1001N “Les mil i una nits. Per perdre el somriure?”
1001N fa referència a la incertesa que es pateix quan una persona ingressa en una presó. El projecte es tracta d’un Micromapping projectat sobre un ou, inspirat en la trajectòria vital de les preses polítiques Dolors Bassa i Maria Salvo.
Es va exposar en una cel·la de la presó franquista de Segovia, actualment centre d’art, de setembre a desembre de 2019, per a la convocatòria GALERIAS VII, organitzat per l’Ajuntament de Segovia.
Per contextualitzar el títol he volgut buscar presó, a la Wikipedia
El títol 1001N fa referència a la idea d’un nombre transfinit ja que 1000 representa la infinitat conceptual en la cultura àrab.
La vida tracta de reivindicar el dret a viure… viure en pau, viure amb el més simple, viure en llibertat. Aquesta llibertat que la presó sembla tenir com a únic objectiu, impedir, és aquest el pitjor càstig que pot rebre l’ésser humà…?
…”Tots som estranys per a nosaltres mateixos, i si tenim alguna sensació de qui som, és només perquè vivim dins de la mirada dels altres”, diu Paul Auster. És aquest i no un altre el principal objectiu de tancar entre reixes, aïllar l’individu fins a fer-lo desaparèixer, fer desaparèixer la seva essència, fer desaparèixer la seva vida…?
En cinema es diu camp a tot el que una càmera mostra en un enquadrament, és a dir tot el que veiem perquè ens vol ser mostrat, per tant fora de camp és tot allò que no veiem però que d’alguna manera forma part d’una escena i ho sabem. Aquesta consciència que a l’exterior tot segueix i el pres s’ho està perdent. Sap de la seva existència i pateix per la seva pèrdua.
Aquest podria ser un motiu per perdre el somriure…? Convido a interrogar-se sobre aquesta dimensió tan íntima del sentit de la vida d’una dona presa.
Intento que ens situem davant d’un model de vida irreal, enfrontat a una vida real, l’anterior, la prèvia a l’entrada a la presó.
Busco produir un despertar de l’inconscient, quan durant la projecció del micromapping se sent el pas del temps, sonen les hores d’un rellotge inexorable que no s’atura, no pot aturar-se…
L’obra que estava exposada al mig d’una cel·la presidida per un ou suspès del sostre rep la projecció de la cara d’una presa, la Dolors Bassa o la Maria Salvo. La imatge projectada es troba amb l’obstacle d’un altre ou petit que retalla el somriure i que provoca que la cara de la dona aparegui mutilada.
Una metàfora de dues vides … Dues dones a la presó, separades en el temps per més de 70 anys, però amb dues visions paral·leles.
I ara que he presentat la meva obra 1001N, us puc explicar el motiu d’aquest escrit.
Feia temps que tenia moltes ganes de poder-li presentar personalment a la Dolors Bassa el meu projecte de Segòvia, li volia explicar que visibilitzar la situació dels presos amb el seu somriure havia tingut molt bona acollida entre el públic, entre els altres artistes i també entre els membres del jurat, que el fet de triar aquest projectei 24 més entre 300, ja tenia un significat i un posicionament favorable; li volia parlar que la causa de la Dolors va atraure força l’alcaldessa de la ciutat -tot i pertànyer al partit socialista- que va insistir en fer aparèixer imatges de la Dolors a les xarxes socials de l’Ajuntament. I li volia compartir que fora de Catalunya hi havia més gent de la que ens pensem que els voldria fora de la presó…
I a mitjans d’agost i gràcies al contacte de la Montse Blai, amiga seva de la infantesa, vaig poder conèixer personalment la Dolors Bassa.
Quan vaig arribar a casa Pastors per conèixer la Dolors estava nerviosa i quasi emocionada perquè m’havia passat hores i hores, imaginant-me-la mentre editava el video on la seva cara i el seu somriure havien d’encaixar al mil·límetre per a la projecció entre els dos ous, per materialitzar la seva cara amb un somriure esborrat. Fins i tot recordo al presentar-nos que la vaig abraçar oblidant per uns moments la normativa COVID. Però també recordo que de seguida vaig poder constatar, per fi… que la pregunta que presenta la meva obra, per perdre el somriure, la Dolors la contestava d’una forma esplèndida, tot just al moment de seure’ns, a distància, ens vam treure la mascareta; ella mostrava un somriure magnífic, el temps inexorable de la presó no havia aconseguit esborrar-lo de la seva cara…
Vaig poder constatar que mostrava molta energia i que es mostrava com una persona molt entusiasta, i especialment que de seguida es va animar a “celebrar”, si és que es pot dir així, “Les mil i una nits del seu empresonament”. Estem preparant un acte a Torroella a mitjans de novembre que és quan es complirà aquest fatídic aniversari. Si la Dolors manté el tercer grau, hi podrà assistir, i compartirem aquests moments amb tots els que vulgueu participar-hi.
I per acabar, aquí us deixo la pregunta a l’aire: Quan estàs mil i una nits tancat, pots perdre el somriure? Tu, Dolors, segur que no.
