L’estiu passat, durant una sortida en bici per l’Empordanet, vaig observar un fenomen curiós. El camí per on circulava, de terra, transcorre per un espai agrícola, de vinya i olivera, i permet accedir a les parcel·les que queden a banda i banda. Sens dubte aquesta és la seva funció original.
El camí es manté per tal que pugui transitar-hi maquinària sense problemes, cosa que també el fa apte per a altres vehicles, com ara furgonetes i fins i tot cotxes i motos. Malgrat aquests usos vocacionals, vaig observar com, en un punt on l’erosió havia fet acumular una capa d’argila que anava de costat a costat del camí, aquesta estava completament saturada de dibuixos deixats per la petja de pneumàtics. El sorprenent del cas és que cap d’aquests rastres l’havia deixat ni un tractor ni un cotxe. Les desenes de sanefes eren producte del pas de bicicletes. Havia de fer moltes hores, potser fins i tot dies, que no hi circulava un vehicle de motor per allà.
A jutjar tant pel que apareix als mitjans de comunicació en relació amb l’ús de la bicicleta, com per l’experiència pròpia de pedalar regularment pel Baix Ter, sembla clar que aquest vehicle està de moda. No tant com a mitjà de transport (tot i que a les ciutats va agafant embranzida), sinó, en un entorn com el nostre, com a activitat d’oci al voltant de la qual van sorgint activitats professionals vinculades al cicloturisme. He comentat en d’altres ocasions com em segueix sorprenent, gratament, el nombre de ciclistes que compartim l’amplíssima xarxa de camins i carreteres secundàries que ofereix l’Empordanet, sobretot quan fa bo.
Ara fa poques setmanes, aproximadament al mateix punt on havia trobat les roderes de les quals parlava a l’inici de l’escrit, vaig tornar a tenir-hi una sorpresa. Negativa en aquest cas. Algun desaprensiu subjecte havia decidit “arreglar” el camí i, ja de pas, aprofitar per desempallegar-se de les runes produïdes en la reforma del lavabo. Ja no és que l’abocament de runam estigui prohibit i que per això disposem d’instal·lacions on depositar-lo adequadament, és que la persona culpable no es va molestar ni a trossejar la seva porqueria i amb prou feines a escampar-la. Al bell mig del camí hi va deixar un monticle de rajoles senceres i fins i tot un maó, tot ell, amb la perillositat que això comporta per als que ens impulsem sobre dues rodes.
De vegades, les administracions locals també pequen de poca cura en l’arranjament de vials. Amb la millor voluntat de fer un manteniment de la xarxa de camins que permeti l’activitat agrària dels veïns que s’hi dediquen amb les millors condicions, obliden altres col·lectius. En ocasions, la granulometria de la grava o runa triturada que s’aboca és excessivament grollera. D’altres vegades se n’acumula tal gruix que, en passar-hi, la roda d’una bicicleta s’hi enfonsa i queda encallada, fent l’exercici especialment dur per a la canalla. Sospito que part del problema és la pressa de les companyies encarregades de col·locar el material, estalviant costos en la fase de compactació. Com que els cotxes i tractors ja hi passen bé, doncs endavant i a cobrar.
Tot i que l’observació amb la qual obria l’article és merament anecdòtica, no sembla massa arriscat afirmar que, avui dia, la majoria de persones que fan ús de molts camins no asfaltats són ciclistes i gent que passeja. Cal tenir-ho present a l’hora de fer les necessàries millores a la xarxa de cada municipi. Per sort, no és incompatible arranjar un camí per tal que vehicles, bicicletes, cavalls i vianants hi puguin circular òptimament. En tots els casos cal preveure un gruix moderat de material sòlid i una òptima compactació. També cal assegurar un bon drenatge per evitar acumulacions d’aigua i erosió, fet que, alhora, obliga els vehicles motoritzats a moderar la velocitat per afrontar els trencaaigües. Seguint aquestes premisses, hi ha ajuntaments que han arreglat tots o part dels seus camins amb una voluntat inclusiva. Finalment, també és important que, quan es desbrossen les vores, no es deixin restes vegetals al mig del pas, com sovint passa. L’últim cop que vaig punxar va ser per culpa d’un tros de romeguera deixat al camí. Em va obligar a caminar 12 quilòmetres per tornar a casa, empenyent la bicicleta. No va ser divertit.
