelatinoses, com alguns tipus de bolets. Què hi farem! Tan bons que diuen que són.
Tampoc menjava faves quan n’era l’època. L’àvia les cuinava en un estofat que la resta de la família devorava amb deler. Ni llenties, ni carxofes. Asbergínies, sí, però sense pell, i després de ser arrebossades amb aigua i farina i fregides. Ni ous ferrats. Un cas.
Adorava la truita de farina, menja empordanesa o gironina, si pot ser freda molt millor. En un plat s’hi posa farina i s’hi barreja una mica d’aigua fins aconseguir una pasta ni molt fluïda, ni molt espessa. Llavors s’hi afegeixen un parell d’ous i cap a la paella. Menjar de pobres, n’hi deien. Encara en faig de tant en tant. Una delícia.
M’encantaven el pa amb tomata i, a l’hivern, les torrades acabades de fer a la llar de foc amb oli i sal i un punt d’all. I el pernil acabat de tallat del rebost que, de petit, l’àvia o la mare em feien en petites tires perquè no m’ennuegués, com passava a tots els nens.
També m’agradava molt l’arròs a la cassola, sobretot el de la tia Pilar, que devoràvem amb el meu cosí a pler. Els diumenges sempre hi havia arròs.
Per la festa major o per Nadal hi havia rostit i un bon platillo, un “mar i muntanya” que en diuen en alguns llocs. Del platillo, el que més m’agradava era sucar-hi pa i escurar les gambes.
Quan era temps de bolets, feia cua a la cuina per veure com d’aquell gran cabàs que havien dut el pare i l’oncle Mero n’hi sortien sobretot pinetells i rovellons. També algun tarlandós, sobretot els dies que en mancaven altres de millors. A la brasa o amb una mica d’all i julivert, són de les coses millors d’aquest món.
De postres, fruita. Segons l’època. A l’estiu, primer maduixes i cireres. Després abricocs del camp de la vinya, que un cop van robar-los tots quan eren a punt de ser abastats, per a gran disgust del pare. Més cap a l’agost, peres, préssecs i, sobretot, grans xíndries i melons, que posàvem en fresc a l’abeurador, a la sortida del pou. I, finalment, pomes. Totes les pomes del món.
